Aquests dies els mitjans que no tens temps de llegir ni d'escoltar han anat plens d'especulacions sobre la resposta que la CUP donaria al govern de la Generalitat respecte als pressupostos del 2017. Al final hi han donat un "SÍ
condicionat"... I és que als militants antisistema els ha quedat el cuc de no haver pogut pujar encara més l'IRPF a les rendes altes.
IRPF? Ara en parlarem. Abans, però, uns paràgrafs
dedicats a fomentar els estudis de lingüística. Que últimament us n'aneu tots cap a les enginyeries...
La llengua castellana sempre tindrà un "valor
afegit" respecte a la catalana. Mentre a les Castelles distingeixen entre pez i pescado, els catalans ens hem de
conformar amb una trista paraula. Per a nosaltres tant és un peix l'animal que
neda com aquell que ens mira des del plat amb cara de divendres sant.
Ah, però... Quin és el nostre millor contraatac?
Recordar-los, vet-aquí, que ells van per la vida amb una sola paraula impuesto, que l'han de fer servir tant
per formar el participi verbal (—El
doctor me ha impuesto una dieta a base de pescado) com per a referir-se a
les contribucions obligatòries. En canvi els catalans som més rumbosos i no ens
estem de res. Que parlem del verb imposar? Doncs diem imposat. Que parlem de les xufles que ens clava el fisc? Doncs diem
impost...
Parlant de fisc. Aquesta és una paraula més antiga que anar a peu. Ja la feien servir els romans, aquells dels calamars arrebossats amb tanta gràcia. "Res fisci nostri usucapi non potest"... Ui, ui, perdona, sempre
m'oblido que tu ja no gastes llengües mortes, només moribundes. Aquí ho tens en
català: "Els béns del nostre fisc no
són apropiables pel pas del temps". Ho deia Justinià, al segle VI, en les
Institucions de Dret Civil (II, VI, 9). I s'ho va copiar d'un altre encara més
antic que es deia Gai, i aquest d'un altre que encara ho era més...
A l'antiga Roma el fisc era el patrimoni destinat a
l'administració imperial. Es diferenciava del aerarium populi Romani (l'erari del poble romà), que era el
veritable patrimoni públic. Més endavant els dos termes es van confondre i tots
dos van servir per anomenar la caixa central de l'Estat.
El cas és que, com diu la sentència justinianea, els
béns del patrimoni públic ningú no se'ls pot apropiar. Perquè no són de ningú i
són de tothom. Els podem preservar, això sí. I encara més: els hem de preservar. De
fet, en això consisteixen les obligacions fiscals...
Potser ets dels qui volen
una república catalana. Doncs sàpigues que aquesta paraula ve de res
publica (la cosa de tots). I com que suposo que vols una república que sigui un
estat de dret, et convé ficar-te al cap que aquest estat és el garant màxim
dels interessos i necessitats dels seus ciutadans. I fica-t'hi també això: si mai
Catalunya ho arriba a ser, amb tots els ets i uts, per garantir el seu rol haurà
de tenir recursos. Cosa que vol dir impostos...
Els recursos, però, no vénen tots per aquesta via.
L'Estat té una activitat econòmica pròpia que genera
uns rendiments (transports, correu, aigua...). I et cobra per donar-te servei en aquest camp. A més a més, és propietari de béns
mobles i immobles (el dit Patrimoni nacional) que pot explotar venent, llogant o permutant. I, a sobre, pot
recórrer a l'endeutament, com fas tu quan et vols canviar la moto: tu sol·licites un préstec a una entitta bancària i ell ho fa al Banc Central. També pot emetre deute públic. Què és
això? Doncs ni menys ni menys que els diners que et demana a tu, com a ciutadà, i no al banc.
Sí, sí, l'Estat pot ser deutor teu. Et demana uns calés, et dóna a canvi un
títol (un pagaré a tants anys, que genera interessos) i aleshores tu tens la
paella pel mànec. Ja et sents una mica important? Me n'alegro. Ai, criatura...
Els dos casos que acabem de veure (explotació de
patrimoni i deute públic), juntament amb la creació de diner que pot fer el seu Banc Central, constitueixen els ingressos
extraordinaris.
