Les guerres, fredes. I el xampanyet, més fred encara.

 A la premsa que no tens temps de seguir, ahir va saltar una notícia d'aquelles que abans inquietaven molt i que ara també haurien de fer-ho: el president Obama ha expulsat 35 funcionaris, 35 agents dels serveis d'intel·ligència adscrits a l'ambaixada de Rússia de Washington y al consolat rus de San Francisco.

 Un fet com aquest afegeix més tensió internacional a la que ja hi havia després de la imposició de sancions econòmiques que els U.S.A van decretar contra Rússia. També es va ordenar el tancament de dos centres que les autoritats russes freqüentaven molt a Nova York i Maryland.

 I tot això, per què? Doncs perquè Obama està convençut que la candidata del seu Partit Demòcrata, Hillary Clinton, va perdre les eleccions per culpa dels atacs cibernètics ordenats pel president Vladimir Putin durant les eleccions. Es veu que centenars de milers de missatges van ser escampats esbombant irregularitats de la candidata Clinton i tapant els punts foscos del candidat Trump. Tot plegat, hauria condicionat el vot de molts ciutadans americans. Tant la CIA com l'FBI consideren provat que Rússia va espiar el partit demòcrata.

 Però el conflicte entre els dos presidents no arrenca de les eleccions. S'ha estat arrossegant durant tota la guerra de Síria. Diem "entre els dos presidents" perquè Trump sembla estar encantat de la vida amb el president rus Putin. La posició d'Obama (que serà president encara fins al 20 de gener) era molt clara en el tema de la guerra al Mitjà Orient: fer fora el president Bashar El-Assad tant sí com no. S'ha arribat a especular fins i tot amb un suport militar americà als gihadistes opositors d'El-Assad, juntament amb el suport d'Aràbia Saudita, Qatar i Turquia. Putin, per contra, sosté El-Assad amb urpes i dents perquè l'estratègia militar russa a la mediterrània passa per les bases navals que té a les ciutats sirianes de Lataquia i Tartus. Sirians i russos són amics de l'ànima. I Trump i Putin? Són amics també de l'ànima o de conveniència? Ja s'anirà veient. 

 És versemblant, doncs, que des de Rússia s'intentés condicionar el vot americà a base de desprestigiar Hillary Clinton, ja que aquesta hauria seguit la mateixa política que Obama? Doncs sí...

 Trump, com dèiem, és una altra cosa. Potser per això Putin no ha respost a les represàlies americanes. El més lògic en conflictes diplomàtics d'aquesta mena, és que el país castigat també acabi expulsant funcionaris de l'altre, per compensar i treure pit. Per què ha callat Putin? Potser perquè espera que es proclami president Donald Trump? Potser perquè la visió de la jugada que s'ha de fer a Síria i la que s'ha de fer respecte a Europa és la mateixa en els dos capitostos?     

  

 Abans, aquestes tensions entre russos i americans tenien un nom mediàtic molt conegut. Se les coneixia com episodis de la guerra freda. Ahir mateix, algun titular de diari es preguntava: "Torna la guerra freda?"

 Després de la Segona Guerra Mundial, amb els desastres humans i materials que aquesta va comportar, van aflorar encara més les grans diferències entre els models capitalista i comunista. El model comunista havia nascut l'any 1917 amb la revolució de Lenin contra els tsars. El model capitalista s'havia fet fort a U.S.A. des de la Gran Depressió americana dels anys 30 i l'aparició d'una classe mitjana molt vigorosa.

 Eren dues maneres d'entendre el món. Americans i russos gairebé van repartir-se'l en dos blocs ideològics. Uns seguien la política, l'economia, la cultura comunista. Els altres seguien la política, l'economia i la cultura capitalista. Uns abraçaven un model de societat tancada, en què l'individu i la seva llibertat queden presoners de les decisions de l'estat i dels seus buròcrates. Els altres posaven l'estat per sota dels valors individuals de llibertat del ciutadà i de la iniciativa privada. 

 En una cosa s'assemblaven els dos blocs liderats per la Unió Soviètica i els U.S.A: tots dos gastaven quantitats ingents de diners en material bèl·lic. Tots dos tenien clar que la imposició de la seva hegemonia sobre l'altre passava per marcar paquet. És el que es coneixia com escalada militar. I com que sabien que una confrontació directa els deixaria destrossats, es van fer la guerra a través de nombroses escaramusses, baralles, conflictes, revoltes i desestabilitzacions de països secundaris implicats en un i altre bloc. Van aconseguir que la majoria de societats acabessin prenent partit per un o per l'altre... amb ells xiulant i mirant cap a una altra banda. 

 En aquell clima de recel del contrari, es va fer habitual l'espionatge i el contraespionatge. Però com que n'has vist centenars de films, sobre el tema, ho deixarem aquí. Ara el que pots fer és rellegir el primer paràgraf de l'escrit i preguntar-te tu mateix: ha tornat, la guerra freda?   

 L'espionatge entre països és gairebé com el pa que mengem. I és que no anirem pas amb el lliri a la mà, oi que no? De fet, la raó de ser de moltes ambaixades és sostenir els seus serveis d'intel·ligència, no pas establir ponts de comunicació i bla, bla, bla. 

 En teoria, una ambaixada és un enclavament físic d'un país en terra sobirana d'un altre després d'haver pactat amb aquest altre un acord de cessió de sobirania nacional. Tot es fa amb la vista posada en el foment de l'entesa mútua, i tant que sí... Jo tinc uns metres quadrats del meu país a dins del teu i tu tens uns metres quadrats del teu a dins del meu. Tu no pots ficar el nas en els meus metres quadrats, i jo faré el mateix en els teus. I si un compatriota meu es troba al teu país, des dels meus metres quadrats jo li donaré tot el suport que calgui. I viceversa, és clar. Ah, sí... Al davant hi posarem un alt funcionari de carrera que anomenarem ambaixador, el qual representarà el nostre país en qualsevol assumpte diplomàtic  i que als actes protocolaris de celebració el farem anar vestit de vint-i-un botons. Que es noti que al meu país no ens moquem amb mitja mànega! 

  

 Per la seva part els consolats (que estan subordinats a les ambaixades respectives) tenen una funció semblant: representen l'administració pública de l'altre país per tal que els seus ciutadans, si es troben permanentment o de pas a l'estranger, puguin fer molts tràmits com si estiguessin al seu: obtenció de certificats, tràmits de passaport, atenció als ciutadans detinguts...

 Tot això forma part del dret internacional públic i queda perfectament reflectit en la Convenció de Viena sobre Relacions Consulars i en els convenis internacionals que subscriuen els països implicats. Ara bé, no hi ha cap conveni entre països que digui una cosa com aquesta:  

—A dins dels nostres metres quadrats (que són inviolables!) hi muntarem un equip d'espies que us hi cagareu. I des d'allà vigilarem què feu, amb qui teniu tractes, a què destineu les partides econòmiques... I sobretot, sobretot, mirarem de descobrir els espies que vosaltres segur que heu muntat als vostres metres quadrats dins del nostre país. I si els enxampem, calceu-vos, perquè una cosa com aquesta es un abús de confiança i una deslleialtat que no pensem tolerar.

 De manera que així anem tirant: agafant-nos-la amb paper de fumar quan ens interessa i no mirant gens prim si ens interessa un altra cosa.  

 La guerra freda va semblar que s'acabava amb la caiguda del mur de Berlín i la progressiva desaparició del bloc soviètic (1989). La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) es va esmicolar. La Federació de Rússia va quedar com la república més important de l'antic bloc. Van aparèixer nous estats independents (Letònia, Estònia, Lituània...). Alguns governs d'estats de l'antic bloc soviètic, comunista i burocratitzat, ara tenen governs de centre-dreta (Bulgària) o de dreta dura (Hongria, Polònia)... Quin canvi! Semblava ben bé que els U.S.A. havien guanyat la batalla per l'hegemonia...

