Jordània. Ai, ai, ai...

  Ahir van morir com a mínim catorze persones en un tiroteig a Al-Karak, al sud de Jordània. Una trentena més de persones van quedar ferides. Qui ha estat? Probablement els gihadistes de l'estat islàmic, però...

 En aquest conflicte diabòlic que inflama l'Orient Mitjà, has sentit parlar molt de Síria, d'Iraq, d'Aràbia Saudita... Però de Jordània, n'has sentit parlar gaire?

 Jordània és un país fronterer amb aquests països que hem esmentat i també amb Israel i la Cisjordània sota control palestinià. No té petroli i depèn energèticament dels països productors del Golf. La seva economia està endèmicament estancada, el turisme es ressent de cada inestabilitat que es produeix al seu voltant... Actualment, l'atur juvenil hi ratlla el 35%.

  El governa una dinastia, la haiximita, que arrenca d'un besavi del profeta Muhammad. L'actual monarca és Abdallah II, casat des del 1993 amb la bellíssima Rania, una kuwaitiana filla de palestinians. 

  Doncs bé: malgrat l'ascendència d'Abadallah II que es remunta fins al Profeta de l'islam i malgrat l'ascendència palestiniana de la seva esposa Rania; malgrat que el pare Abdallah I va lluitar contra Israel a la famosa Guerra dels sis dies (1967); malgrat la influència que Síria —enemic declarat d'Israel— pugui exercir sobre aquest depauperat país; malgrat que és el país (juntament amb el Líban) que acull el nombre més gran de palestinians, malgrat tot això, des de la pujada al tron del nou rei, Jordània ha sabut mantenir una discreta aliança amb EE.UU i Israel al Mitjà Orient. I és que Jordània no comparteix l'obsessió antisionista de l'àrea. 

 Per descomptat que tampoc no vol caure a les urpes dels islamistes. I n'ha donat mostres.  

 Va ser Rania precisament, qui l'any passat va manifestar en públic que "els musulmans moderats del món no lluiten prou contra l'Estat islàmic". Ho va dir en motiu de la inauguració d'una Univesitat d'Estiu que una important fundació (MEDEF) organitza cada any  prop de París:

 — "L'Estat islàmic" —va advertir, armada de valor— "continua estenent la seves idees diabòliques. Els musulmans moderats del món no fan prou per guanyar aquest combat ideològic, que es troba al cor de la batalla". Va acabar el discurs fent una crida a Occident perquè la regió no es vegi arrossegada a la guerra dels fanàtics islamistes.

 Sovint s'ha posat aquesta reina com un exemple de la possible compatibilitat entre els valors occidentals i la preservació de la cultura i tradicions àrabs.

 Jordània és un país que mereix l'atenció i la preocupació dels amants de la llibertat. Per això és tan inquietant que pugui entrar en l'espiral de terror que està destruint altres països. Perquè Jordània es troba en condicions de rebre per totes bandes: els islamistes no li perdonen, a la corona haiximita, que es mostri contrària a la implantació d'un Estat islàmic. Iran i Síria —que combaten l'estat islàmic per raons diverses— tampoc li perdonen que hagi entorpit en el passat els intents d'atacs massius contra Israel.

  Podríem dir que la situació política interior és, si més no, delicada. Oficialment, Jordània és una monarquia constitucional però, bé, el sistema de llibertats no passaria pas un control de qualitat... Abdullah II desitja democratitzar plenament el país, és cert. Aquest desig es va fer més patent encara després de les anomenades primaveres àrabs que van acabar amb els dictadors de Tunísia, de Líbia, d'Egipte, i que tants problemes han dut al tirà Al-Assad de Síria. Tanmateix, Abdullah no gosa fer el pas definitiu...

No hi ajuda l'economia. Amb les bosses actuals de pobresa, no és estrany que més de 2000 jordans hagin buscat la solució als seus mals en les falses promeses —espirituals però també materials— de l'Estat Islàmic. Una transició cap a la democràcia plena podria ser un trumfo a jugar pels islamistes, com ha passat a Tunísia. 

  No hi ajuda tampoc el descontentament de la població respecte als refugiats sirians i palestinians que viuen al país: en general, són ben rebuts, sí, però també mal mirats per un sector perquè els fan culpables de les càrregues socials que comporten per a tothom. Tot i el veïnatge amb la Cisjordània —controlada i governada per les autoritats palestinianes—, el fervor cap als palestinians no encega els súbdits d'Abdallah.    

  Podríem dir que és un país que va fent, aquí caic, aquí m'aixeco. Per ara té les ajudes de les organitzacions internacionals (que financen pràcticament al 100% l'acolliment dels refugiats) i també té una arma interior molt eficaç per mantenir a ratlla la temptació terrorista: els serveis d'intel·ligència (GID), que es consideren dels més respectats del món.

  Però ahir un atemptat va matar moltes persones i en va ferir moltes més. I el fet és que encara no se sap ben bé d'on ha vingut el crim... Qui vol desestabilitzar Jordània?