La font d'ingressos més important, però, és l'ordinària: els impostos. Amb aquests ingressos
ordinaris l'Estat satisfà la majoria de necessitats ciutadanes. I aquí sí que
plora de debò, la criatura...
Com podríem enfocar el tema? Què et sembla si els
classifiquem segons diversos criteris? Sense atabalar-nos-hi, eh? No estàs pas estudiant per anar a cap examen. Agafa-t'ho com si algú et proposés mirar un paisatge des de
diferents perspectives, perquè acabis dictaminant si el trobes interessant o
no. És interessant el que l'Estat t'imposa?
(parèntesi: a veure si amb símils i metàfores de paisatge et faig empassar una matèria tan avorrida com aquesta... Va, tu mira els rierols i les muntanyetes...)
Una manera d'enfocar el paisatge dels ingressos fiscals és considerar qui se'n beneficiarà. Si el servei que després donarà l'Estat afavoreix molt particularment uns ciutadans concrets, sembla lògic que siguin aquests els qui suportin la càrrega
fiscal. Si els beneficis són més difusos, també sembla lògic que els impostos es distribueixin segons el grau de satisfacció rebut per cadascun dels sectors.
I si posem el punt de mira en el temps, què passa?
Doncs que aquells serveis que els aprofita la societat present, és lògic que
repercuteixin fiscalment sobre ella. Això passa amb les despeses corrents de l'Estat. Aquells
que suposen una inversió de cara al demà, sembla lògic que també els pagui la
generació que ve al darrere. En aquest cas, la via de l'impost és la millor?
Doncs no. Aquí entra en joc el Deute públic. L'Estat vol fer una nova carretera i, en comptes de
recaptar per la via impositiva, s'endeuta avui per a pagar el deute demà. Un demà que pot ser a molts anys vista...
Abans de continuar t'explicaré una història d'aquella
antiga Roma. L'historiador Suetoni ens explica que l'emperador Vespasià es va
inventar un impost nou sobre les latrines públiques. El seu fill Titus li va objectar que gravar els pixums del poble podria ser
una mesura molt poc encertada. Què va fer el seu pare? L'emperador va agafar una moneda de les
recaptades, se la va acostar al nas, va ensumar profundament i li va respondre: —Non olet... (no fa pas pudor).
Ja veus per on vaig, no? Els impostos han de
beneficiar el poble, no pas els governants. I per això han de ser justos, han d'aconseguir estabilitat econòmica i han de ser eficaços en la recaptació i redistribució de la renda.
Seran justos i equitatius quan responguin a un
principis molt clars. El primer de tots és aquest: que tothom pagui. Un altre:
que si pagues tant rebis tant. I un tercer: que en una mesura o altra serveixi
per redistribuir la riquesa.
Aconseguiran estabilitat econòmica, en primer lloc, si
són neutrals i no provoquen una distorsió del mercat. Imagina't un impost que
gravi exageradament la producció d'un producte que, en les mateixes condicions
generals, fa la competència a un altre, i que ho fa basant-se en uns detalls
anecdòtics que no afecten aquest segon. D'altra banda, l'estabilitat econòmica també vol dir
que els impostos han de contribuir a l'estalvi públic i privat. Si només serveixen
per deixar esquilades les economies, malament rai...
I seran eficaços si desactiven l'evasió fiscal. També ho seran si
la gestió de recaptació no és més costosa del que és necessari. I també si eviten problemes de liquiditat insolucionables al contribuent, per exemple, no permetent que els pagaments es fraccionin.
Amb aquests requisits i principis, ara tu comença a
pensar sobre casos concrets que coneguis i conclou si els impostos que l'Estat
espanyol et clava...
... són justos (pagues tant i reps el mateix?);
... si contribueixen
a l'estabilitat econòmica (la xarxa espanyola d'AVE, actualment insostenible, ens enriqueix o ens arruïna?),
... i si són eficaços (les inspeccions es fan amb
diligència a tots els territoris o en alguns es fa la vista grossa? A Catalunya segur que no...).
El paisatge descrit potser també et servirà per conèixer millor les teves
preferències ideològiques.