 Però des de fa ja uns quants anys, a Rússia ha sorgit un líder que els ha retornat l'orgull nacional: Vladimir Putin. És un antic oficial de la policia secreta soviètica, i això potser explica la seva habilitat en l'espionatge. No té res de demòcrata i molt d'autoritari. El seu somni és reconstruir fins allà on pugui l'antiga URSS. Per això no ha parat fins que ha annexionat la península de Crimea (dins d'Ucraïna) i no pararà fins que tota Ucraïna quedi desvinculada d'Europa per girar-se cap a la política russa. Potser Trump l'ajudarà, en aquesta dèria...

 Malgrat que la guerra siriana sembli haver fet un tomb des que Putin va decidir entrar-hi fort bombardejant els gihadistes de l'Estat Islàmic, no hem d'esperar res de bo d'aquest personatge. S'està configurant un altre eix d'influència mediterrània format per tres països molt forts que no respecten en absolut els drets humans ni la llibertat: Rússia, Turquia i Iran... Hi quedarem atrapats? 

 Però això serà tema per a una altra sessió de primers auxilis. El que has de fer tu, ara, és activar els tòpics de l'altra guerra freda, la de la festa grossa de cap d'any. Quina peça et posaràs que sigui tan vermella com la bandera soviètica? Què has descobert de la teva cunyada que li pugui coure quan la delatis en ple sopar? A quin ull apuntaràs amb la teva arma de destrucció més poderosa, l'espanta-sogres? Com reconstruiràs la glòria perduda quan a les sis de la matinada, després de tants combinats atòmics, s'ensorri el teu particular mur de Berlín?

 Que tinguis un bon any 2017, si pot ser llegint algun diari.

Una llei de l'oca al Parlament de Catalunya

 Ahir els diaris que no tens temps de llegir i les cadenes que no tens temps d'escoltar anaven plenes d'una notícia que va generar el Parlament de Catalunya:  Junts pel Sí i la CUP han arribat a un acord polític general sobre el contingut de la nova llei de transitorietat.

 Doncs sí que comencem bé! Una llei batejada amb un terme que no figura al diccionari. Existeix trànsit, transitiu, transitori... Es tracta d'una família lèxica que prové del llatí trans-ire, o sigui "anar a través de". Quan transites et desplaces d'un lloc a l'altre. Què és la transitorietat? Suposem que els nostres parlamentaris es refereixen a l'espai temporal i factual que hi ha des que parteixes d'un punt de gestió fins que arribes a l'altre... Però per a aquest concepte ja tenim la  paraula "transició". Aquests politics! Quina mania d'afectar el llenguatge i d'envitricollar-lo...

 Bé, deixem-ho estar. Què diu la llei de transitorietat? Doncs diu, entre altres coses, que "Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social". De la resta de disposicions no en sabem gaire res perquè tot s'està portant amb la màxima discreció. Hi ha roba estesa... Ja ho sabrem tot quan l'aprovin.

 Però a veure, a veure —potser li diràs al redactor de guàrdia— resulta que ja som una república, que hem deixat de tenir rei i la cosa ha arribat així, amb màxima discreció? Sense ni unes galetes amb ratafia a la plaça, ni un brindis amb xampanyet? Cap ballaruga?

 Bé, és que encara no som república... I de rei encara tenim aquell de dos metres i dos centímetres... La llei... Ai, Senyor, encara ens fan ballar amb la llei espanyola...

 La de transitorietat (aquesta paraula m'ennuega!) és una llei que ha de fer possible, diuen, tot això que dèiem. Ha de desconnectar la legalitat espanyola i fer-nos transitar cap a una nova legalitat catalana. De fet, un prestigiós jurista que hi està treballant (Carles Viver i Pi-Sunyer) proposava anomenar-la llei fundacional, ja que quan s'aprovi, pràcticament ens ha de donar el tret de sortida cap a la nova república.

 No ho acabes d'entendre, oi? Bé, ets català, què et pensaves? Algú t'ha dit mai que ser català era cosa fàcil? Vejam si anant a pams...

 Actualment, els catalans formem part de l'estat espanyol. I l'estat espanyol té el seu propi sistema de lleis, la seva pròpia legalitat. Segons aquesta legalitat, per exemple, l'estat al qual pertanyem és un estat de dret i social, però és un regne, no una república.

Ser un estat de dret vol dir que tota la vida privada i pública dels seus ciutadans està subordinada a una llei que és el fruit d'un procés democràtic i representatiu, amb eleccions lliures i periòdiques i institucions perfectament controlables.

 Ser un estat social vol dir que des del mateix estat (i la llei) es garanteix els serveis socials indispensables per a tot ciutadà i es procura enfortir els seus drets essencials per tal que pugui dur-hi una vida digna (assistència sanitària, educació, habitatge, treball...)

Ser un regne vol dir que... Bé, és això dels dos metres i dos centímetres...

 Ja saps que des de fa uns anys Catalunya està immergida en una dinàmica independentista. Una part molt important del país vol que Catalunya sigui independent. Per tant, vol que es formi un nou estat, que, en aquest cas, continuaria sent de dret i social, però sense rei ni reina. Si de cas, només els Reis de l'Orient i la reina del Cava.

 Però això com es fa? —segur que ara demanaràs— Formem part de l'estat espanyol i, per tant, formem part d'una estructura de legalitat. No podem pas tenir un peu a cada banda. O som regne o som república. O som carn o som peix. O mitja figa o mig raïm. Si el Parlament proclama que a partir d'ara els catalans ens regirem per un sistema republicà i que tindrem un president de la República (com a França o a Itàlia, per exemple) vindran les autoritats espanyoles i ens diran que això no pot ser, perquè ja tenim una llei constitucional, la qual hem d'obeir i que diu que a Catalunya també arriba l'autoritat del rei. I com aquest exemple, molts d'altres.

 Aquí juga la llei de transitorietat, que ens ha de permetre, segons que diuen els nostres diputats, travessar el pont des d'una riba a l'altra. I ho faria basant-se en un concepte superior al de llei: el de mandat democràtic.

 L'argument és el següent: amb la preparació d'aquesta llei —i amb la seva aprovació quan s'escaigui—, els diputats de Junts pel Sí i de la CUP no desobeeixen cap llei espanyola, sinó que obeeixen el mandat que a través de les urnes els va donar el poble català. Un mandat molt més important que la llei. Perquè la llei, sense democràcia, no és res ni té cap valor ètic ni polític. Al capdavall, també hi havia llei durant la dictadura franquista, i  a ningú se li acudia dir que vivíem en democràcia.

 A les últimes eleccions, aquests dos grups parlamentaris van obtenir una majoria absoluta d'escons. I s'hi havien presentat, a aquestes eleccions, amb un programa electoral molt clar: preparar el camí cap a la independència. De manera que ara no fan res més que complir democràticament i obeir els votants que els van atorgar una majoria absoluta: preparar el camí. Preparar el referèndum, entre altes coses.

 Però com es fa un referèndum que, ara com ara, no permet la legalitat espanyola? Amb quin suport legal, per exemple, la conselleria de l'interior ordenarà als Mossos que vigilin les seus electorals?

 Com podrà fer que els funcionaris obeeixin i compleixin les tasques habituals que tenen encomanades en actes electorals (obertura de col·legis, distribució de paperetes i urnes...) 

 O com podrà el govern obligar els ciutadans a exercir els càrrecs de president de mesa, de vocals, de substituts (obligacions que marca qualsevol democràcia) si aquests ciutadans s'hi neguen perquè diuen que la llei espanyola no accepta aquest referèndum i que fins i tot pot ser il·legal i castigat?

