--"Aaaaaatxum! --"Jesús!"

 Fa dos mil setze anys que per aquestes dates els diaris que no tens temps de llegir divulguen la mateixa bona notícia: demà neix Jesús a Betlem.

 L'informador de guàrdia d'aquest blog es limitarà a divagar una mica sobre la bona nova i després callarà fins passat Sant Esteve (que per cert, es pronuncia marcant bé la dental /t/ abans de la paraula "Esteve", a veure si te'n recordes!)

 El que dèiem: demà neix Jesús...

 Som en temps en què impera el políticament correcte. Molts ciutadans  (alguns acomplexats; convençuts els altres) volen desempallegar-se d'expressions, diguem-ne, massa catòliques. Per això molta gent ara exclama —Salut! quan algú esternuda prop seu. Tanmateix, encara hi ha nostàlgics que diem —"Jesús!". És una manera de recordar que la salut de tots queda a les seves mans? Bufa, potser a això no hi arribem. Però són tants anys de tradició, d'història i de cultura cristiana...

—Aaaaaatxum!

—Jesús!

—Gràcies.

 Qui va ser Jesús? Per a alguns, un simple revolucionari, un hippy avant la lettre que volia allunyar-se de les riqueses i del poder. Per a uns altres, un profeta. Per a uns tercers, encara, el fill de Déu. Pensis el que pensis tu, segur que estarem d'acord: no parlem d'una figura qualsevol... O és que dos mil setze anys més tard, els diaris encara palarien del naixement d'un qualsevol?

 Un naixement, per cert, que apareix relatat als Evangelis del Nou Testament:

 " (...) Ella donà a llum el seu primogènit, l’embolcallà i el reclinà en una menjadora perquè no hi havia lloc per a ells a la posada (...)" —Lluc, 2,7, per exemple—  

però que també apareix a l'Alcorà dels musulmans:

" (...) Els dolors del part sorprengueren Maria a prop d’una palmera (...)" — Sura 19, 23—

 No es pot pas dir que els seguidors de la tercera religió monoteista, els jueus, professin una veneració especial per la seva figura. De fet, durant l'Edat Mitjana i segles després, la majoria el considerava un heretge que havia impedit el ple desenvolupament de la LLEI jueva. I encara avui no el consideren ni el Messies ni el fill de Déu. Això sí: sobretot des del Concili Vaticà II, aquesta percepció ha anat canviant. Actualment, no solament molts se senten orgullosos del seu origen jueu sinó que el tenen per un savi que està al mateix nivell dels rabins que llegim a la literatura talmúdica (el Talmud és un cos de textos una part dels quals serveix per a interpretar correctament la Torá, el llibre sagrat del judaisme).

 Així doncs, amb diferent consideració sobre la seva persona i el seu rol (profètic o filial) en relació a Déu, l'aparició de la figura de Jesús vincula les tres religions monoteistes. Ni que sigui culturalment.

 El que potser no saps és que Jesús no va néixer cap 25 de desembre. Els diaris que no tens temps de llegir això ho diuen sempre tot xiulant i mirant cap a una altra banda.

 Has escoltat mai la dita aquella de "Per Nadal un pas de pardal; per Sant esteve, un pas de llebre"? El 25 de desembre és el solstici d'hivern, quan el dia comença a allargar-se de mica en mica. l passa que en aquesta data els romans politeistes celebraven el Dies solis natalici (el dia del sol naixent).

 Quan el cristianisme va estendre's per tot l'imperi romà i amb Constantí va esdevenir-hi la religió oficial, l'Església va mirar de tapar les festes paganes a base de dues eficaces operacions:

1.- Donar una nova dimensió a molts vocables tot cristianitzant-los. La paraula grega ángelos, per exemple, que no volia dir res més que missatger o nunci militar, va passar a significar "missatger de Déu" (àngel).  Basiléus, que volia dir rei, va donar basílica, que ja no era l'estança del rei mortal, sinó del Rei immortal, en majúscula. I així un munt de paraules.

2.- També va superposar festes cristianes en antigues dates de celebracions paganes. Ho va intentar fins i tot amb els dies de la setmana, però no se'n va acabar de sortir. Només el dia de Saturn (saturday, encara, en anglès) i el dia del Sol (sunday) van quedar arraconats i substituïts per sabathum (descans, per als jueus) i Domenica (dies domenica, el dia del Senyor, la festa preceptiva de descans per als cristians). La resta, van quedar igual: els dilluns van continuar sent el dia de la Lluna; els dimarts, el dia de Mart; els dimecres, el dia de Mercuri; els dijous, el dia de Iovis —Zeus— i els divendres, el dia dedicat a Venus.

 Ep, que ens estem desviant! Tornem a Jesús... El cas és que, hagi nascut quan hagi nascut, fins  i tot per als no creients, la seva figura hauria de ser valorada com cal. I doncs, per què? Doncs perquè, consideracions religioses a banda, n'hi ha d'altres de... dret! Sí, sí, de dret. Parlem una mica de lleis.

