Catalunya-Tunísia: el partit de la llufa

 Aquest blog de primers auxilis sol comentar notícies del dia anterior. Avui, excepcionalment, en comentarem una del dia per tal que us pugueu sumar a la festa dels Sants Innocents i, de passada, fer una juguesca.

 Què, qui guanyarà el transcendental partit d'avui entre les seleccions nacionals de Catalunya i Tunísia?

 La selecció catalana de futbol té més de cent anys d'història, que vol dir en aquest cas, més de cent anys amb la banya ficada al forat. A dia d'avui, encara no està reconeguda per la FIFA. Qui ho impedeix? Doncs la Federación Española de Fútbol i el Consejo Superior de Deportes, que diuen que de cap manera podria ser que en un partit oficial "una parte acabase jugando contra el todo". Ja ho veieu: quan es tracta de coses serioses, les autoritats esportives de l'estat espanyol solen fer dues coses:

1.- Passar-se al llenguatge metonímic.

2.- Acceptar que la cosa seriosa s'entretingui el dia dels Sants Innocents. Així s'hi poden fer un tip de riure.

 No obstant això, aquí teniu un apunt per a la curiositat: la parte sí que s'ha enfrontat al todo, com a mínim tres vegades.

 Va ser l'any 1924. Espanya ens va repassar per 7 a 0, i a sobre, dos dels gols ens els va fer el català Samitier. L'any 1934, en temps de la República,  es va organitzar un nou Catalunya-Espanya. Aquesta vegada només vam perdre per 0-2. I, encara, el 1947 (en ple franquisme!) es va tornar a organitzar un Catalunya-Espanya. Resultat? Primera victòria (3-1) per a Catalunya. Anem millorant. Step by step...

 Des de l'any 1998 la Plataforma Proseleccions Catalanes treballa i treballa per aconseguir l'oficialitat internacional de les nostres seleccions. La fita aconseguida, ara per ara, és aquesta: una llufa el dia dels Sants Innocents.

 De manera que val més que parlem de l'equip rival, la selecció de Tunísia. 

 Aquest redactor de guàrdia no té ni idea dels noms dels jugadors, ni de qui els entrena, ni de quins són els davanters perillosos que s'han de marcar amb especial cura ni de si el porter és un colador o una parapet. Poca cosa, doncs, pot avançar sobre el partit d'avui de cara a ajudar els nacionals catalans.

 Bé, sí, una dada, sí que l'avança i que em perdonin els amics tunisians. El seu himne adorm les gallines. Té una estructura primària, repetitiva com la cançó de l'enfadós i amb un no sé què de tristor que també té el nostre Cant dels Segadors. La melodia de l'himne tunisià és gairebé escolar. Tot i que sembla pensada per fer marxar el poble en coratjosa desfilada, camina arrossegant els peus, feixugament, com si ja estigués cansada abans de calçar-se el primer compàs. Al tanto, doncs, jugadors de la selecció catalana: quan l'àrbitre xiuli el començament del partit, podríeu estar ben anestesiats...

 Per la resta, Tunísia és un gran país, amb un passat cartaginès que li dóna solera històrica i un cabdill a la memòria, Hanníbal, que encara avui és l'orgull de molta gent nacionalista. Però anem a la Tunísia moderna... Ens interessa molt més, ja que la seva sort, d'alguna manera, va lligada a la nostra com a europeus.  

 Sabies que després d'independitzar-se dels francesos, Habib Bourguiba, el seu primer dirigent, va promulgar un Estatut de la Dona que va ser pioner i únic als països musulmans? Parlem de l'any 1956. El líder Bourguiba no va ser un demòcrata, això no. Però va tenir la lucidesa d'adonar-se que Tunísia no tiraria endavant sense una plena igualtat entre els dos sexes. Aquell estatut posava la dona al mateix nivell en matèria de drets hereditaris, d'accés als llocs de treball, de llibertat de circulació i vestimenta i tantes altres facetes de la vida.

 Gràcies a Bourguiba, avui trobem la dona tunisiana comandant avions de passatgers, pilotant avions de guerra, patrullant com a policies o soldats de l'exèrcit, investigant als laboratoris, ensenyant a les universitats... No hi ha cap àmbit que li estigui vedat ni restringit.  

 I per això, ha estat la dona qui en els moments difícils ha sostingut l'esperit de la primavera àrab sense deixar que s'enfonsi en mans dels contrarevolucionaris islamistes... Uns islamistes que es van revestir d'una falsa legitimitat durant la dictadura que va seguir el mandat de Bourguiba.