 Més dubtes. Siguin quins siguin els resultats, com podrà el nostre govern presentar-los a Europa amb la confiança que aquesta els accepti perquè compleixen tots els requisits de legalitat? Un referèndum que s'ha fet fora de la llei? Ui, ui, ui, diran a Europa... 

 Oh, i ara imagina't que els resultats siguin favorables a la independència. Si aquesta es proclama, per quines noves vies legals es pagaran les pensions, els salaris públics, les contractacions que ara tenen vinculen particulars i empreses catalanes amb organismes espanyols?

 Resumint: no es pot celebrar cap acte legal amb tots els ets i uts des de fora de la llei. No es pot estar, com si diguéssim, flotant en terra de ningú. Europa no ho acceptaria. De manera que el Parlament es planteja aquesta necessitat de la mateixa manera que tu et planteges saltar un bassal: mires de no mullar-te les sabates.

 La llei que s'aprovarà ha de significar aquest salt per no quedar-se suspès a l'aire o fer un pataxap dins l'aigua. Si vols ho direm d'una manera més tècnica: aquesta llei ha de garantir que no hi hagi inseguretat jurídica.

 El redactor de guàrdia ha resistit fins aquí la temptació d'utilitzar la metàfora del joc de l'oca, d'una a l'altra i tiro perquè em toca. De fet, aquest és el cas en què es troben els parlamentaris catalans. Som diputats —pensen—, ens trobem a la casella de l'oca espanyola que no ens deixa complir amb el nostre mandat democràtic i saltem a la casella de l'oca catalana per evitar quedar-nos aturats i impedits. 

 També això es pot dir d'una manera més tècnica. Alguns parlen d'anar de llei a llei, que és una manera de dir que es continua navegant però saltant d'una barca a l'altra.

 L'expressió anar de llei a llei no la va inventar cap parlamentari català. Se la va treure de la butxaca, fa quaranta-un anys, un polític espanyol franquista amb fama d'espavilat. Va ser el 1976.  Ens trobàvem a l'última alenada de la dictadura, amb Franco acabat de morir.

 Aquell polític franquista era Adolfo Suárez, Les Cortes del 1976  no tenien res a veure amb les actuals. Es tractava d'una assemblea de polítics triats indirectament pel dictador Franco a través d'unes organitzacions que no tenien res de democràtiques.

 Molts dels polítics democràtics d'aquell temps o bé encara es trobaven a la clandestinitat o bé no tenien cap possibilitat d'influir en res. Quan es van assabentar que un polític espavilat de la corda franquista presentaria a les Cortes un Proyecto de Ley para la Reforma Política, s'hi van fer un tip de riure. Es preguntaven com aquella colla de vividors de les Cortes acceptaria una llei que els condemnaria irremissiblement a la seva mort política. I és que la nova llei preveia transitar de la dictadura a la democràcia. Una llei que, un cop aprovada permetria promulgar, en primer lloc, una constitució que acabaria amb totes les estructures del franquisme i amb tots els seus privilegis. Després, permetria que es promulguessin eleccions lliures, amb partits declarats legals.

 Aquells vividors franquistes tenien una arma poderosa (exèrcit a part): la llei estava del seu costat. A veure com s'ho farien, els demòcrates, per canviar les lleis del franquisme? Que la legalitat franquista no es deia precisament Principios Fundamentales del Movimiento, a la qual havien de jurar fidelitat tos els ciutadans? Que no era una llei granítica que impedia qualsevol obertura democràtica per mínima que fos?

 Per la seva part, Europa estava a veure-les venir... Acabar amb quaranta anys de dictadura? Temia que això només es pogués fer rebentant el sistema franquista. Una revolució popular, vaja... No veia gens clara aquella operació reformista que els explicava un polític franquista, tan jove com espavilat.

 Doncs ho va fer, degudament assessorat per altres polítics de la mateixa corda. Va convèncer els seus companys franquistes més reticents que era necessària una reforma que acabés amb la llei de Franco i que comencés una nova legalitat democràtica. Els va dir que res, home, que es faria una reforma que serviria per pasar de ley a ley. Una manera de dir-los: vosaltres tranquils, que continuareu remenant la cua. I, a més, tot ho farem legalment perquè a Europa ho vegin bé. Encara que la llei franquista no ens ho permeti, passarem de la legalitat de la dictadura (que ja ningú no accepta) a la legalitat de la democràcia (que és el que es porta ara) i ho farem a base d'una llei que no n'hi direm de transitoriedad perquè aquesta animalada lèxica ja se la inventaran els catalans d'aquí a mig segle... N'hi direm Proyecto de Ley para la Reforma Política. Ara, això sí: el concepte serà el mateix: pasar de ley a ley... De oca a oca y tiro porque me toca

 Doncs si el truc va servir per fer un nou Regne d'Espanya, també hauria de servir ara per fer una República Catalana, no trobes? Llei de Transitorietat, doncs. De llei a llei, i em quedo amb el servei...

Israel roba? (2)

 Ahir l'encara secretari d'estat dels EE.UU, John Kerry, va tornar a dir als periodistes que Israel ha de complir les resolucions de l'ONU, les quals —recordem-ho— consideren una ocupació il·legal els territoris que controla a Cisjosrdània. El primer ministre d'Israel, Binyamin Netanyahu, va sortir fet una fera al cap de poques hores per dir que aquestes paraules eren una vergonya... S'empara, com veurem, en el dret.

 El dret no és una matèria per resoldre exclusivament conflictes entre particulars. És un arbre que té moltes branques, ja ho saps. I n'hi ha una que es diu Dret internacional públic. A veure, dit com si llencéssim perdigonades: serveix per resoldre conflictes públics entre països. Quan els conflictes són privats (entre empreses, per exemple), t'has d'agafar a una altra branca: el dret internacional privat.

 Doncs bé, en el dret internacional públic opera un principi granític i inamovible: pacta sunt servanda.

 Queda bé, això d'entrar una llatinada enmig de les explicacions, oi? Tu prova-ho. Quan et faci por que la gent no s'agafi massa seriosament el que li expliques, deixa anar enmig de la conversa uns mots en llatí. Ja veuràs que qui t'escolta aixeca les orelles com un perdiguer.

Dominus vobiscum ...

Coitus interruptus...

Pacta sunt servanda...

 Però no, no és el cas. El dia que aquest redactor de guàrdia vulgui fer-se l'enrotllat, et deixarà anar un altre tipus de llatinada (in vino veritas, per exemple), no pas un principi de dret.

 Pacta sunt servanda és una  expressió jurídica que ha quedat fixada a tots els tractats de dret internacional i que sempre es formula en llatí. El seu significat extens és aquest:

Els pactes i tractats internacionals vinculen els Estats que els han subscrit d'una manera absoluta i irrevocable.

 Doncs pacta sunt servanda és el principi que s'ha d'aplicar en el conflicte entre palestins i israelians. Ei, que no ho diu el redactor de guàrdia, eh? Ho diuen dos dels més destacats especialistes mundials en Dret internacional públic: Eugene Rostow i Julius Stone. Ara tu, si vols, te'n vas al Google i amplies detalls biogràfics. Necessites un primer auxili, no pas una mainadera...

 En un primer auxili del 27-12 ja vam parlar del Mandat Britànic de Palestina de 1923 i vam deixar l'exposició penjada en el moment de constituir-se l'Estat d'Israel. Avui reprenem el fil, però ja saps que per agafar empenta sovint s'ha de fer una passa enrere. Concretarem una mica més el que hi dèiem seguint les tesis jurídiques dels dos professors esmentats.

 A la Conferència de Sant Remo de 25 d'abril de 1920 i al mandat de la Societat de Nacions adoptat el 24 de juliol de 1922 (aplicat el 1923), va quedar explícitament fixat i documentat que:

— La Cisjordània i  Jerusalem-est pertanyien a la Palestina

—  Que aquesta "Palestina" era la "llar nacional del poble jueu" ("foyer national du peuple juif", seguint una expressió anterior formulada a la Declaració de Balfour de 1917). Era una primera expressió per arribar al terme "Estat d'Israel".  No es referia pas a la terra dels palestins.

