Els bascos ho tenen més clar.

   El lehendekari  Iñigo Urkullu ha comunicat al govern de Rajoy que no pensa assistir a la Conferència de Presidents Autonòmics que Rajoy havia preparat minuciosament per al mes de gener.

   Què és aquesta conferència? Pretén ser una reunió conjunta dels presidents de cada autonomia de l'Estat espanyol per tractar temes que els afecten, sobretot el finançament autonòmic.

   El president Puigdemont exigeix un tracte bilateral, de tu a tu, i que no es barregi amb el d'un grup subordinat a la presidència del govern espanyol. Per això ja va anunciar fa temps que no hi assistiria. El que no s'esperava Rajoy és que també refusés anar-hi el president del govern basc...

  Aquest segon refús no és cap senyal de solidaritat amb el procés català. No vol pas dir que Urkullu doni suport a la reivindicació sobiranista del nostre govern i d'una gran part de la societat catalana. Simplement, li està dient a Rajoy el mateix que li diu Puigdemont: que com a nació que és, Euskadi vol un altre tracte que no la dilueixi en una colla pessigolla de governs autonòmics sense vocació històrica d'autogovern.

  

  Sent les coses així, quina utilitat real tindrà una conferència en què els presidents de les dues autonomies més importants no hi seran? Mediàtica i prou. No resoldrà res perquè el problema ve de molt més lluny....

   Quan es va concebre la Constitución Española (1978) després de la dictadura franquista, hi havia tres territoris que reclamaven obertament un tracte diferenciat i un reconeixement de l'autogovern: Catalunya, Euskadi i, en menor grau, Galícia.

   Però en aquell moment, als poders fàctics de l'Estat i a molts polítics d'altres territoris això ja els va semblar una atemptat a la unidad de España. Van alçar el crit al cel. La cosa és va acabar amb la solució coneguda com "café para todos". Aquest café significa el següent: Catalunya vol un estatut especial dins de l'Estat per raó de la seva història, per raó de les particularitats de la seva societat nacional i, sobretot, perquè té una llarga tradició de voler-se autogovernar? Euskadi vol el mateix? I en menor grau Galícia? Aleshores, què fem? A veure... Eureka, ja ho hem trobat! Que tots els territoris tinguin el mateix que volen aquests tres, encara que no hagin reclamat mai un tracte especial! Així va néixer l'Estat de les Autonomies, amb 17 estatuts, 17 parlaments, 17 governs, 17 pressupostos, 17 himnes, 17 banderes i... 17 inviabilitats. En el seu moment, el president Josep Tarradellas ja va advertir que allò no podia funcionar de cap manera i que costaria molts calés.  

  Els dos primers estatuts que es van aprovar després del franquisme van ser el d'Euskadi (Estatut de Guernika) i el de Catalunya (Estatut de Sau). Els polítics bascos ja havien aconseguit que la Constitución Española recollís una referència als seus drets històrics. Ho diu la disposición adicional primera de la constitució:

"La constitución ampara y respeta los derechos históricos de los territorios forales. La actualización general de dicho régimen foral se llevará a cabo, en su caso, en el marco de la Constitución y de los Estatutos de Autonomía"

  Ni una referència constitucional als drets històrics dels catalans, fixats a les Constitucions i altres Drets de Catalunya. Aquestes Constitucions catalanes van ser abolides pel Decreto de Nueva Planta (1716), després de la derrota militar i l'ocupació borbónica de les tropes de Felip V (1714). Ningú de la classe política catalana amb responsabilitats de negociació les va defensar. Per això mai més se n'ha cantat ni gall ni gallina...    

  Amb la disposición adicional primera la comissió redactora de la Constitución Española salvava un dels esculls importants per a la seva aprovació. I és que els representants bascos jugaven molt fort, no estaven disposats de cap manera a perdre els seus drets, alguns dels quals arrencaven de l'edat mitjana i sempre havien marcat les relacions amb la Corona de Castella. Els furs no es tocaven! Ara només es tractava que l'Estatut de Guernika els concretés, tal com ja s'havia fet en el període carlista (quan els van voler abolir) i en  l'anterior estatut, en temps de la II República.

  Sí, sí... La defensa dels furs no és cosa de fa quatre dies Hi ha uns constància ferma. L'any 1878 els bascos ja els havien defensat aferrissadament després de veure'ls abolits amb la derrota carlista. Si bé no els van salvar completament, de les negociacions amb el govern espanyol en va sortir un règim administratiu nou que els deslliurava de quedar atrapats en un sistema tributari comú pel qual es regien les altre regions d'Espanya.