 Zine Abidine Ben Ali, un comandant gris de la policia, director dels serveis d'informació i ministre durant el seu govern, va organitzar un cop d'estat encobert, va recloure Bourguiba en un sanatori i es va fer l'amo de país. Això passava l'any 1987. I 'nari 'nant fins al 2011... Vint-i-quatre anys de dictadura descarada.

 Els governs successius de Ben Ali i el seu entorn familiar estaven empastifats de corrupció fins al coll, però el país anava tirant gràcies al turisme, a l'esperit occidentalista que hi havia insuflat Bourguiba i gràcies, també...  a la mirada cap a una altra banda que feien sobretot francesos i americans. Mentre Ben Ali contingués l'islamisme radical al seu tros de riba mediterrània, doncs mira, que fes el que li donés la gana.

 Va arribar un moment, però, que els sectors més cultes i oberts de la societat es van atipar de callar davant de tant de despotisme i lladronici. De cop, van perdre la por a manifestar-se. D'altra banda, els Germans Musulmans (un partit islamista radical estès per molts països àrabs) ja s'havien fet forts introduint-se clandestinament en el teixit social de molts barris de la capital i de molts pobles del sud.   

 L'any 2011 va saltar l'espurna. Un jove de nom Mohammed Bouâzizi es va immolar ruixant-se amb benzina davant de la comissaria d'un petit poble de l'interior (Sidi Bouzid). Protestava contra la impunitat d'una dona gendarme que li havia requisat el carro de venda de verdures i les romanes per pesar-les.

 T'explico una xafarderia? Va? Però això queda aquí, jura-m'ho. Doncs resulta que sobre aquest fet concret (la protesta del noi davant de la gendarme) els tunisians demòcrates i feministes solen passar-hi de puntetes. I és que l'arravatament tràgic del noi sembla que no el va provocar només la injusta requisa del material de venda... Es veu que quan va reclamar que almenys li tornés les romanes, la gendarme s'hi va tornar a negar. Aleshores, el nano, va i me li diu: "I amb què vols que pesi ara la fruita? Amb les teves mamelles?" Ni un segon no va trigar la dona gendarme a deixar-li estampats els cinc dits a la cara, però no pas com a gendarme, sinó com a dona tunisiana ofesa pel comentari masclista del xicot... Aleshores és quan aquest se'n va anar humiliat i va prendre la decisió que va prendre. Amb un punt de cautela (per no destruir el mite), però també amb un punt de solidaritat amb la dona agredida verbalment --ni que fos una policia corrupta-- molts tunisians van fent equilibris de funambulista quan els demanes que t'expliquin els fets. Fins i tot l'autor de la biografia de Mohammed Bouâzizi (publicada a Almaha éditions, 2011) deixa aquest passatge en una discreta indefinició: " 'Et c'est alors que Mohamed lui manque de respect', témoignera plus tard un citoyen en précisant que 'ce n'était pas un mot vraiment grossier' " . Bé, potser no era una paraula veritablement grollera, però per a una dona tunisiana ho era prou per no tolerar-la-hi.    
     
 El cas és que aquella espurna va encendre les anomenades primaveres àrabs. Uns dies de revoltes urbanes a Tunis capital van precedir la fugida definitiva de Ben Ali i la seva família cap a Aràbia saudita.

 Que curiós, oi? El dictador que havia reprimit ferotgement l'islamisme, era acollit al país que finança a tot el món l'expansió del wahhabisme (doctrina islamista radical). I encara són més curiosos els informes que sembla ser que corren per alguns despatxos aeronàutics tunisians: l'avió que portava ben Ali a l'exili va trobar via lliure per travessar els espais aeris de tots els països per on passava la ruta que el duia a Aràbia Saudita. Un moviment espontani (encès per un jove desesperat) o una maquinació organitzada a milers de quilòmetres de distància? Ens han amagat alguna cosa? 

 Després de la revolta tunisiana, es van encendre moviments de contestació popular a Egipte, Líbia, Yemen, Bahrein, Síria... i van començar a caure dictadors: el mateix Ben Ali, Moubarak, Gadaffi... Curiosament (Síria a part), només van caure aquells dictadors que mantenien a ratlla l'islamisme. I el resultat va ser que l'islamisme es va anar apoderant dels països on havia triomfat la revolta. Els Germans Musulmans eren per tot arreu, i, convenientment finançats per Qatar, van presentar-se a les eleccions democràtiques que s'anaven organitzant amb totes les garanties d'èxit. Tenien els diners suficients que arribaven dels emirs sense cap retard i tenien també la falsa aurèola d'haver estat els herois reprimits durant les dictadures.