 No sabem exactament per què el Regne Unit i els altres països concernits a la Societat de Nacions van arribar  a un tal acord. Recorda que hi havia ja fets consumats, com l'assentament progressiu de jueus en aquelles terres comprades per la família Rotschild. El cas és que, fossin les raons que fossin, aquestes no desfan la veritat essencial: la creació d'una "llar nacional del poble jueu" tenia absoluta validesa des d'un punt de vista de dret internacional públic.

 I tenia absoluta validesa perquè Turquia havia renunciat a aquell territori no una, sinó dues vegades (armistici de 1918 i Tractat de Sevres de 1920) i encara ho faria una tercera vegada al tractat de Lausane de 1923. La Gran Bretanya i les altres potències europees, doncs, passaven a exercir sobre Palestina una autoritat del tot legítima segons el dret internacional, ètiques polítiques i altres consideracions a banda.

 Aquestes potències, doncs, podien controlar el territori al seu criteri i conveniència, sense cap altra restricció que la recomanació formulada en un altre tractat (Versalles, 1919). Què recomanava, aquell tractat? Que s'havia d'afavorir l'autodeterminació dels pobles. Si bé no era de compliment obligatori, aquest punt sí que era desitjable.

 En desentendre's Turquia d'aquells territoris, les potències i la Societat de Nacions podien organitzar-los tal com ho creguessin oportú. Ho van fer establint-hi diversos estats àrabs: Síria, Líban, Iraq, Transjordània... i un estat jueu: Palestina.

Repetim-ho? Un estat jueu anomenat Palestina.

 Aquest últim era un estat tutelat. Per dir-ho tècnicament: era un territori mandatari, sotmès al mandat exprés que la Societat de Nacions havia fet al Regne Unit. A més a més, era un territori mandatari del tipus A, segons la classificació de la Carta de la Societat de Nacions. Es classificaven en el tipus A aquells territoris que era bo que accedissin ràpidament a la independència.

 Quina població resultava protegida per aquesta tutela (que havia de ser acompanyada cap a un procés ràpid d'autogovern i independència) queda ben clar en el text del mandat britànic:  els articles II, IV, VI , VII, XI, XXII i XXIII es refereixen al poble jueu, sense ambigüitats.   

Pacta sut servanda...

Pacta sunt servanda...

Pacta sunt servanda...

 Demana a algú que et vagi recitant aquesta salmòdia mentre llegeixes els paràgrafs que arriben. Què, ben bé que quedarà.... Semblarà que estigueu passant el rosari.

 Des de llavors, la Palestina, llar nacional del poble jueu, estava dotada i ben dotada de personalitat jurídica d'acord al dret internacional. Ningú no la podia ja despullar d'aquesta característica. Ho diu fins i tot l'art.80 de la Carta de les Nacions Unides, quan adverteix que les disposicions que afecten els països sota tutela internacional no poden ser modificades. Només el beneficiari del mandat (en el cas que ens ocupa el poble jueu) ho pot fer.

 En dret civil, un mandat no deixa de ser una fórmula per la qual una persona encarrega a una altra que executi una tasca determinada o que tuteli una altra persona que és incapaç de regir-se per ella mateixa. En dret internacional se segueix el mateix concepte, aplicat a territoris que han quedat desprotegits per causa d'una guerra. I la Primera Guerra Mundial, amb l'esfondrament de l'imperi otomà, havia dut a aquella situació. Però ni en dret civil ni en dret internacional un mandat no encadena el mandatari per sempre. Afeixugat per la pressió i la conjuntura política (els àrabs no paraven de protestar), l'any 1947 el Regne Unit va renunciar al mandat sobre Palestina. Va ser quan els representants jueus van acceptar el pla de repartir el territori en tres entitats: un estat jueu, un estat palestí i una zona sota control internacional.

 Si els representants palestins i àrabs haguessin acceptat el tracte, adéu pacta sunt servanda. Els antics tractats de San Remo (1920) i de la Societat de Nacions (1922) haurien quedat sense efecte perquè un altre tractat els hauria substituït. Però palestins i àrabs van dir que no. I el dret internacional públic, en aquests casos, és com una molla: tu l'estires, però si la deixes anar, l'espiral torna a l'origen. Les disposicions d'aquell mandat van recuperar tota la vigència. Pacta sunt servanda. Els pactes entre internacionals són inamovibles i s'han de respectar, hagi passat el temps que hagi passat.

 El 1948, després del genocidi perpetrat pels nazis, es va proclamar l'Estat d'Israel. Aquest estat no va sorgir del no-res i menys del caprici d'alguns o del robatori de cap terra. Era l'aplicació lògica del mandat britànic anterior.

 I aquell mateix any els àrabs van fer esclatar la primera guerra que els enfrontaria als israelians. Durant aquesta guerra, els israelians encara van guanyar territori. Ja veus, els àrabs: fent el negoci de Robert i les cabres...

 El 1949 es va signar un armistici, al qual havien de seguir uns tractats de pau que posessin punt final al conflicte i dibuixessin una "línia verda" com a frontera internacional. El rei Abdallah de Jordània estava disposat a arribar a un acord. Vaja, home, me'l van assassinar dos anys després!

 Immediatament després d'aquest assassinat, Egipte va refusar tota mena d'enteses. Les negociacions van quedar interrompudes i els acords de pau sense signar. 

 Si aquests acords s'haguessin signat, ara tu ja podries dir-li al teu acompanyant que deixés de salmodiar pacta sunt servanda, pacta sunt servanda... Com les espelmes que bufes al pastís d'aniversari, les disposicions de l'antic mandat britànic haurien quedat apagades definitivament. Però com que no es va arribar a cap acord perquè tampoc aquesta vegada ho van voler els àrabs, les prerrogatives legals dels jueus quedaven intactes amb el dret internacional a la mà.

 Els israelians van continuar defensant el seu dret absolut sobre tot el territori que el mandat britànic anomenava "Palestina". Defensaven, per tant, el seu dret d'implantar assentaments civils a Cisjordània. No al·legaven pas cap dret militar ni bèl·lic. Al·legaven simplement les disposicions del Dret internacional, un dret que protegeix la convivència pacífica entre tots els països.

 Va arribar la Guerra dels Sis dies (1967). A resultes de l'atac dels veïns àrabs, Israel va guanyar encara més territori: Gaza a Egipte, les muntanyes del Golan a Síria. també es fa fer fort a Cisjordània. I atès que les agressions no semblava pas que volguessin parar, Israel va decidir establir en aquells territoris guanyats uns coixins de seguretat de cara al que pogués venir en el futur. L'any 1973 va venir la guerra coneguda com del Yom Kipur, quan els veïns àrabs van atacar per sorpresa els israelians en el seu dia religiós més assenyalat...  

 Mort el president egipci Nasser (que s'oposava als acords) l'any 1979 es va signar un primer acord entre Israel i Egipte. Des d'aleshores s'han succeït moltes conferències internacionals, acords, reunions bilaterals i multilaterals... Potser has sentit parlar de la Conferència de Madrid, dels Acords d'Oslo, dels Acords de Camp David, de la Iniciativa de Ginebra... Cap no ha tingut un èxit definitiu perquè sempre sobrevola el pecat original de la incorrecta interpretació del Mandat Britànic de 1923. I és que els jueus no havien robat res. Els jueus estaven legitimats per un mandat que s'ajustava plenament al dret internacional públic. I encara s'hi ajusta.

