Ahir aquest informador de guàrdia el va buscar per tots els diaris i no en va trobar cap rastre. Què passa, que l'Home dels Nassos ja no és notícia?
No deus estar per gaires enigmes ni explicacions de
l'actualitat, avui, eh? De fet, no deus tenir esma ni per comptar-te els nassos
que et pengen, avui que ja no és final d'any sinó primer de gener... Els primers auxilis que necessites aquest
matí no són pas els de la informació. Vaja, vaja, temps era temps,
aguantaves molt millor una rebentada nocturna...
Parlant del temps... Com passa oi? Fugit irreparabile tempus, deien els
antics rellotges de sol. No, no ets el que eres, ja ho pots ben dir. No fa ni quatre dies que acomiadaves
el 2015 amb aquella empenta i ara guaita quin panorama: netejant la
pesseta descanviada amb els fulls del 2016 caducat... Per què demanaves una
altra vodka amb llimonada, si ja veies que t'agafava la rialla fàcil?
Parlem del temps, va! La paraula "calendari", per exemple, ja saps
d'on ve?
Els romans anomenaven els dies del mes segons tres
punts de referència: les Nonae, els Idus i les Kalendae. Aquestes últimes eren
el primer dia de cada mes que s'encetava. El dia últim del mes d'abril, per
exemple, era el dia abans de les Kalendes
de maig, i quan faltaven dos dies per als Idus de gener (el 15), posem per cas, anomenaven aquell dia el dia tercer abans dels Idus de gener.
Bé, ja ho deia l'Obélix: —"Estan ben bojos, aquests romans...!"
El cas és que d'aquest terme, kalendae,
en surt el nostre calendari.
Més vocabulari del temps. Sí, ja sé que no estàs per gaires repassades, avui, però potser
t'ajudarà a passar les hores que et falten encara per esbandir la ressaca. Tu
prova-ho, no hi perds res. Si te'n canses, ja intentaràs algun altre mètode.
Tocar la bateria, per exemple. O encomanar-te a algun déu...
Si tries aquesta última opció, sàpigues que potser et
podrien ajudar a passar el temps les filles de Zeus i Temis: les Horae (del grec Órai). D'aquí ve la nostra paraula hora. Aquestes divinitats eren les encarregades de custodiar les
portes de l'Olimp i de mantenir-hi una espessa capa de núvols per tal que els
mortals no poguessin veure els déus que hi habitaven. Es diu que de les portes
del cel sortien les estacions de l'any. Per això, les fraccions de temps en què
es dividia el curs del dia, va prendre el seu nom.
Més coses per passar l'estona... Uns seixantena part
d'una hora, què és, menys o més que una hora? No, no, perdona, no vaig begut ni
ressacós... Això, tu... I d'aquí que t'hagi d'entretenir amb ximpleries. Contesta:
és menys, oi? En llatí es diu minus. Què és
un minut? Doncs això: menys que una
hora. Una menudalla.
I al minut què li segueix en insignificança? El segon,
molt bé, ja veig que les filles de Temis et comencen a acomboiar. Secundus, és "allò que
segueix". Un segon és una porció de temps... diminuta.
Si fem zoom
a la inversa, i anem cap a fraccions de temps més grans que l'hora, ens trobem amb
el dia. Aquest terme podria derivar d'una antiquíssima arrel indoeuropea *dei , que vol dir "brillar". El dia és,
doncs, l'oposició a nox (la nit).
I que fan set dies seguits? Exacte: una septimana (del llatí septimus). El que potser no saps és què celebres avui que és
diumenge... Estàs celebrant el Dia del Senyor, la dies Domenica (en llatí la paraula dia és femenina, quanta raó que tenia Obélix...).
I els altres dies de la setmana? A qui estan dedicats?
Di-Lluns — Dies Lunae — El dia de la Lluna
Di-Marts —Dies Martis — El dia de Mart
Di-Mecres —Dies Mercurii — El dia de Mercuri
Di-Jous — Dies Iovis — El dia de Zeus (Iovis)
Di-Vendres — Dies Veneris— El dia de Venus
Dissabte — Sabathum — Dia de descans jueu.
Dies Domenica — Dies Domini — El dia del Senyor
(cristianisme)
És clar que si ho vols dir en castellà, només has de fer la
vertical i llegir els mots a l'inrevés:
Lun-es — Lunae (di)es
Mart-es — Martis (di)es
Miercol-es — Mercurii (di)es
Juev-es — Jovis (di)es
Viern-es — Veneris (di)es
Sábado — Sabathum
Domingo — Domenica (di)es
Més coses. També els noms dels mesos tenen una explicació ben
curiosa que ara repassarem.
