Les guerres, fredes. I el xampanyet, més fred encara.

 A la premsa que no tens temps de seguir, ahir va saltar una notícia d'aquelles que abans inquietaven molt i que ara també haurien de fer-ho: el president Obama ha expulsat 35 funcionaris, 35 agents dels serveis d'intel·ligència adscrits a l'ambaixada de Rússia de Washington y al consolat rus de San Francisco.

 Un fet com aquest afegeix més tensió internacional a la que ja hi havia després de la imposició de sancions econòmiques que els U.S.A van decretar contra Rússia. També es va ordenar el tancament de dos centres que les autoritats russes freqüentaven molt a Nova York i Maryland.

 I tot això, per què? Doncs perquè Obama està convençut que la candidata del seu Partit Demòcrata, Hillary Clinton, va perdre les eleccions per culpa dels atacs cibernètics ordenats pel president Vladimir Putin durant les eleccions. Es veu que centenars de milers de missatges van ser escampats esbombant irregularitats de la candidata Clinton i tapant els punts foscos del candidat Trump. Tot plegat, hauria condicionat el vot de molts ciutadans americans. Tant la CIA com l'FBI consideren provat que Rússia va espiar el partit demòcrata.

 Però el conflicte entre els dos presidents no arrenca de les eleccions. S'ha estat arrossegant durant tota la guerra de Síria. Diem "entre els dos presidents" perquè Trump sembla estar encantat de la vida amb el president rus Putin. La posició d'Obama (que serà president encara fins al 20 de gener) era molt clara en el tema de la guerra al Mitjà Orient: fer fora el president Bashar El-Assad tant sí com no. S'ha arribat a especular fins i tot amb un suport militar americà als gihadistes opositors d'El-Assad, juntament amb el suport d'Aràbia Saudita, Qatar i Turquia. Putin, per contra, sosté El-Assad amb urpes i dents perquè l'estratègia militar russa a la mediterrània passa per les bases navals que té a les ciutats sirianes de Lataquia i Tartus. Sirians i russos són amics de l'ànima. I Trump i Putin? Són amics també de l'ànima o de conveniència? Ja s'anirà veient. 

 És versemblant, doncs, que des de Rússia s'intentés condicionar el vot americà a base de desprestigiar Hillary Clinton, ja que aquesta hauria seguit la mateixa política que Obama? Doncs sí...

 Trump, com dèiem, és una altra cosa. Potser per això Putin no ha respost a les represàlies americanes. El més lògic en conflictes diplomàtics d'aquesta mena, és que el país castigat també acabi expulsant funcionaris de l'altre, per compensar i treure pit. Per què ha callat Putin? Potser perquè espera que es proclami president Donald Trump? Potser perquè la visió de la jugada que s'ha de fer a Síria i la que s'ha de fer respecte a Europa és la mateixa en els dos capitostos?     

  

 Abans, aquestes tensions entre russos i americans tenien un nom mediàtic molt conegut. Se les coneixia com episodis de la guerra freda. Ahir mateix, algun titular de diari es preguntava: "Torna la guerra freda?"

 Després de la Segona Guerra Mundial, amb els desastres humans i materials que aquesta va comportar, van aflorar encara més les grans diferències entre els models capitalista i comunista. El model comunista havia nascut l'any 1917 amb la revolució de Lenin contra els tsars. El model capitalista s'havia fet fort a U.S.A. des de la Gran Depressió americana dels anys 30 i l'aparició d'una classe mitjana molt vigorosa.

 Eren dues maneres d'entendre el món. Americans i russos gairebé van repartir-se'l en dos blocs ideològics. Uns seguien la política, l'economia, la cultura comunista. Els altres seguien la política, l'economia i la cultura capitalista. Uns abraçaven un model de societat tancada, en què l'individu i la seva llibertat queden presoners de les decisions de l'estat i dels seus buròcrates. Els altres posaven l'estat per sota dels valors individuals de llibertat del ciutadà i de la iniciativa privada. 

 En una cosa s'assemblaven els dos blocs liderats per la Unió Soviètica i els U.S.A: tots dos gastaven quantitats ingents de diners en material bèl·lic. Tots dos tenien clar que la imposició de la seva hegemonia sobre l'altre passava per marcar paquet. És el que es coneixia com escalada militar. I com que sabien que una confrontació directa els deixaria destrossats, es van fer la guerra a través de nombroses escaramusses, baralles, conflictes, revoltes i desestabilitzacions de països secundaris implicats en un i altre bloc. Van aconseguir que la majoria de societats acabessin prenent partit per un o per l'altre... amb ells xiulant i mirant cap a una altra banda. 

 En aquell clima de recel del contrari, es va fer habitual l'espionatge i el contraespionatge. Però com que n'has vist centenars de films, sobre el tema, ho deixarem aquí. Ara el que pots fer és rellegir el primer paràgraf de l'escrit i preguntar-te tu mateix: ha tornat, la guerra freda?   

