El conte de Lara i els comtes de Podemos

 Avui és diumenge, fa fred, i com que, a més a més, jo sóc de fer marrades, doncs mira, començarem amb un conte a la vora del foc.

 Hi havia una vegada un senyor molt ric, molt ric que tenia un imperi editorial a Catalunya. Un dia, el seu fill petit, que era més espavilat que un gínjol, va tenir un accident gravíssim a la carretera que va de Manresa a Berga. Era la carretera que feia habitualment un mossèn contestatari, políticament incorrecte, que vivia desterrat pel seu bisbe al santuari de Queralt (Berguedà). Es va donar la coincidència (o la Providència) que just abans de morir, el mossèn va passar per allà i va ser a temps de baixar de l'autocar per donar-li l'extremaunció.

 Això va ser l'agost del 1995. Quan el pare del difunt, l'home molt ric, molt ric, va voler mostrar-li una gratitud, diguem-ne, remunerada, el mossèn s'hi va negar en rodó malgrat les dificultats que passava per anar a fer les misses per les parròquies de la seva zona. Tanmateix l'home molt ric, molt ric, va trobar la manera de pagar-li un servei religiós que l'havia reconfortat espiritualment més que cap altra ajuda. Va assabentar-se que aquell mossèn era escriptor i que havia escrit una novel·la titulada Santa Maria, pa cada dia. El febrer de 1996, el jurat del premi Ramon Llull, un premi concedit per l'editorial de l'home molt ric, molt ric, atorgava el premi al capellà. Amb els diners, el mossèn es va poder comprar un cotxe i així no haver de fer mil combinacions a peu i en bus per complir amb els seus feligresos.

 Bé, això d'aquí dalt no és un conte. El senyor molt ric, molt ric, es deia José Manuel Lara Hernández, fundador de l'editorial Planeta i el mossèn escriptor era el popular i estimat Mossèn Ballarín (va morir fa molt poc als 96 anys).

 La realitat, com el déu Janus, sempre té dues cares: una va despullada de sentiments i et permet fer interpretacions i judicis de valor freds, objectius, compactes. Aquella novel·la mereixia el premi? Una altra cara de la realitat, més fina i subtil, més esmunyedissa, et dibuixa misterioses alineacions de planetes i et permet trobar justificacions a fets i actituds que s'escapen del que seria lògic per acabar fent una altra lògica igualment entenedora. O no era lògic, al capdavall, que un pare colpejat per un fet tan tràgic volgués pagar com fos el consol espiritual que va rebre?

 Va, prou digressions, anem al gra. Aquests dies la premsa que no tens temps de llegir no para de parlar-nos d'un congrés de Podemos en què les picabaralles entre Iñigo Errejon y Pablo Iglesias fan saltar espurnes.

 Podemos és un partit anticapitalista i antisistema que s'ha fet un lloc a política espanyola gràcies a les hores i hores i hores i hores que li regala la cadena televisiva La Sexta. Saps de qui era, aquesta cadena? De José Manuel Lara Bosch, el fill hereu de l'imperi editorial Planeta, germà d'aquell altre Lara accidentat a la carretera. 

 José Manuel Lara Bosch (també mort fa poc) era un personatge multimilionari que d'antisistema no en tenia res. Més aviat tot el contrari. I curiosament, en un mitjà del seu imperi comunicatiu, es promovien un dia sí i un altre també, dos professors universitaris que volien rebentar-ho tot, tot, tot, constitució i institucions parlamentàries incloses. Un dels més grans capitalistes ajudant i promovent els més grans dels anticapitalistes? Això com es menja?

 Potser es menja amanint-ho amb dues dades complementàries.

 La primera: Lara, a més d'empresari d'èxit, era molt, molt espanyolista. Tan espanyolista que fins i tot havia amenaçat d'endur-se'n l'editorial i totes les oficines a Madrid en cas que Catalunya declarés la independència.

 La segona: a la Catalunya republicana dels anys 30 es va fer molt coneguda la figura d'Alejandro Lerroux, un polític madrileny, del Partido Republicano Radical, que vivia a cos de rei però que quan venia a Catalunya, es vestia, parlava i menjava com un obrer. L'home baixava del vagó amb un entrepà, saludava amb la gorra i deixava anar coses com ara aquesta: "Vamos a elevar todas las monjas a la categoría de madres!". O aquesta altra: "Un ministro con tres carteras está a un paso de ser carterista! El poble se l'escoltava embadalit, reia i aplaudia. Perquè al poble sempre li agraden les sortides de to fàcils que semblen intel·ligents. Els populistes ho saben bé, què li agrada i què no li agrada al poble.

 Amb aquesta manera de fer, Lerroux va aconseguir apartar el món obrer català de la dinàmica independentista i empeltar-lo novament a les reivindicacions populistes de l'esquerra espanyola. Els disturbis de treballadors, a Catalunya, es van anar fent anticatalanistes quan el més lògic era que aquests treballadors sumessin esforços amb les altres classes catalanistes de cara a l'alliberament nacional que els afavoria a tots plegats.  