 I doncs, per què els israelians sovint dubten si al·legar o no diplomàticament  aquest mandat? Doncs perquè Israel, com qualsevol estat democràtic del món no és compacte ni impermeable en la seva política. Els partits i polítics més conservadors (com ara Netanyahu) estan plenament decidits a enarborar els drets que el mandat britànic de 1923 els atorga, mentre que l'esquerra, més progressista i laica, està més disposada a renunciar-hi en favor d'una pau definitiva. Israel en va donar proves eliminant els assentaments de Gaza.

 Però des de Gaza continuen caient periòdicament sobre Israel centenars de míssils llençats pel govern de Hammas, de tendència islamista radical, un govern ajudat entre altres per Iran i les guerrilles libaneses de Hizbolah. Mentrestant, a Cisjordània, un altre govern (ei, que aquí tenim un altre tema: els palestins no es posen d'acord a tenir un govern únic) un altre govern, deia, es dedica a premiar els atemptats contra israelians amb homenatges i un salari fix a les famílies dels palestins que els perpetren. Com  més israelians maten, més puja la cotització de les pensions vitalícies... 

 Hem començat dient que Netanyahu treu foc pels queixals quan sent parlar els diplomàtics americans. Ens queda apuntar les causes que haurien dut els americans i els israelians a distanciar-se com ho estan fent. 

 Però serà un altre dia, entesos? Això són primers auxilis, no pas una unitat de vigilància intensiva...  

Catalunya-Tunísia: el partit de la llufa

 Aquest blog de primers auxilis sol comentar notícies del dia anterior. Avui, excepcionalment, en comentarem una del dia per tal que us pugueu sumar a la festa dels Sants Innocents i, de passada, fer una juguesca.

 Què, qui guanyarà el transcendental partit d'avui entre les seleccions nacionals de Catalunya i Tunísia?

 La selecció catalana de futbol té més de cent anys d'història, que vol dir en aquest cas, més de cent anys amb la banya ficada al forat. A dia d'avui, encara no està reconeguda per la FIFA. Qui ho impedeix? Doncs la Federación Española de Fútbol i el Consejo Superior de Deportes, que diuen que de cap manera podria ser que en un partit oficial "una parte acabase jugando contra el todo". Ja ho veieu: quan es tracta de coses serioses, les autoritats esportives de l'estat espanyol solen fer dues coses:

1.- Passar-se al llenguatge metonímic.

2.- Acceptar que la cosa seriosa s'entretingui el dia dels Sants Innocents. Així s'hi poden fer un tip de riure.

 No obstant això, aquí teniu un apunt per a la curiositat: la parte sí que s'ha enfrontat al todo, com a mínim tres vegades.

 Va ser l'any 1924. Espanya ens va repassar per 7 a 0, i a sobre, dos dels gols ens els va fer el català Samitier. L'any 1934, en temps de la República,  es va organitzar un nou Catalunya-Espanya. Aquesta vegada només vam perdre per 0-2. I, encara, el 1947 (en ple franquisme!) es va tornar a organitzar un Catalunya-Espanya. Resultat? Primera victòria (3-1) per a Catalunya. Anem millorant. Step by step...

 Des de l'any 1998 la Plataforma Proseleccions Catalanes treballa i treballa per aconseguir l'oficialitat internacional de les nostres seleccions. La fita aconseguida, ara per ara, és aquesta: una llufa el dia dels Sants Innocents.

 De manera que val més que parlem de l'equip rival, la selecció de Tunísia. 

 Aquest redactor de guàrdia no té ni idea dels noms dels jugadors, ni de qui els entrena, ni de quins són els davanters perillosos que s'han de marcar amb especial cura ni de si el porter és un colador o una parapet. Poca cosa, doncs, pot avançar sobre el partit d'avui de cara a ajudar els nacionals catalans.

 Bé, sí, una dada, sí que l'avança i que em perdonin els amics tunisians. El seu himne adorm les gallines. Té una estructura primària, repetitiva com la cançó de l'enfadós i amb un no sé què de tristor que també té el nostre Cant dels Segadors. La melodia de l'himne tunisià és gairebé escolar. Tot i que sembla pensada per fer marxar el poble en coratjosa desfilada, camina arrossegant els peus, feixugament, com si ja estigués cansada abans de calçar-se el primer compàs. Al tanto, doncs, jugadors de la selecció catalana: quan l'àrbitre xiuli el començament del partit, podríeu estar ben anestesiats...

 Per la resta, Tunísia és un gran país, amb un passat cartaginès que li dóna solera històrica i un cabdill a la memòria, Hanníbal, que encara avui és l'orgull de molta gent nacionalista. Però anem a la Tunísia moderna... Ens interessa molt més, ja que la seva sort, d'alguna manera, va lligada a la nostra com a europeus.  

 Sabies que després d'independitzar-se dels francesos, Habib Bourguiba, el seu primer dirigent, va promulgar un Estatut de la Dona que va ser pioner i únic als països musulmans? Parlem de l'any 1956. El líder Bourguiba no va ser un demòcrata, això no. Però va tenir la lucidesa d'adonar-se que Tunísia no tiraria endavant sense una plena igualtat entre els dos sexes. Aquell estatut posava la dona al mateix nivell en matèria de drets hereditaris, d'accés als llocs de treball, de llibertat de circulació i vestimenta i tantes altres facetes de la vida.

 Gràcies a Bourguiba, avui trobem la dona tunisiana comandant avions de passatgers, pilotant avions de guerra, patrullant com a policies o soldats de l'exèrcit, investigant als laboratoris, ensenyant a les universitats... No hi ha cap àmbit que li estigui vedat ni restringit.  

 I per això, ha estat la dona qui en els moments difícils ha sostingut l'esperit de la primavera àrab sense deixar que s'enfonsi en mans dels contrarevolucionaris islamistes... Uns islamistes que es van revestir d'una falsa legitimitat durant la dictadura que va seguir el mandat de Bourguiba.

 Zine Abidine Ben Ali, un comandant gris de la policia, director dels serveis d'informació i ministre durant el seu govern, va organitzar un cop d'estat encobert, va recloure Bourguiba en un sanatori i es va fer l'amo de país. Això passava l'any 1987. I 'nari 'nant fins al 2011... Vint-i-quatre anys de dictadura descarada.

 Els governs successius de Ben Ali i el seu entorn familiar estaven empastifats de corrupció fins al coll, però el país anava tirant gràcies al turisme, a l'esperit occidentalista que hi havia insuflat Bourguiba i gràcies, també...  a la mirada cap a una altra banda que feien sobretot francesos i americans. Mentre Ben Ali contingués l'islamisme radical al seu tros de riba mediterrània, doncs mira, que fes el que li donés la gana.

 Va arribar un moment, però, que els sectors més cultes i oberts de la societat es van atipar de callar davant de tant de despotisme i lladronici. De cop, van perdre la por a manifestar-se. D'altra banda, els Germans Musulmans (un partit islamista radical estès per molts països àrabs) ja s'havien fet forts introduint-se clandestinament en el teixit social de molts barris de la capital i de molts pobles del sud.   

 L'any 2011 va saltar l'espurna. Un jove de nom Mohammed Bouâzizi es va immolar ruixant-se amb benzina davant de la comissaria d'un petit poble de l'interior (Sidi Bouzid). Protestava contra la impunitat d'una dona gendarme que li havia requisat el carro de venda de verdures i les romanes per pesar-les.