 En aquesta vida, la llei, o bé te la fa Déu, o bé te la fa un dictador o bé la fa el poble (amb tu a dins).

 Per als musulmans, l'única LLEI és la que Déu (Al·là) va dictar al profeta Muhammad amb l'ordre expressa de no canviar-hi ni una coma. Tota la vida quotidiana dels musulmans està regida per aquesta LLEI divina que ho abraça tot, des de les transaccions comercials, passant pel menjar i arribant, posem per cas, a les relacions matrimonials o d'herència de béns. Les altres disposicions que promulguen els governants a cada país musulmà (que no poden contradir mai Al·là) ni tan sols porten el nom de "lleis" (fan servir el terme "qanun)". Perquè de LLEI només n'hi ha una: la de Déu.

 El problema és que aquesta LLEI (que es concreta en la xària, el "camí recte") de vegades no és compatible amb el sistema de valors de la nostra societat occidental. Fins pot arribar a ser delictiva. Tal com entenem nosaltres els drets humans, com podríem acceptar que el testimoni d'un home valgui pel de dues dones? O que es pugui dur a matrimoni una nena de nou anys? O que un califa es pugui imposar a tothom sense cap debat ni procés democràtic? O que els musulmans tinguin com a ordre i fita última estendre l'islam a tot el planeta (Oumma), independentment de les creences i conviccions dels pobles ocupats? 

 Per això ens causa tanta inquietud quan veiem imatges captades a Londres o a París en què uns homes barbuts o dones cobertes amb el niqab mostren pancartes exigint la imposició de la xària com a llei obligatòria per a tot l'Occident. Que no ens ha costat segles d'esforços arribar a bastir els nostres estats de dret i la igualtat entre els ciutadans?

 Arribats a aquets punt, farem una precisió innecessària: no estem parlant d'immigració. Parlem de fanatisme religiós... També hi ha catalans (i catalanes!) de naixement que s'han apuntat a aquest fanatisme.

 Un fanatisme que pot destruir les nostre nacions i que es justifica en molts passatges d l'Alcorà. N'hi ha molts altres, de passatges alcorànics, que criden a la concòrdia i a la pau, ben cert. Però quan amb un punt d'inconsciència es diu que l'islam no és això, hauríem de precisar: l'islam també és això. Mira, si no, el que diu, entre moltes altres, aquesta sura:

 “ (...) Quan aquests mesos que heu pactat, de pau sagrada, hagin passat, mateu tots els qui associen a Al·là altres deïtats, allà on siguin. Els heu de prendre! Els heu d’assetjar! Els heu d’atacar pertot arreu! (...) " —Sura 9, aleia 5—

 Si un fanàtic llegeix això i creu que en un modesta fira de Nadal de Berlín hi ha gent que està associant Al·là (Déu) a altres divinitats (Jesús), per què no hauria d'agafar un camió i envestir-los? O és que no ha de seguir la LLEI d'Al·là, l'única que ha d'obeir cegament?

 O aquesta altra:

 " (...) Vosaltres, els bons creients, els musulmans, No preneu com a amics , com a aliats, els jueus i els cristians (...) " —Sura 5, 51—.

 O aquesta:

 “ (…) El pagament dels qui combaten contra Al·là i contra el Missatger, dels qui fan el mal amb corrupció sobre la terra, serà una mort violenta, crucifixió, amb trencament de mans i peus (…)" —Sura  5, 32—

 Per descomptat que no tots els musulmans s'agafen aquestes textos al peu de la lletra. Però n'hi ha d'altres que s'han apuntat al salafisme, oi? Els estudis parlen d'un 20% de la població musulmana, fes comptes... El salafisme —amb 78 mesquites a Catalunya— és un corrent islamista que pretén tornar a la pràctica religiosa del segle VII. Doncs bé, si un d'aquests salafistes es radicalitza fins al punt de viatjar a combatre a Síria o de cometre atemptats a Europa, quin problema tindrà per veure de bons ulls les barbaritats que li exigeix que faci l'Estat Islàmic? O és que l'Alcorà, la seva LLEI, no li ho exigeix també? Que no li diu que arremeti contra jueus i cristians?  

 Pel que fa als jueus, també per a ells la veritable LLEI és aquella que ha emanat de Déu i no pas la del poble. Quan Déu va manar a Moisès que construís una Arca de l'Aliança per guardar-hi els manaments que li havia dictat, li estava dient això: —Jo sóc la LLEI, i us acompanyaré, poble escollit, allà on viatgeu.

 Ben cert que a l'Antic Testament (que és el fonament troncal de la Torá dels jueus) trobem també casos de violència i intolerància. Tants com a l'Alcorà. I també els va dictar Déu...