Una política d'esquerres està a favor que l'Estat
incrementi els impostos perquè veu en aquesta mesura una manera de crear
riquesa i de redistribuir-la. Amb els
impostos podrà fer autopistes per on circularan més camions i més de pressa,
per exemple, i això afavorirà que el cost de distribució dels productes es
redueixin. En general, com més d'esquerres és una política, més es posiciona a favor dels
impostos.
Una política liberal, per contra, afirma que els
impostos no ajuden a crear riquesa sinó a destruir-la, perquè la seva gestió i els
criteris de retorn en forma de béns públics o de drets sempre són ineficaços i
ineficients. Creu que el millor és que els diners que hauria de pagar cada ciutadà
(treballador o empresari) es quedin a la seva butxaca. Si aquest té més diners
per gastar o per invertir, la riquesa es crearà igual i sense intervenció de
l'Estat.
Això dit així, a l'engròs. Quina és la política bona? Com amb les galetes de
Santa Coloma de Farners, tu Tries...
Bé, doncs, amb tot el que hem dit, ara ja podem fer un
repàs dels impostos més importants de l'estat espanyol.
L'Estat t'aplica uns impostos directes, que són aquells que graven directament:
— La renda que perceps. Si la perceps a través d'una
empresa, t'aplicaran l'Impost de
societats, perquè encara que les empreses no siguin persones físiques, els
beneficis que generen sí que hi van a parar. Si la perceps directament
per uns honoraris de treball t'aplicaran l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF per als amics)
—El capital que tens. En aquest cas se t'aplica un Impost de successions i donacions (si
has adquirit un patrimoni per una herència o una donació) i un Impost sobre el patrimoni de les persones
físiques, per la mera tinença de béns un cop adquirits per la via legal que sigui.
També t'aplica
uns impostos indirectes. Si t'estàs quiet, aquests impostos no t'afectaran. Ara bé, si et bellugues i compres alguna cosa, patapam. Els impostos indirectes més
importants són aquests:
— Impost sobre transmissions
patrimonials i actes jurídics documentats: per les compres que realitzis de
béns o drets.
—Impost sobre el
valor afegit (IVA). És un impost sobre la producció d'un bé que es destina
al consum. En cada fase de producció hi ha un recàrrec percentual, de manera que el
consumidor final, és el que el suporta. Segons el nombre de fases i segons el
tipus de producte (de luxe, de primera necessitat...), l'IVA tindrà un import o
un altre. És un impost que genera una gran il·lusió financera: tu vas pagant
l'impost i no ho acabes de percebre perquè t'arriba embolicat amb el producte. Però quan arriba l'última setmana de mes, abans de cobrar el sou, et preguntes alarmat: què ha passat aquí?
—Impost sobre el
tràfic exterior. Té com a finalitat protegir la indústria pròpia i els seus
empresaris. L'Estat pot constituir uns impostos (aranzels) sobre la compra de
productes de determinats països (no ho pot fer, és clar amb els països de
la UE perquè formem un mercat comú). Quan aquests béns entren en territori
estatal, a la duana augmenta el seu preu immediatament perquè el comprador
haurà de satisfer-ne una part a l'Estat.
—Impostos sobre
productes de monopoli estatal. És el que et grava el tabac i la benzina,
per exemple. Què dius que què? Doncs mira, no fumis. I ves a peu...
Per acabar, sàpigues que aquests
impostos poden ser recaptats directament per l'estat, per les comunitats
autònomes o pels municipis. Segons qui recapta parlarem d'impostos estatals,
comunitaris, locals o compartits per més d'una administració. A més a més, tant
els governs autonòmics com els locals tenen poder per crear-ne d'altres.
Un exemple referit a la Generalitat: el govern de Catalunya (política de
centre-esquerra) ha mirat de satisfer les aspiracions recaptatòries de la CUP
(política d'extrema esquerra) creant un nou impost sobre les begudes
ensucrades.