 A Tunísia, el partit Ennahda (Renaixença), d'ideologia radical islamista, va guanyar les primeres eleccions constituents. D'aquelles eleccions n'havia de sortir el primer parlament democràtic que redactés una nova constitució. Era el primer pas cap a una democràcia de debò, laïcista i respectuosa amb totes les creences i tendències. Però essent la força majoritària, Ennahda va començar a desvirtuar-ne el text i a introduir-hi elements cada vegada més inquietants d'índole islamista.

 I aquí la dona tunisiana es va quadrar...

 Un segon moviment civil, capitanejat sobretot per dones, va impedir que els islamistes se sortissin totalment amb la seva. La resistència civil va ser molt decidida. Al carrer, a la premsa, a les xarxes, als debats... Finalment en va sortir una constitució que no acontenta ningú però que, com a mínim, no ha fet recular els drets civils.

 Al mateix temps que maquinaven per desvirtuar el text constitucional, els islamistes al poder es van anar desprestigiant. I és que econòmicament eren uns ineptes, políticament uns impresentables i policialment uns assassins. Sota el mandat d'Ennahda es van succeir els assassinats de líders progressistes (Choukri Belaid, Mihammed Brahmi...); els guàrdies forestals de sempre es van veure substituïts per altres de la corda islamista i així es va donar cobertura als guerrillers que s'organitzaven a les muntanyes; a les duanes i passos fronterers amb Líbia es feia la vista grossa al contraban d'armes.

 Massa porqueria fins i tot per a qui té el finançament de Qatar i el suport de la cadena Al-jazzera.  L'any 2014 va guanyar les eleccions el partit Nidaa Tounes, centrista i amb ramificacions de l'antic règim. Quan els islamistes es van veure fora del poder, van començar a activar el terrorisme descarat: atemptats al Museu del Bardo, a la platja de Sousa...Es tractava d'enfonsar el turisme i dur l'economia tunisiana al col·lapse.  Els islamistes sempre s'han valgut a tot arreu de la mateixa estratègia: provocar la misèria general i aleshores sortir ells a fer caritat directa entre les famílies més pobres. No falla mai: un saquet de farina, un nou adepte a la radicalitat fanàtica.

 Avui Tunísia viu una contradicció majúscula. D'una banda és l'única democràcia real que ha arrelat en un país musulmà. Hi ha ajudat una potent classe mitjana culta i demòcrata. De l'altra, però, és el país que ha exportat més gihadistes a la guerra siriana. Uns gihadistes que es van anar fent de mica en mica en clandestinitat, durant la dictadura de Ben Ali. El dictador, tot repartint-los estopa, els va acabar atorgant títols de credibilitat i prestigi. Fa poc, el líder del partit islamista Ennahda, Rached Ghannouchi, va arribar a dir parlant d'ells: "Aquests joves són els fills una mica eixelebrats de la nostra revolució..."

 I per això dèiem que la sort de Tunísia va lligada a la nostra. Si l'islamisme acaba derrotant una societat moderna i tan arrelada com és la tunisiana, el cop podria ser molt dur. Amb Líbia desintegrada pels atacs i invasions de l'Estat islàmic i Tunísia sense resistències, el sud de la Mediterrània podria arribar a ser incontenible. 

  Bé, doncs així està el país que avui juga contra la selecció catalana a Girona: entre la por a la consolidació de l'islamisme fanàtic i l'esperança de poder resistir. Si ho fa serà, en primer lloc, gràcies a la classe mitjana feminista, laïcista i plenament demòcrata que comentàvem abans. Però en segon lloc, gràcies a l'ajut material, polític i afectiu que els puguem enviar des d'aquí. 

 Per tot plegat, a aquest redactor de guàrdia no li faria res que el partit d'avui acabés amb un empat 1-1, 2-2, 3-3... O millor encara: ja que són els Sants Innocents, un empat a molts, moltíssims gols. Al capdavall, cap de les dues nacions representades va sobrada d'alegries. Si més no, que hi hagi, doncs, una llufa per a cada esquena i una rialla per a cada rostre. També per a l'àrbitre i auxiliars. I per al públic, naturalment. I que caram! Que n'hi hagi una, també, per a la Federación Española. O no ha estat ella, la que ens ha propiciat cent anys de santa innocència?