 T'explico una xafarderia? Va? Però això queda aquí, jura-m'ho. Doncs resulta que sobre aquest fet concret (la protesta del noi davant de la gendarme) els tunisians demòcrates i feministes solen passar-hi de puntetes. I és que l'arravatament tràgic del noi sembla que no el va provocar només la injusta requisa del material de venda... Es veu que quan va reclamar que almenys li tornés les romanes, la gendarme s'hi va tornar a negar. Aleshores, el nano, va i me li diu: "I amb què vols que pesi ara la fruita? Amb les teves mamelles?" Ni un segon no va trigar la dona gendarme a deixar-li estampats els cinc dits a la cara, però no pas com a gendarme, sinó com a dona tunisiana ofesa pel comentari masclista del xicot... Aleshores és quan aquest se'n va anar humiliat i va prendre la decisió que va prendre. Amb un punt de cautela (per no destruir el mite), però també amb un punt de solidaritat amb la dona agredida verbalment --ni que fos una policia corrupta-- molts tunisians van fent equilibris de funambulista quan els demanes que t'expliquin els fets. Fins i tot l'autor de la biografia de Mohammed Bouâzizi (publicada a Almaha éditions, 2011) deixa aquest passatge en una discreta indefinició: " 'Et c'est alors que Mohamed lui manque de respect', témoignera plus tard un citoyen en précisant que 'ce n'était pas un mot vraiment grossier' " . Bé, potser no era una paraula veritablement grollera, però per a una dona tunisiana ho era prou per no tolerar-la-hi.    
     
 El cas és que aquella espurna va encendre les anomenades primaveres àrabs. Uns dies de revoltes urbanes a Tunis capital van precedir la fugida definitiva de Ben Ali i la seva família cap a Aràbia saudita.

 Que curiós, oi? El dictador que havia reprimit ferotgement l'islamisme, era acollit al país que finança a tot el món l'expansió del wahhabisme (doctrina islamista radical). I encara són més curiosos els informes que sembla ser que corren per alguns despatxos aeronàutics tunisians: l'avió que portava ben Ali a l'exili va trobar via lliure per travessar els espais aeris de tots els països per on passava la ruta que el duia a Aràbia Saudita. Un moviment espontani (encès per un jove desesperat) o una maquinació organitzada a milers de quilòmetres de distància? Ens han amagat alguna cosa? 

 Després de la revolta tunisiana, es van encendre moviments de contestació popular a Egipte, Líbia, Yemen, Bahrein, Síria... i van començar a caure dictadors: el mateix Ben Ali, Moubarak, Gadaffi... Curiosament (Síria a part), només van caure aquells dictadors que mantenien a ratlla l'islamisme. I el resultat va ser que l'islamisme es va anar apoderant dels països on havia triomfat la revolta. Els Germans Musulmans eren per tot arreu, i, convenientment finançats per Qatar, van presentar-se a les eleccions democràtiques que s'anaven organitzant amb totes les garanties d'èxit. Tenien els diners suficients que arribaven dels emirs sense cap retard i tenien també la falsa aurèola d'haver estat els herois reprimits durant les dictadures.

 A Tunísia, el partit Ennahda (Renaixença), d'ideologia radical islamista, va guanyar les primeres eleccions constituents. D'aquelles eleccions n'havia de sortir el primer parlament democràtic que redactés una nova constitució. Era el primer pas cap a una democràcia de debò, laïcista i respectuosa amb totes les creences i tendències. Però essent la força majoritària, Ennahda va començar a desvirtuar-ne el text i a introduir-hi elements cada vegada més inquietants d'índole islamista.

 I aquí la dona tunisiana es va quadrar...

 Un segon moviment civil, capitanejat sobretot per dones, va impedir que els islamistes se sortissin totalment amb la seva. La resistència civil va ser molt decidida. Al carrer, a la premsa, a les xarxes, als debats... Finalment en va sortir una constitució que no acontenta ningú però que, com a mínim, no ha fet recular els drets civils.

 Al mateix temps que maquinaven per desvirtuar el text constitucional, els islamistes al poder es van anar desprestigiant. I és que econòmicament eren uns ineptes, políticament uns impresentables i policialment uns assassins. Sota el mandat d'Ennahda es van succeir els assassinats de líders progressistes (Choukri Belaid, Mihammed Brahmi...); els guàrdies forestals de sempre es van veure substituïts per altres de la corda islamista i així es va donar cobertura als guerrillers que s'organitzaven a les muntanyes; a les duanes i passos fronterers amb Líbia es feia la vista grossa al contraban d'armes.

 Massa porqueria fins i tot per a qui té el finançament de Qatar i el suport de la cadena Al-jazzera.  L'any 2014 va guanyar les eleccions el partit Nidaa Tounes, centrista i amb ramificacions de l'antic règim. Quan els islamistes es van veure fora del poder, van començar a activar el terrorisme descarat: atemptats al Museu del Bardo, a la platja de Sousa...Es tractava d'enfonsar el turisme i dur l'economia tunisiana al col·lapse.  Els islamistes sempre s'han valgut a tot arreu de la mateixa estratègia: provocar la misèria general i aleshores sortir ells a fer caritat directa entre les famílies més pobres. No falla mai: un saquet de farina, un nou adepte a la radicalitat fanàtica.

 Avui Tunísia viu una contradicció majúscula. D'una banda és l'única democràcia real que ha arrelat en un país musulmà. Hi ha ajudat una potent classe mitjana culta i demòcrata. De l'altra, però, és el país que ha exportat més gihadistes a la guerra siriana. Uns gihadistes que es van anar fent de mica en mica en clandestinitat, durant la dictadura de Ben Ali. El dictador, tot repartint-los estopa, els va acabar atorgant títols de credibilitat i prestigi. Fa poc, el líder del partit islamista Ennahda, Rached Ghannouchi, va arribar a dir parlant d'ells: "Aquests joves són els fills una mica eixelebrats de la nostra revolució..."

 I per això dèiem que la sort de Tunísia va lligada a la nostra. Si l'islamisme acaba derrotant una societat moderna i tan arrelada com és la tunisiana, el cop podria ser molt dur. Amb Líbia desintegrada pels atacs i invasions de l'Estat islàmic i Tunísia sense resistències, el sud de la Mediterrània podria arribar a ser incontenible. 

  Bé, doncs així està el país que avui juga contra la selecció catalana a Girona: entre la por a la consolidació de l'islamisme fanàtic i l'esperança de poder resistir. Si ho fa serà, en primer lloc, gràcies a la classe mitjana feminista, laïcista i plenament demòcrata que comentàvem abans. Però en segon lloc, gràcies a l'ajut material, polític i afectiu que els puguem enviar des d'aquí. 

 Per tot plegat, a aquest redactor de guàrdia no li faria res que el partit d'avui acabés amb un empat 1-1, 2-2, 3-3... O millor encara: ja que són els Sants Innocents, un empat a molts, moltíssims gols. Al capdavall, cap de les dues nacions representades va sobrada d'alegries. Si més no, que hi hagi, doncs, una llufa per a cada esquena i una rialla per a cada rostre. També per a l'àrbitre i auxiliars. I per al públic, naturalment. I que caram! Que n'hi hagi una, també, per a la Federación Española. O no ha estat ella, la que ens ha propiciat cent anys de santa innocència?   

Israel roba? (1)

 La informació de primers auxilis (I.P.A.) torna al teu ordinador amb una notícia que aquests dies de Nadal ha anat estirant-se pels diaris que no tens temps de llegir: l'atac diplomàtic a gran escala contra Israel.

 L'ONU va aprovar una resolució (la nº 2334) contra els assentaments de l'Estat d'Israel a Cisjordània. Segons qui comenta la notícia, aquests assentaments es qualifiquen d'il·legals o d'actes de neocolonització.  També hi ha qui parla de terra robada, però aquesta ja és una expressió més de militància pura i dura que no pas d'anàlisi periodística.

 En principi va ser Egipte qui va presentar la proposta de resolució. Després la va retirar (segons que sembla a instàncies del futur president Donald Trump) però quatre països li van agafar el relleu:  Veneçuela, Malàisia, Senegal i Nova Zelanda. El Consell de Seguretat de l'ONU, doncs, es tornaria a reunir per aprovar una enèsima mesura contra Israel.

