Una llei de l'oca al Parlament de Catalunya

 Ahir els diaris que no tens temps de llegir i les cadenes que no tens temps d'escoltar anaven plenes d'una notícia que va generar el Parlament de Catalunya:  Junts pel Sí i la CUP han arribat a un acord polític general sobre el contingut de la nova llei de transitorietat.

 Doncs sí que comencem bé! Una llei batejada amb un terme que no figura al diccionari. Existeix trànsit, transitiu, transitori... Es tracta d'una família lèxica que prové del llatí trans-ire, o sigui "anar a través de". Quan transites et desplaces d'un lloc a l'altre. Què és la transitorietat? Suposem que els nostres parlamentaris es refereixen a l'espai temporal i factual que hi ha des que parteixes d'un punt de gestió fins que arribes a l'altre... Però per a aquest concepte ja tenim la  paraula "transició". Aquests politics! Quina mania d'afectar el llenguatge i d'envitricollar-lo...

 Bé, deixem-ho estar. Què diu la llei de transitorietat? Doncs diu, entre altres coses, que "Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social". De la resta de disposicions no en sabem gaire res perquè tot s'està portant amb la màxima discreció. Hi ha roba estesa... Ja ho sabrem tot quan l'aprovin.

 Però a veure, a veure —potser li diràs al redactor de guàrdia— resulta que ja som una república, que hem deixat de tenir rei i la cosa ha arribat així, amb màxima discreció? Sense ni unes galetes amb ratafia a la plaça, ni un brindis amb xampanyet? Cap ballaruga?

 Bé, és que encara no som república... I de rei encara tenim aquell de dos metres i dos centímetres... La llei... Ai, Senyor, encara ens fan ballar amb la llei espanyola...

 La de transitorietat (aquesta paraula m'ennuega!) és una llei que ha de fer possible, diuen, tot això que dèiem. Ha de desconnectar la legalitat espanyola i fer-nos transitar cap a una nova legalitat catalana. De fet, un prestigiós jurista que hi està treballant (Carles Viver i Pi-Sunyer) proposava anomenar-la llei fundacional, ja que quan s'aprovi, pràcticament ens ha de donar el tret de sortida cap a la nova república.

 No ho acabes d'entendre, oi? Bé, ets català, què et pensaves? Algú t'ha dit mai que ser català era cosa fàcil? Vejam si anant a pams...

 Actualment, els catalans formem part de l'estat espanyol. I l'estat espanyol té el seu propi sistema de lleis, la seva pròpia legalitat. Segons aquesta legalitat, per exemple, l'estat al qual pertanyem és un estat de dret i social, però és un regne, no una república.

Ser un estat de dret vol dir que tota la vida privada i pública dels seus ciutadans està subordinada a una llei que és el fruit d'un procés democràtic i representatiu, amb eleccions lliures i periòdiques i institucions perfectament controlables.

 Ser un estat social vol dir que des del mateix estat (i la llei) es garanteix els serveis socials indispensables per a tot ciutadà i es procura enfortir els seus drets essencials per tal que pugui dur-hi una vida digna (assistència sanitària, educació, habitatge, treball...)

Ser un regne vol dir que... Bé, és això dels dos metres i dos centímetres...

 Ja saps que des de fa uns anys Catalunya està immergida en una dinàmica independentista. Una part molt important del país vol que Catalunya sigui independent. Per tant, vol que es formi un nou estat, que, en aquest cas, continuaria sent de dret i social, però sense rei ni reina. Si de cas, només els Reis de l'Orient i la reina del Cava.

 Però això com es fa? —segur que ara demanaràs— Formem part de l'estat espanyol i, per tant, formem part d'una estructura de legalitat. No podem pas tenir un peu a cada banda. O som regne o som república. O som carn o som peix. O mitja figa o mig raïm. Si el Parlament proclama que a partir d'ara els catalans ens regirem per un sistema republicà i que tindrem un president de la República (com a França o a Itàlia, per exemple) vindran les autoritats espanyoles i ens diran que això no pot ser, perquè ja tenim una llei constitucional, la qual hem d'obeir i que diu que a Catalunya també arriba l'autoritat del rei. I com aquest exemple, molts d'altres.

 Aquí juga la llei de transitorietat, que ens ha de permetre, segons que diuen els nostres diputats, travessar el pont des d'una riba a l'altra. I ho faria basant-se en un concepte superior al de llei: el de mandat democràtic.

 L'argument és el següent: amb la preparació d'aquesta llei —i amb la seva aprovació quan s'escaigui—, els diputats de Junts pel Sí i de la CUP no desobeeixen cap llei espanyola, sinó que obeeixen el mandat que a través de les urnes els va donar el poble català. Un mandat molt més important que la llei. Perquè la llei, sense democràcia, no és res ni té cap valor ètic ni polític. Al capdavall, també hi havia llei durant la dictadura franquista, i  a ningú se li acudia dir que vivíem en democràcia.

 A les últimes eleccions, aquests dos grups parlamentaris van obtenir una majoria absoluta d'escons. I s'hi havien presentat, a aquestes eleccions, amb un programa electoral molt clar: preparar el camí cap a la independència. De manera que ara no fan res més que complir democràticament i obeir els votants que els van atorgar una majoria absoluta: preparar el camí. Preparar el referèndum, entre altes coses.

 Però com es fa un referèndum que, ara com ara, no permet la legalitat espanyola? Amb quin suport legal, per exemple, la conselleria de l'interior ordenarà als Mossos que vigilin les seus electorals?