   Expliquem això. 

  Segons aquest règim tributari de matriu castellana, l'Estat recaptava els impostos de tots els ciutadans (fossin del territori que fossin) i després els redistribuïa segons el criteris del govern espanyol de torn i de les lleis aprovades a Madrid  Els bascos van dir que ni pensar-ho! Ells ho farien a la inversa: fixarien i recaptarien els impostos dels seus ciutadans i després, en tot cas, contribuirien al sosteniment de l'Estat i als serveis que aquest prestava al país basc. Serien ells, els bascos forals, els qui enviarien una transferència de diners a Madrid, segons una quantitat prèviament negociada entre els governants espanyols i les Diputacions forals basques.

  Aquest és el règim dels Conciertos Econòmicos. Ja l'any 1878 els bascos sabien que qui té la clau de la caixa té molt de guanyat...

   L'any 1933 hi va haver un nou projecte d'estatut d'autonomia que, enmig de convulsions socials, amb forts desencontres entre nacionalistes i forces obreres, va veure perillar els concerts econòmics. Però amb l'Estatut de Guernika (1979) aquests van quedar definitivament consolidats. En el seu article 41.1 podem llegir-hi:

"Les relacions d'ordre tributari entre l'Estat i el País Basc vindran regulades mitjançant el sistema foral tradicional de Concert Econòmic o Convenis".

   I el  41.2 (epígraf D)  concreta el concepte de contingent, és a dir, la quantitat que els bascos pagaran a l'Estat després d'haver fixat i recaptat els impostos:

 "L'aportació del País Basc a l'Estat consistirà en un contingent global, integrat pels corresponents a cadascun dels seus Territoris, com a contribució a totes les càrregues de l'Estat que no assumeixi la Comunitat Autònoma".

   Mentrestant, què discutien els nostres representants catalans de la Comissió dels Vint durant la redacció de l'esborrany de l'Estatut de Sau? Doncs discutien si recaptar impostos era modern o no... 

   Aquesta és una confidència que va fer fa poc un dels membres de la comissió , Jaume Sobrequés (PSC). O sigui, que mentre els bascos tenien clar que els diners els havien de controlar ells perquè no els donessin gat per llebre, els polítics catalans es movien entre dos criteris de baixa volada:

1.- Recaptar impostos és impopular. Millor que els recaptés Madrid i que el govern català rebés transferències de diners sense cremar-se" (criteri general dins de CDC)

2.- Recaptar impostos des del mateix territori i per les institucions de govern pròpies és insolidari i propi de temps ja passats, gens moderns (criteri general dins dels representants socialistes)

  Finalment, és clar, a l'Estatut de Sau que es va acabar aprovant no hi va sortir tampoc cap referència a un possible concert econòmic català.  O sigui, que ni drets històrics recollits a la Constitución Española ni cap sistema de finançament propi recollit a l'Estatut. Tampoc a l'estatut reformat l'any 2006.

  Fa tres anys, amb un peu a l'autonomisme i l'altre en ple procés sobiranista, el president Artur Mas encara va intentar negociar amb el govern de Rajoy un pacte fiscal que venia a ser una concert econòmic a la catalana. El president Rajoy, emparat per la Constitución, no va voler ni sentir-ne parlar...

  En aquestes diferències de gestió dels conflictes polítics pot raure la tradicional distància que posen els polítics bascos quan es tracta de donar suport a la política catalana. No deuen acabar d'entendre que Catalunya sigui tan mal negociadora. Ells saben que la pròpia història i la fermesa en defensar-la és una carta a jugar. I a fe que la juguen!

 Una altra cosa és que posin pals a les rodes... Urkullu ha declarat fa uns dies que "la independència és inviable al segle XXI". Però, és clar: ho diu des d'una nació que, de fet, ja es pot comportar com a independent perquè té el control absolut dels seus recursos econòmics.

  De manera que les raons per no assistir a aquesta conferència, tot i que són les mateixes, tenen telons de fons ben diferents: 

   Puigdemont no hi anirà com a mesura de pressió i de reivindicació. També per evidenciar que ara la política catalana ja no juga a l'autonomisme.

  Urkullu no hi anirà, perquè com deia Arzallus, expresident del PNB, "lo que decidan allà abajo, nos trae sin cuidado..."