 Ara tu, que estàs sobradament preparat, fes esquemes, quadres, equacions i elabora les tesis que creguis convenients per vincular aquestes dades al que està passant avui.

 Quines diferències hi ha entre Pablo Iglesias i Iñigo Errejón? A aquest redactor de guàrdia se li n'acut una d'essencial: Errejón, amb aquesta cara d'aguantar permanentment la novatada de primer de carrera, sembla haver caigut a la marmita de l'eterna joventut, mentre que l'altre ja va acumulant arrugues a la cara i malícia a la mirada.

Ara bé, com que es tracta d'una Informació I.P.A. i no d'una informació Cuore, hauríem de trobar alguna diferència més política, no?

 Ja ens costarà, ja... Iglesias i Errejon semblen els dos comtes d'un mateix rei. Poden barallar-se entre ells, i mobilitzar els bescomtes, i els servents respectius de la gleva, però quan els criden a palau per al jurament, els dos hi van. Podem trobar alguna diferència en el suport que un i altre volien donar a Pedro Sánchez, la béstia negra del PSOE, quan va arribar a un pacte amb Albert Rivera. O en la votació d'alguna iniciativa parlamentària del PP (la reforma de la Llei d'Estabilitat, per exemple). O quan al costat de la moderació d'Errejón, Iglesias va acusar Felipe González d'haver enterrat amb cal viva les víctimes de la política antiterrorista (i criminal) dels escamots anomenats GAL. Res, minúcies...  

 En el camp del pensament polític, també ho tenim pelut. Els dos segueixen els postulats d'Antonio Gramsci, aquell teòric que atribuïa el poder de la burgesia no solament a la força repressiva que podia fer servir sinó també a l'hegemonia moral, cultural i intel·lectual que aconseguia imposar sobre la classe treballadora. Per expulsar-la del poder, doncs, s'ha d'aconseguir abans imposar una nova hegemonia.

 De tota manera (i sigui dit de passada) aquest pensament explica la quantitat de debats  menors (aparentment fora de to i de lloc) que Podemos i altres organitzacions de la mateixa corda llencen contínuament als mitjans. Que si la vestimenta dels Reis de l'Orient, que si un petó entre dos diputats mascles davant les càmeres, que si una mare diputada portant el nadó al Parlament, que si una copa menstrual per aquí, que si un femení en comptes d'un masculí per allà... Es tracta d'anar llençant missatges que vagin canviant la manera de pensar de la ciutadania, començant per la gent més simple. La revolució social i econòmica ha de repenjar-se en un capgirament de valors, en una nova hegemonia moral i política.     

 També segueixen tots dos els postulats d'Ernesto Laclau, un teòric argentí pròxim al peronisme i que afirma que "el populisme no és dolent, que contràriament al que es diu, garanteix la democràcia". La garanteix, és clar, superant el concepte de democràcia parlamentària. La ideologia populista vol una democràcia popular, no tamisada per diputats electes.  

 És en el camp de la praxi política (per aconseguir les fites que hem esmentat), on trobem les diferències entre els dos personatges.

 Iglesias parla directament  de "momento constituyente". Es tracta de fer una nova constitució que deixi enrere els tics burgesos de l'actual. Errejón, en canvi,  parla de "ensanchar la Constitución".

 Els dos volen arribar al mateix port: un altre tipus de constitució, directament participativa, com la dels Círculos bolivarianos de la Veneçuela de Chaves (és casualitat que ells hagin fet els Círculos de Podemos? Segons aquesta entrevista, no). Però un ho vol fer apel·lant a les masses del carrer perquè assaltin el poder sense miraments i l'altre voldria anar pas a pas, aprofitant les eines de la democràcia parlamentària. A Iglesias, el Congreso de los Diputados l'incomoda. A Errejon li sembla un bon instrument interí. Són els graus de ruptura el que els diferencien. Errejón voldria trobar punts d'entesa transversals amb altres formacions d'esquerres. En canvi Iglesias declara:

"Es peligroso acostumbrarnos a vivir en el Parlamento (...) La transversalidad no es parecernos a nuestros enemigos, sinó parecernos a la PAH!" [Plataforma d'Afectats per les Hipoteques)]

 Una altra diferència és que un parla català perquè havia tingut una xicota catalana. L'altre, no.  Però els dos tenen un mateix discurs respecte a Catalunya: són patriotas españoles, acceptarien un referèndum i batallarien de valent perquè sortís que no. Així doncs, arribats el cas, ens els podem imaginar perfectament en un míting al costat d'Ada Colau animant els obrers a practicar la fraternidad de los trabajadores de España i coses així. Ho farien en un míting al carrer i en una entrevista a la cadena La Sexta dels hereus del Sr. Lara.

 Una versió 4.0 de les tàctiques de Lerroux? Bé, esperem que aquesta vegada a les monges les deixin tranquil·les i no les vulguin fer mares de res ni de ningú...

Imatges:
José Lara Hernández: youtube.com
Josep M. Ballarín: youtube. com
José lara Bosch: facebook.com
Antonio Gramsci: wikipedia.com
Ernesto Laclau: facebook.com

Iñigo Errejón: facebook.com
Pablo Iglesias: facebook.com