 Com podrà fer que els funcionaris obeeixin i compleixin les tasques habituals que tenen encomanades en actes electorals (obertura de col·legis, distribució de paperetes i urnes...) 

 O com podrà el govern obligar els ciutadans a exercir els càrrecs de president de mesa, de vocals, de substituts (obligacions que marca qualsevol democràcia) si aquests ciutadans s'hi neguen perquè diuen que la llei espanyola no accepta aquest referèndum i que fins i tot pot ser il·legal i castigat?

 Més dubtes. Siguin quins siguin els resultats, com podrà el nostre govern presentar-los a Europa amb la confiança que aquesta els accepti perquè compleixen tots els requisits de legalitat? Un referèndum que s'ha fet fora de la llei? Ui, ui, ui, diran a Europa... 

 Oh, i ara imagina't que els resultats siguin favorables a la independència. Si aquesta es proclama, per quines noves vies legals es pagaran les pensions, els salaris públics, les contractacions que ara tenen vinculen particulars i empreses catalanes amb organismes espanyols?

 Resumint: no es pot celebrar cap acte legal amb tots els ets i uts des de fora de la llei. No es pot estar, com si diguéssim, flotant en terra de ningú. Europa no ho acceptaria. De manera que el Parlament es planteja aquesta necessitat de la mateixa manera que tu et planteges saltar un bassal: mires de no mullar-te les sabates.

 La llei que s'aprovarà ha de significar aquest salt per no quedar-se suspès a l'aire o fer un pataxap dins l'aigua. Si vols ho direm d'una manera més tècnica: aquesta llei ha de garantir que no hi hagi inseguretat jurídica.

 El redactor de guàrdia ha resistit fins aquí la temptació d'utilitzar la metàfora del joc de l'oca, d'una a l'altra i tiro perquè em toca. De fet, aquest és el cas en què es troben els parlamentaris catalans. Som diputats —pensen—, ens trobem a la casella de l'oca espanyola que no ens deixa complir amb el nostre mandat democràtic i saltem a la casella de l'oca catalana per evitar quedar-nos aturats i impedits. 

 També això es pot dir d'una manera més tècnica. Alguns parlen d'anar de llei a llei, que és una manera de dir que es continua navegant però saltant d'una barca a l'altra.

 L'expressió anar de llei a llei no la va inventar cap parlamentari català. Se la va treure de la butxaca, fa quaranta-un anys, un polític espanyol franquista amb fama d'espavilat. Va ser el 1976.  Ens trobàvem a l'última alenada de la dictadura, amb Franco acabat de morir.

 Aquell polític franquista era Adolfo Suárez, Les Cortes del 1976  no tenien res a veure amb les actuals. Es tractava d'una assemblea de polítics triats indirectament pel dictador Franco a través d'unes organitzacions que no tenien res de democràtiques.

 Molts dels polítics democràtics d'aquell temps o bé encara es trobaven a la clandestinitat o bé no tenien cap possibilitat d'influir en res. Quan es van assabentar que un polític espavilat de la corda franquista presentaria a les Cortes un Proyecto de Ley para la Reforma Política, s'hi van fer un tip de riure. Es preguntaven com aquella colla de vividors de les Cortes acceptaria una llei que els condemnaria irremissiblement a la seva mort política. I és que la nova llei preveia transitar de la dictadura a la democràcia. Una llei que, un cop aprovada permetria promulgar, en primer lloc, una constitució que acabaria amb totes les estructures del franquisme i amb tots els seus privilegis. Després, permetria que es promulguessin eleccions lliures, amb partits declarats legals.

 Aquells vividors franquistes tenien una arma poderosa (exèrcit a part): la llei estava del seu costat. A veure com s'ho farien, els demòcrates, per canviar les lleis del franquisme? Que la legalitat franquista no es deia precisament Principios Fundamentales del Movimiento, a la qual havien de jurar fidelitat tos els ciutadans? Que no era una llei granítica que impedia qualsevol obertura democràtica per mínima que fos?

 Per la seva part, Europa estava a veure-les venir... Acabar amb quaranta anys de dictadura? Temia que això només es pogués fer rebentant el sistema franquista. Una revolució popular, vaja... No veia gens clara aquella operació reformista que els explicava un polític franquista, tan jove com espavilat.

 Doncs ho va fer, degudament assessorat per altres polítics de la mateixa corda. Va convèncer els seus companys franquistes més reticents que era necessària una reforma que acabés amb la llei de Franco i que comencés una nova legalitat democràtica. Els va dir que res, home, que es faria una reforma que serviria per pasar de ley a ley. Una manera de dir-los: vosaltres tranquils, que continuareu remenant la cua. I, a més, tot ho farem legalment perquè a Europa ho vegin bé. Encara que la llei franquista no ens ho permeti, passarem de la legalitat de la dictadura (que ja ningú no accepta) a la legalitat de la democràcia (que és el que es porta ara) i ho farem a base d'una llei que no n'hi direm de transitoriedad perquè aquesta animalada lèxica ja se la inventaran els catalans d'aquí a mig segle... N'hi direm Proyecto de Ley para la Reforma Política. Ara, això sí: el concepte serà el mateix: pasar de ley a ley... De oca a oca y tiro porque me toca

 Doncs si el truc va servir per fer un nou Regne d'Espanya, també hauria de servir ara per fer una República Catalana, no trobes? Llei de Transitorietat, doncs. De llei a llei, i em quedo amb el servei...