 L'espionatge entre països és gairebé com el pa que mengem. I és que no anirem pas amb el lliri a la mà, oi que no? De fet, la raó de ser de moltes ambaixades és sostenir els seus serveis d'intel·ligència, no pas establir ponts de comunicació i bla, bla, bla. 

 En teoria, una ambaixada és un enclavament físic d'un país en terra sobirana d'un altre després d'haver pactat amb aquest altre un acord de cessió de sobirania nacional. Tot es fa amb la vista posada en el foment de l'entesa mútua, i tant que sí... Jo tinc uns metres quadrats del meu país a dins del teu i tu tens uns metres quadrats del teu a dins del meu. Tu no pots ficar el nas en els meus metres quadrats, i jo faré el mateix en els teus. I si un compatriota meu es troba al teu país, des dels meus metres quadrats jo li donaré tot el suport que calgui. I viceversa, és clar. Ah, sí... Al davant hi posarem un alt funcionari de carrera que anomenarem ambaixador, el qual representarà el nostre país en qualsevol assumpte diplomàtic  i que als actes protocolaris de celebració el farem anar vestit de vint-i-un botons. Que es noti que al meu país no ens moquem amb mitja mànega! 

  

 Per la seva part els consolats (que estan subordinats a les ambaixades respectives) tenen una funció semblant: representen l'administració pública de l'altre país per tal que els seus ciutadans, si es troben permanentment o de pas a l'estranger, puguin fer molts tràmits com si estiguessin al seu: obtenció de certificats, tràmits de passaport, atenció als ciutadans detinguts...

 Tot això forma part del dret internacional públic i queda perfectament reflectit en la Convenció de Viena sobre Relacions Consulars i en els convenis internacionals que subscriuen els països implicats. Ara bé, no hi ha cap conveni entre països que digui una cosa com aquesta:  

—A dins dels nostres metres quadrats (que són inviolables!) hi muntarem un equip d'espies que us hi cagareu. I des d'allà vigilarem què feu, amb qui teniu tractes, a què destineu les partides econòmiques... I sobretot, sobretot, mirarem de descobrir els espies que vosaltres segur que heu muntat als vostres metres quadrats dins del nostre país. I si els enxampem, calceu-vos, perquè una cosa com aquesta es un abús de confiança i una deslleialtat que no pensem tolerar.

 De manera que així anem tirant: agafant-nos-la amb paper de fumar quan ens interessa i no mirant gens prim si ens interessa un altra cosa.  

 La guerra freda va semblar que s'acabava amb la caiguda del mur de Berlín i la progressiva desaparició del bloc soviètic (1989). La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) es va esmicolar. La Federació de Rússia va quedar com la república més important de l'antic bloc. Van aparèixer nous estats independents (Letònia, Estònia, Lituània...). Alguns governs d'estats de l'antic bloc soviètic, comunista i burocratitzat, ara tenen governs de centre-dreta (Bulgària) o de dreta dura (Hongria, Polònia)... Quin canvi! Semblava ben bé que els U.S.A. havien guanyat la batalla per l'hegemonia...

 Però des de fa ja uns quants anys, a Rússia ha sorgit un líder que els ha retornat l'orgull nacional: Vladimir Putin. És un antic oficial de la policia secreta soviètica, i això potser explica la seva habilitat en l'espionatge. No té res de demòcrata i molt d'autoritari. El seu somni és reconstruir fins allà on pugui l'antiga URSS. Per això no ha parat fins que ha annexionat la península de Crimea (dins d'Ucraïna) i no pararà fins que tota Ucraïna quedi desvinculada d'Europa per girar-se cap a la política russa. Potser Trump l'ajudarà, en aquesta dèria...

 Malgrat que la guerra siriana sembli haver fet un tomb des que Putin va decidir entrar-hi fort bombardejant els gihadistes de l'Estat Islàmic, no hem d'esperar res de bo d'aquest personatge. S'està configurant un altre eix d'influència mediterrània format per tres països molt forts que no respecten en absolut els drets humans ni la llibertat: Rússia, Turquia i Iran... Hi quedarem atrapats? 

 Però això serà tema per a una altra sessió de primers auxilis. El que has de fer tu, ara, és activar els tòpics de l'altra guerra freda, la de la festa grossa de cap d'any. Quina peça et posaràs que sigui tan vermella com la bandera soviètica? Què has descobert de la teva cunyada que li pugui coure quan la delatis en ple sopar? A quin ull apuntaràs amb la teva arma de destrucció més poderosa, l'espanta-sogres? Com reconstruiràs la glòria perduda quan a les sis de la matinada, després de tants combinats atòmics, s'ensorri el teu particular mur de Berlín?

 Que tinguis un bon any 2017, si pot ser llegint algun diari.