(parèntesi: un impost que després l'Estat ha corregut
a decretar-lo també. Així, si l'imposa ell, ja no el pot imposar la Generalitat
perquè ha passat a ser impost estatal. Una manera de deixar sense recursos l'administració catalana. Veus que ve? N'hi diuen diálogo)
La CUP volia un increment de l'IRPF per a les rendes
més altres, però el govern va creure que els percentatges ja eren els més alts
d'Europa i que incrementar-los suposaria una mesura requisitòria més que
recaptatòria. Un estat modern no es pot comportar com un comte feudal, que
espremia els seus pagesos. De manera que va intentar trobar ingressos per una
altra via: la de gravar el consum de begudes considerades nocives per a la
salut.
Per la seva banda, entre altres, els municipis es
financen gràcies a un impost molt important: l'IBI (impost sobre béns
immobles). El paga qualsevol ciutadà per gaudir d'un dret de superfície, ja
sigui perquè al damunt i té una casa, un comerç o una instal·lació qualsevol. L'import de
l'IBI el fixa el cadastre. Es tracta d'una valoració administrativa del preu
que té l'immoble en qüestió. Sobre aquest preu s'aplica un percentatge. Cada
vegada que hi ha una revisió cadastral, puja automàticament l'IBI si
l'ajuntament no fa la correcció corresponent (cosa que no passa mai).
Encara hauríem de parlar de les aportacions a la
Seguretat Social, les taxes, les contribucions especials... Però no vull fer-te
plorar més.
Queda't però amb aquesta idea. En un sistema
liberal, de socialdemocràcia o d'esquerres extremes; amb més impostos o menys;
amb més o menys patrimoni públic per explotar el fisc, les necessitats
públiques s'han de cobrir. Si no les pagues tu, les pagarà un altre. Ja siguin
pagaments a l'explotació de béns públics o via impostos.
Si aquell amic tan divertit que tens, per exemple, salta
per sobre del torn mecànic del metro o del tren de rodalies i viatja sense pagar, l'Ajuntament,
la Generalitat o l'Estat continuaran necessitant els recursos per tenir la
instal·lació a ple rendiment. I què farà? Pujar les tarifes i així compensarà la pèrdua que ha provocat el teu col·lega. Tu pagaràs el que deixi de pagar ell. Què passa, tronco?
Si compres el CD sense IVA del manter de la rambla, l'Estat no hi
renunciarà pas. Deixarà sense reduir l'IVA d'un altre producte cultural o de
primera necessitat. Després pagaràs més el llibre, l'entrada de teatre o la
compresa. I a sobre, el botiguer del teu barri se n'anirà a la merda.
Si muntes un chiringuito
i no cobres l'IVA al client per no haver de declarar tant i, de passada, fer-li la cosa més barata a ell, l'hi estaràs fent més cara, perquè tard o d'hora l'Estat us
clavarà per una altra banda. L'estat sempre té la paella pel mànec, què et pensaves?
Als països més civilitzats les coses es fan d'una
altra manera: els ciutadans paguen el que està acordat democràticament entre tots. No consideren pas que ningú
els imposi els impostos. Paguen el bitllet, la taxa o l'impost sense tants torns
mecànics, vigilàncies ni controls. Són ells els qui després imposen
la seva llei: vigilen, controlen i exigeixen que l'estat es gasti els diners
dels impostos en el que realment es necessita, no en allò que llueix i fa lluir
el polític de torn. Tothom paga perquè sap que l'estat invertirà bé els diners obtinguts. Sense injustícies. Sense ineficiències. I, sobretot, sense protegir empresaris pocavergonyes
que maquinen operacions multimilionàries d'alt risc perquè
saben que l'Estat pagarà per ells. I també, és clar, sense costejar ni les martingales d'un polític corrupte ni els costums feudals de monarques inquiets de baixos. Perquè tant els impostos amb què s'indeminitza l'empresari caradura com els fons reservats amb què es puguin tapar certs esbravaments surten del mateix lloc: de la teva butxaca.
Sovint passa que hi ha gent que no fa cas de la prescripció justinianea, aquella que diu que ningú no es
pot apropiar del patrimoni públic. Però després també passa que paguem una quantitat d'impostos pròpia d'un país del primer món i, a canvi, rebem uns serveis propis d'un país del tercer...