 Un cop presentada la proposta a l'Assemblea, l'encara president nordamericà Barak Obama podia haver exercit el dret de vet (vet, sí, de vetar, espera, coi, ara t'ho explico!). El cas és que no ho va fer. Per tant, EE.UU deixava desemparat l'Estat d'Israel.  

 Aquesta és una notícia amb unes arrels tan despentinades per sota terra que haurem de tractar-la en diverses cures de primers auxilis. Anem a pams, OK? Avui parlarem de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) i de la qualificació d'assentaments il·legals.

 L'ONU és una organització intergovernamental que es va crear durant la Segona Guerra Mundial amb un objectiu molt clar: mantenir la pau al món i promoure entre els països membres totes aquelles cooperacions que servissin per fer créixer el progrés conjunt. Actualment en formen part 193 països.

S'estructura en cinc òrgans principals, dels quals els més importants per al tema que ara ens ocupa són:

1.- L'Assemblea General, amb un representant de cada estat i que es reuneix una  vegada a l'any.

2.- El Consell de Seguretat (15 membres) , que vetlla permanentment per la pau al món.

 En aquest Consell de Seguretat, hi ha cinc països que hi tenen dret de vet. Què vol dir això? Que si un d'aquests cinc països no està d'acord amb la proposta, té el dret de paralitzar-la encara que tots els altres països del Consell hi votin a favor. Automàticament, la proposta queda rebutjada.  Els cinc països són: EE.UU, Xina, Rússia, França i el Regne Unit. És una manera de salvaguardar els interessos d'aquelles potències que per capacitat política, militar i econòmica pesen més al món. La política, ja ho veus, entrebanca el rol d'equanimitat que hauria de tenir l'organització.

 Una altra particularitat és que no hi ha elecció per votació universal, lliure, directa i secreta dels membres de l'Assemblea General i del seu Secretari General. Els dèficits democràtics, doncs, són evidents.

 Precisament un exsecretari general (Ban Ki-Moon), tot referint-se al tema d'Israel que ens ocupa,  ja va anunciar que l'ONU estava perdent tot el seu crèdit d'una manera alarmant. I, en efecte, sembla com si l'ONU es deixés arrossegar per la conjuntura política i la pressió d'una judeòfobia que mai ha desaparegut a molts països importants.

 L'agost de 2013 el mateix Ban Ki-Moon va declarar això: "Desgraciadament, pel que fa al conflicte de Palestina, l'Estat d'Israel està aclaparat de crítiques, ofegat de prejudicis i fins i tot de discriminacions"

 I encara el 18 de desembre passat, davant del Consell de Seguretat que votava la resolució conra els assetjaments il·legals, Ban Ki-Moon va recordar que l'ONU "havia votat un volum desproporcionat de resolucions contra Israel" i que "havia llençat a perdre la seva capacitat de jugar el rol que li pertoca". I encara es lamentava: "Són dècades de maniobres polítiques per tal de crear aquest nombre desproporcionat de resolucions i informes en contra!"

 I és que entre 2006 i 2015 l'ONU ha condemnat Israel —només Israel— 61 vegades, mentre que, per diversos conflictes igual de greus, ha condemnat tots els altres països del món 56 vegades. Es fa també difícil d'entendre que davant d'un conflicte tan sagnant com el de la guerra siriana (amb violacions, esclavatges, tortures i genocidis), l'ONU hagi mantingut un silenci sorprenent mentre que no perd mai l'oportunitat de carregar diplomàticament contra Israel.  

 Passem al segon tema d'avui: la qualificació d'assentaments il·legals. Aquí pots fer dues coses:

A) La que jo et demano de genollons que facis: sortir al carrer i escoltar què diu la majoria de la gent. Ah, que gairebé tothom està a favor dels palestinians? Doncs ja està, no? Posa't tu també a favor del corrent i crida ben alt que els israelians els han robat les terres. Ostres, t'ho agrairé, de debò. Ja no necessitaràs més informació de primers auxilis en aquest tema. Bye, fins demà...

B) O també pots capbussar-te mínimament en la història i mirar si hi ha alguna altra òptica del conflicte que a determinats sectors de la societat catalana potser no els interessa gaire divulgar... Ei, ei, no fotis, tries aquesta? Bé, què hi farem! L'informador de guàrdia haurà de continuar teclejant...

 Som-hi doncs. Vet aquí un punt crucial per entendre-ho tot una mica. Has sentit mai parlar del Mandat Britànic de Palestina? No? Doncs ja et pots esperar assegut perquè fins d'aquí a sis paràgrafs més avall no en parlarem. Abans hem de repassar molt breument un altre aspecte: la duríssima història del poble jueu.

 La història bíblica assigna als jueus un lloc físic, primer a la terra de Canaa i després a Judà i al territori pròpiament dit Israel. Des d'aleshores, aquest poble no ha parat de sofrir repressions, exilis i canvis fronterers dels seus dominis, provocats per les diverses potències del moment: l'exèrcit babilònic; l'expedició d'Antíioc contra Jerusalem; la dominació a sang i foc romana; la limitació dràstica dels seus drets durant el període justinianeu... Tot plegat ens porta, ja en referència a aquells temps, a parlar de diàspora jueva, de la dispersió d'una part d'aquest poble per altres terres del món que no eren la seva originària.

 Uns es van dispersar per la península aràbiga. Però a partir del segle VII ja saps qui hi arriba també: Muhammad i el seu islam sanguinari... Au, més fugides i més persecucions. De vegades, les persecucions es van donar fins i tot a la seva mateixa terra. Durant les Croades cristianes, per exemple, es va inflamar l'antisemitisme contra els mateixos jueus que s'havien quedat a Jerusalem (mai hi ha deixat d'haver-hi jueus en aquelles terres). Tot es va anar revestint més i més de religió per despertar arreu les baixes passions del poble: els jueus, els assassins de Crist, cridaven els qui s'acollien a l'opció A d'aleshores i baixaven a informar-se al carrer...

 Saltem de període. Segles més tard també van ser expulsats de França (1396) i d'Àustria (1421). I també dels regnes cristians de la península ibèrica (1492). Molts van anar a parar a Polònia, a l'Imperi otomà i a Àfrica del Nord.

 A tot arreu, els jueus van procurar mantenir les seves tradicions i la seva fe. Això sí, sense fer mai incompatibles aquests valors amb els de la societat d'acolliment. Ben al contrari, molts governants cristians es van servir d'ells per saltar-se la seva llei religiosa, que prohibia els préstecs dineraris. Ah, caram, de cop sí que eren bons, els jueus... Moltes expedicions militars reials es van finançar gràcies a la seva perícia protobancària.

 Allà on s'instal·lava, el judaisme seguia fidelment els preceptes de la Torá, el seu llibre sagrat, però sense posar en dificultat les societats que els acollien ni intentar cap mena de proselitisme. Ells no volien pas establir cap comunitat jueva universal, com els musulmans. Simplement, volien viure la fe i cultura pròpies en privat. No obstant això, l'integrisme nacionalista d'alguns països (el jacobinisme francès, el nacionalsocialisme alemany...) va fer que sempre fossin malmirats, quan no odiats. "Hem de rebutjar contundentment els jueus com a nació (...) És repugnant tenir dins de l'estat una associació de no ciutadans, una nació dins de la nació", va dir el diputat per la noblesa Stanislas Clermont-Tonerre en un famós discurs davant l'Assemblée Nacionale Française l'any 1789. I això, com la pluja fina, va impregnant l'ambient...

No cal, suposo, que ens entretinguem en l'horror que van sofrir durant el govern de Hitler a Alemanya...  