El gener — januarius
— estava dedicat al deu Janus, el de les dues cares. Per això es deia que era
el déu del passatge, el que anava de la cara de davant a la del darrere. A més a més, el seu temple tenia també una
porta (ianua, en llatí) anterior i
una altra posterior. Un déu, doncs, molt indicat per simbolitzar el passatge
d'un any a l'altre.
El febrer —februarius— pren
el nom de l'adjectiu februus, que en llatí vol dir "purificador"
i que provenia del nom d'un antic déu infernal. Ja saps que el foc (menys
aquest que tens tu avui a l'estómac) ho purifica tot... A l'antiga Roma, el
febrer era el mes dels rituals de purificació.
El març —martius—
es deia així en honor de Mart, el déu de la guerra... Tu, passem de llarg?
L'abril —aprilis—
té una explicació etimològica una mica complicada. Et consigno la més popular i
habitual. En l'antic calendari romà,
l'abril era el segon mes del còmput, el
que obria —aperire, en llatí— el bon
temps.
El maig —maius—
és el mes dedicat a Maia, la mare del déu Mercuri.
El juny —iunius—
està dedicat a Juno, esposa de Júpiter.
A veure, quants mesos portem fets? Un , dos, tres, quatre,
cinc i el juny és el que fa sis. Caram, què falla, aquí? És per culpa de la vodka
amb llimonada? Si el juny és el mes sisè, com és que el septem-ver (setembre) és el que fa nou?
I per què l'octo-ver
és el que fa deu?
I per què el novem-ver,
és el que fa onze?
I per què el decem-ver
és el que fa dotze?
Ens hem tornat tots bojos com els romans?
Tranquil, no hi tens res a veure. La culpa és del
Cèsar, que a més de no creure gaire en la res
publica (la república) tampoc no creia en el calendari lunar. I amb raó...
La paraula mes ve d'una arrel molt antiga indoeuropea. Era un sinònim de lluna. Abans del Cèsar, l'any romà tenia dotze mesos lunars (355
dies). I allò era un caos perquè les estacions no es corresponien amb els dies
assenyalats cada any. S'hi provocava un corriment dels mesos que el gran
Pontífex havia de corregir cada dos anys tot afegint un parell de mesos més al
calendari per atrapar el retard respecte al curs solar.
(faig un parèntesi per explicar-te un acudit molt
dolent: tu saps que els andalusos envien cada any al Vaticà unes quantes caixes
d'un refresc de fruites molt apreciat per la cúria romana? És de la marca Zumo Pontífice...)
El Pontífex de l'antiga Roma era la summa autoritat
religiosa del poble, amb competències absolutes sobre el calendari i l'assenyalament
de les celebracions i festes rituals. El seu epítet ve de l'antiga necessitat de
construir ponts lacustres (pontes-facere)
per salvar els obstacles dels aiguamolls del Tíber, però, ui, ui, ara ens complicaríem massa la vida i et veig pàl·lid
de cara...
El cas és que Juli Cèsar tenia també la seva autoritat,
i a més, guàrdia pretoriana, i a més, unes quantes legions, i a més, una mala
lluna que ni t'explico. De manera que va fer quadrar el summe pontífex i li va
dir que ja s'estava deixant de llunes, que es passaven al sol.
Es va instaurar un nou calendari de 365 dies, amb un
petit afegitó cada quatre anys. Quan es van redistribuir els dies de cada mes, va
resultar que calia incorporar-ne dos més. El Cèsar va manar que se situessin entre juny i setembre. Al primer el va anomenar, mira tu, julius . A l'altre li va posar augustus, que era el nom del seu
afillat, el futur emperador Octavi August.
La Bíblia informa que Déu, el setè
dia, va descansar de tant de treball que
havia fet durant la septimana. No consta enlloc que Juli Cèsar descansés després
de repensar el calendari, afegir-hi els dos mesos i batejar-los amb uns noms
tan originals. Però hem de suposar que sí, que es va retirar a descansar. I per això no va rebatejar els mesos
que ja no feien ni set, ni vull, ni nou, ni deu. —Ningú
s'hi fixarà — devia dir-se— A més
això del llatí passarà aviat de moda, l'imperi es llençarà al català i ningú pararà compte que "septem"
vol dir set i "ver", el pas de la vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada