Els kurds són com els catalans? / Espanya és com Turquia?

ELS KURDS SÓN COM ELS CATALANS?

   L'esgarrifós atemptat que va haver-hi abans d'ahir a Istambul ha estat reivindicat pels Falcons de la Llibertat del Kurdistan (TAK).

    Fa uns anys (qui sap si la cosa encara continua sent així), a la capital turca, quan un turc venedor de catifes s'adonava que eres català, tenia una frase apresa que no solia fallar: —"Eh, amigo, yo kurdo!".  La pela és la pela, a Catalunya i a tot arreu... Aquells turcs negociants, que segurament odiaven els kurds, sabien prou bé que els catalans som partidaris del reconeixement, de la llibertat i del dret d'autodeterminació de tots els pobles...

   Ara bé, els catalans ens hi assemblem de debò, als kurds? Doncs en algunes coses sí, però en moltes altres, de cap manera.

   El kurd és un poble amb més de 5000 anys d'història que s'estén principalment per parts del que avui són els estats de Turquia, Iraq, Síria i Iran. també hi ha petits assentaments a Armènia, Azerbaian, Líban i Egipte. Amb variants dialectals, tots parlen la llengua kurda i tenen consciència de pertànyer al mateix poble. Podríem establir una equivalència amb els Països Catalans?  Salvant les distàncies, conceptualment, sí...

  

   També és cert que ha estat un poble fortament reprimit i mai reconegut en la seva sobirania. Els kurds, que al segle VIII ja van patir la invasió colonitzadora àrab i al segle XI la turca seljúcida, van acabar desmembrats per culpa de la moderna colonització anglesa i, sobretot, per la defectuosa descolonització. Mentre que els armenis van aconseguir el seu estat gràcies a un tractat (Sevres, 1920) els kurds van quedar desmembrats com a poble per diverses àrees d'influència. Una altra vegada, la pela és la pela: l'àrea de Mossoul, per exemple, va ser assignada a Iraq i no a Turquia perquè els anglesos volien assegurar-se el control dels seus rics jaciments petroliers. Quan el 1925 anglesos i francesos van fer la partició definitiva, els kurds van quedar separats per les noves fronteres d'Iraq i Síria, però Turquia mai va acceptar aquells tractats. Uns anys després (tractat de Lausana) Turquia va aconseguir clavar l'urpa a una part del territori del Kurdistan i quedar-se'l.

   L'expressió "clavar l'urpa" no és gratuïta. Turquia (i, en diferent mesura, també els altres estats que els governen) va comportar-se amb els kurds com una àguila rapaç i imperial. Mai els va reconèixer com a poble dins del seu estat. Ben al contrari: va decretar moltes lleis de prohibició de la seva llengua i de la promoció de la identitat. Fins i tot va prohibir registrar noms de pila en kurd. I, és clar, va reprimir amb violència les seves reivindicacions...

  Tot això als catalans ens sona, oi?

   Ara bé: cal saber que el poble kurd és una societat encara avui marcadament tribal, que professa una fidelitat cega al clan. Això ha fet que les lluites entre faccions hagin estat acarnissades. Els mitjans de comunicació ens han mostrat sovint les tropes de dones peshmergues (kurdes) que s'enfronten als gihadistes de l'Estat Islàmic. El seu valor heroic i el seu feminisme real no ens han de fer oblidar el que ens recorden especialistes com Jordi Lleonart: no és un poble que tingui uns partits amb un esperit netament democràtic.

  Els dos principals partits, radicats principalment a Iraq, són el PDK (Partit Democràtic del Kurdistan) i la UPK (Unió Patriòtica del Kurdistan). Corromputs tots dos per xarxes d'amiguismes i que no tenen cap respecte per a les altres minories. Es reparteixen el Kurdistan per àrees d'influència i les controlen despòticament.

   I no són independentistes. Als dos partits majoritaris ja els està bé una autonomia federal. Així, a l'ombra de l'estat iraquià poden fer i desfer millor les seves martingales. De fet, els plantejaments d'altres formacions independentistes (MRK, Moviment pel Referèndum al Kurdistan) els irriten enormement.    

   A Turquia opera un altre partit —avui en part desactivat, des que van condemnar a cadena perpètua el seu líder—: el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan). És un partit d'ideologia marxista-leninista, molt dogmàtic i que adopta la lluita armada revolucionària de cara al reconeixement del seu poble. L'argument és que la comunitat internacional els declara —a ells, només a ells, els del PKK—  terroristes mentre que fa la vista grossa amb el terrorisme d'estat que practica Turquia contra els kurds en general.

  Doncs precisament una branca escindida del PKK és aquesta formació que dèiem al començament del comentari (el TAK), la que ha provocat la matança de més de 40 ciutadans a Istambul.  

        

I ESPANYA ÉS COM TURQUIA?

  

   Si entre kurds i catalans podem establir algunes semblances de manera tangencial, entre Turquia i Espanya en podríem establir altres que resultarien més profundes.

  Sovint es compara l'estat espanyol amb el francès per raó del jacobinisme que els inspira a tots dos. El jacobinisme és una concepció centralitzadora de l'estat, que no promou (més aviat obstaculitza) el desenvolupament de les llengües i cultures no estatals amb el pretext que són reaccionàries i no aptes per als temps moderns. Quantes vegades no has escoltat allò que el català és de "aldeanos" i que el basc serveix per parlar a les vaques? Però el jacobinisme s'emmarca dins d'un ideal republicà que no s'ha seguit per part de les classes dirigents castellanes. Aquí, a sobre, ens ha tocat aguantar l'absolutisme i el cabdillisme.

   Hi ha un altre Estat amb qui l'espanyol s'hauria de comparar més pròpiament, i aquest és Turquia.

   Com ens recorda el jurista i politòleg Jaume Renyer en una anàlisi, les dues potències es van desfer com imperis a començaments del segle XX. Totes dues van reaccionar a la desfeta alimentant un ultranacionalisme agressiu i excloent. A Turquia van ser els joves quadres de Mustafa Kemal —dit Ataturk, "pare dels turcs"—; a l'Espanya de matriu castellana van ser els cadells de la Falange Española, nascuda uns anys més tard. Els dos pobles van generar una mentalitat bel·licista, conqueridora. Els dos estats, en definitiva, han seguit una política autoritària, feblement democràtica i que no accepta de cap manera la revisió de la història per reconèixer els seus genocidis en diferents períodes: els armenis a Turquia, els indis a la Castella conqueridora.  

    De religions oficials diferents; amb adaptacions a la democràcia gradualment també distintes; amb situacions geopolítiques que no són equiparables, el cas és que tant Turquia com Espanya continuen practicant un integrisme d'estat, incapaç de reconèixer els pobles no estatals. Un integrisme que ja es troba en el seu ADN històric.

   L'any 1930, un ministre de justícia turc deia això en un míting: "Vivim en un país anomenat Turquia, la nació més lliure del món (...) Els turcs han de ser els únics amos i senyors d'aquest país!". Més o menys per la mateixa època, a Espanya va començar a envolar-se la consigna "Una, grande y libre!".

   Ja ho veus: Turquia té els kurds; Espanya té els catalans... 

  I un altre dia parlarem de l'actual president turc: Recep Tayyip Erdogan. Quin un, aquest...!