 No obstant això, el judaisme no és una religió expansionista. No vol imposar una oumma (comunitat de creients) a tot el planeta. A més a més, l'Estat d'Israel ha sabut fer perfectament compatible el seu sistema de creences espirituals amb els moderns criteris d'organització de les societats obertes. L'estat d'Israel és de confessió judaica però gaudeix d'un sistema parlamentari i de llibertats perfectament homologable amb els de les societats democràtiques d'Occident. A la societat israeliana, tot sigui dit de passada, hi viuen molts ciutadans àrabs  de religió musulmana. N'hi ha d'altres que són ultraortodoxos, ben cert. Però aquests, sisplau o per força, estan també sotmesos a la llei de l'Estat.  

 I amb aquestes que arribem al cristianisme. Qui fa el pas definitiu per separar les coses? Jesús.

—"Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a déu el que és de Déu" va dir Jesús i ho pots llegir a Marc, 12, 13, per exemple. Ho va dir a uns fariseus (fonamentalistes de la LLEI de Déu) que el volien fer entrar en contradiccions preguntant-li si s'havia de pagar impostos al Cèsar o només s'havia d'obeir Déu. Els va mostrar una moneda i els va preguntar quina imatge hi veien: la del Cèsar? Doncs ja està. Assumpte tancat.

 Amb aquesta resposta Jesús va escriure la paraula llei en minúscules. Va definir ben clarament el que era "competència" de Déu i el que era competència dels governants i de l'Estat. La Llei de Déu et relliga a Ell íntimament i t'obliga a seguir un camí recte en l'ordre moral interior. La llei dels homes et fa seguir un camí recte en l'ordre social exterior i t'obliga a viure en un col·lectiu seguint les normes legals acceptades per tots.

 Doncs ja ho veus: dóna al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu... Que és una frase molt gastada? Bé, i què? De tant repetida, ja no li veus la profunditat que amaga? Pensa-hi cada vegada que vulguis divorciar-te i el jutge, abans que res, et proposi un conveni matrimonial de cara als fills, en comptes de consultar la Llei de Déu... Pensa-hi també quan siguis cridat pel notari a una herència i t'informi dels teus drets segons les disposicions testamentàries, sense parar compte si ets home o dona... Pensa-hi cada vegada que a un lladregot li apliquen un procés penal amb totes les garanties en comptes de tallar-li la mà perquè ho diu, a cop calent, un imam o un ulema.

 Deixem ara el dret i fem, per acabar, un modest apunt de caràcter més teològic.

 Sense renegar del Vell Testament (que ha quedat com un llibre de referència històrica i cultural), els cristians es regeixen bàsicament pel Nou Testament. Es tracta d'un recull de llibres en què el missatge de Jesús és inconfusiblement pacífic. És una invocació a la pau i a l'amor, fins i tot envers qui ataca. 

 Heu fet pessebre, a casa teva? No, tu no, ja ho sé. Ets un jove massa enfeinat. Volia dir els juràsics dels teus pares... "Pau en la terra als homes de bona voluntat", diu la pancarta que aguanta l'àngel damunt la cova... Una mica diferent de les pancartes de Londres i París, no trobes? Aquesta és l'única xària, l'únic camí recte que prescriu Jesús als seus seguidors, la llei més important que el cristianisme els proposa. I aquesta directriu moral bàsica, transmesa de pares a fills durant generacions, potser ja més envernissada de cultura que de fe, ha anat conformant una manera de pensar i de viure allunyada de la intolerància.

 Sí, és cert: amb el cristianisme com a pretext, també s'han fet moltes animalades i s'han comès molts crims: les Croades, la Santa Inquisició, el nacional-catolicisme... Tant cert com que la majoria d'aquests passatges vergonyosos ja han quedat incorporats als llibres d'història i de cultura, no pas als de catequesi i adoctrinament religiós.

 L'apunt d'avui s'acaba amb un suggeriment: a moltes esglésies de Catalunya, durant la Nit de Nadal (res de Nit bona!) s'ha recuperat l'impressionant Cant de la Sibil·la. Siguis o no creient, aquest investigador de guàrdia et suggereix que vagis a alguna basílica (a la de Santa Maria del Mar, per exemple) i et deixis impressionar amb un cant medieval, misteriós, corprenedor que ens parla de l'altre extrem de la naixença de Jesús: el Judici Final.

És una manifestació religiosa, d'origen català, que no s'ha interromput mai del tot des de l'Edat Mitjana (com a mínim, a ses illes va seguir sempre), que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i que ens hauria de fer sentir molt orgullosos com a catalans. Constata, també aquí, que no parlem pròpiament de religió. Parlem de nació i de cultura.

 Això sí: si hi vas, abriga't. No seria bo que et refredessis i que deixessis anar un esternut al bell mig de l'acte. Mai se sap com podria reaccionar el cantant albat que recita les estrofes amb una espasa ben aixecada: 

— Aaaaatxum !

 — Frenadol !

 —Gràcies...