 Bé, ara sí. Ara parlem del Mandat Britànic de Palestina. Ho veus com tot arriba? Abans dèiem que els jueus mai no se n'havien anat del tot de la primera terra d'assentament del seu poble. Això sí: també cal que diguem que a l'Orient Mitjà mai no van ser majoritaris. La majoria de la població era... àrab! Sí, sí.. Àrab a seques. Ni libanesos, ni jordans ni palestins... Àrabs. Amb una mateixa cultura i costums i una mateixa procedència ètnica.   

 Ep, què et passa? Que t'has adormit? Au va, desperta, que això que direm ara és important retenir-ho! I si no, per què no triaves l'opció A...

 A partir del 1800 els jueus van començar a desplaçar-se cap al territori que avui anomenem (no gaire pròpiament) Palestina. Va ser a resultes de l'assassinat del tsar Alexandre II a Sant Petersburg. A veure, pregunta de premi: qui va ser acusat del magnicidi? Què hi dius, tu? Els jueus? Premi! Has guanyat unes galetes Trias de Santa Coloma de Farners! Doncs sí, es va culpabilitzar els jueus. I sant tornem-hi, a moure el cul tots una altra vegada. Centenars de milers van fugir cap a EE.UU per escapar de la revolta popular que es va aixecar contra ells (els famosos progroms).

 Molts altres van començar a baixar a les pitjors terres del Mitjà Orient, les més desertes i pantanoses, les menys fèrtils i productibles. S'havia començat a consolidar en l'esperit d'aquell poble dispers la necessitat de tenir una pàtria estable. Per dures que fossin les condicions en la nova terra, mai no ho serien tant com als progroms que havien de suportar. 

 La família Rotschild, amb la seva immensa fortuna, va ajudar-los a comprar títols i més títols als propietaris àrabs, els quals es desentenien fàcilment de la terra (per la seva falta de rendibilitat) i dels pastors palestins que les habitaven (que no tenien cap pes social). Els àrabs, ja ho veus, els mateixos que anys més tard alçarien el crit al cel dient que els jueus havien robat les terres als palestins! 

 Gràcies a aquest finançament de qui els ajudava, els jueus van poder assentar-se massivament a Palestina, i ho van fer  com a propietaris, no pas com a usurpadors de res...

 Bé, escolta, segur que no et decantes per l'alternativa A (sortir al carrer a informar-te)? Mira que tota aquesta gent militant que simpatitza i es manifesta per la causa palestina ja té una opinió molt i molt formada sobre el conflicte, eh? Segur que si te l'escoltes, en trauràs l'aigua ben clara... Et quedes amb l'opció B? Ets del morro fort, tu, eh?

 Parlant de simpatitzants. Saps una cosa? Si haguessis nascut pels volts dels anys 60 o 70 i haguessis triat l'opció A, hauries sortit pels carrers de Catalunya per informar-te i t'hi hauries trobat una immensa majoria de gent d'esquerres a favor d'Israel. Només els carques franquistes (que havien col·laborat amb Hitler) es posaven contra els jueus. I saps per què? Doncs perquè el que va fer el poble jueu en aquelles terres de merda, que no produïen ni un nap, va ser admirable. La família Rotschild els havia ajudat a comprar les propietats, però no els va pas ajudar a treballar-les. Van ser ells, els milers i milers de desplaçats allà baix (la majoria laboristes d'esquerra) que van clavar-hi l'aixada com escarrassos, sense defallir, implantant-hi ja incipients models socials comunitaris (les futures granges de treball i convivència anomenades kibutz) per ajudar-se entre ells en un mínim de superfície. Va ser aquest esperit comunitari el que anys més tard tant van elogiar els socialistes i comunistes catalans. Els jueus acabats d'arribar, juntament amb els que no havien marxat mai, van dessecar les terres, les van treballar... I tot ho van fer vivint pitjor que la resta d'àrabs del territori i sense haver robat res a ningú. Esforç, tenacitat i convicció de nació ressuscitada.  

 Aquest era el temps que Raimon va evocar anys més tard en la cèlebre cançó Israel (tot esquivant la censura a base de parlar obertament de l'admirat Israel i solapadament de Catalunya). La gent aplaudia enfervorida quan el cantant tancava els ulls i deixava anar aquell esgarip mig rogallós: —"Cantarem la vida d'un poble que no vol morir!", deia la cançó...    

 Cap al 1920, després de la desfeta de l'imperi otomà, França i el Regne Unit es van repartir l'Orient Mitjà. Els britànics es van quedar amb Iraq i Palestina (que només era un nom històric geogràfic —derivat dels antics filisteus— sense denotar cap ètnia concreta). D'aquesta part assignada a ells, l'any 1922 Anglaterra en van regalar la part oest del Mar Mort al rei  Faisal d'Iraq perquè hi creés un nou estat àrab musulmà: Transjordània (avui Jordània). I ho va fer sense que ho sabés la Societat de Nacions (SN). 

 La SN era un organisme creat després de la Primera Guerra Mundial. Podríem dir que va ser el precedent de l'ONU. Doncs bé, aquesta SN havia  encomanat als britànics unj mandat clar (el mandat britànic de Palestina de què parlàvem): facilitar la immigració jueva a aquelles terres, tot procurant delimitar les àrees d'assentament palestinià i les d'assentament jueu perquè no hi haguessin conflictes. De terra, n'hi havia de sobres.... El que no sabia la SN era que ja només quedava un 25 % de l'àrea. L'altre se l'havia endut l'espavilat Faisal, en premi als ajuts per combatre l'imperi otomà...

 Total, que es va haver de tornar a dividir aquell 25% de territori entre jueus i palestinians. I aleshores allò sí que ja va ser el caos:

1.- Primer, perquè els britànics van traçar unes fronteres discontínues i incomprensibles. Per anar d'un territori jueu a un altre també jueu, s'havia de passar per àrees palestines. I viceversa.

2.- Segon, perquè de cop, els ganduls beduins àrabs, aquells que s'havien venut les terres als jueus passant sobiranament dels pastors palestinians que hi vivien, van començar a mosquejar-se pel canvi demogràfic que l'arribada de jueus podria representar en una àrea tan comprimida. Ah, coi, de cop va resultar que els jueus havien "robat" les terres a aquella colla de pastors... I ells, amb els calerons a la butxaca de la gelaba. 

(Parèntesi: les gelabes tenen butxaques? Bé, potser en tenen però foradades. Què en van fer, de tots els dinerons de la compravenda de terres? Per què des d'aleshores, Israel ha progressat i progressat en tots els camps, científic, tecnològic, i, per contra, els països musulmans que no tenen la moma del petroli, continuen estancats? Tanquem parèntesi)

Després d'un període de revoltes i vagues àrabs (1936-1939), va arribar l'holocaust germànic. Resultat: encara es va intensificar la migració de jueus a Palestina.

L'any 1947 l'ONU va aprovar un nou pla per a la partició de Palestina en un estat jueu i un altre palestí. Segons aquell pla Jerusalem i Betlem quedaven sota control internacional.

La part israeliana va acceptar immediatament el pla. Els líders àrabs i palestins... no. 

Ho deixarem aquí (aquí on comença tot: el naixement de l'Estat d'Israel) i continuarem en una altra sessió de primers auxilis. Si no, a qui hauran d'auxiliar és a aquest redactor de guàrdia.

Juguem a profes? Va? Per acabar, formularem una pregunta, tipus examen d'aquests de tirar pel dret i no fatigar gaire el corrector:

QÜESTIÓ ÚNICA: Canvia o no la cursiva dels mots que segueixen segons que creguis que responen o no a la realitat.

* Assentaments il·legals.

* Robatori de terres.

Si els corregeixes i els edites novament amb tipografia normal, és que tu ets dels qui han triat l'opció A a mitja lectura. Has baixat al carrer a escoltar què diu la gent i aquesta és la brama que hi circula. 

Si deixes els mots en cursiva, potser és que has començat a plantejar-te la complexitat d'algunes coses.