És útil cremar fotos del rei?

  Aquest blog, recordem-ho, va destinat a aquells joves sobradament preparats però  que, per manca de temps, no segueixen l'actualitat a través de la premsa, van sentint campanes diàries i no aconsegueixen relacionar el so del batall amb la cavitat de ressonància que n'explica la propagació. Coi de metàfores...! Que no saben el context dels fets, vull dir... 

  Ahir devies sentir la notícia d'una acció tan pintoresca com, per a alguns, estèril: l'estripada de fotos del rei davant les càmeres per part d'uns diputats i militants de la CUP. D'aquesta manera els cupaires donaven suport als cinc ciutadans detinguts per haver-ne cremat imatges fa un temps i haver desobeït l'ordre de presentar-se als jutjats.

   La coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, va sortir al cap d'una estona a advertir que aquestes microdesobediències no serveixen per a res i que no eixamplen gens el camp dels partidaris del sobiranisme. Els cupaires van replicar que Catalunya no té rei i que continuaran atacant una Corona legitimada pel franquisme.

   A Catalunya hi ha una bona tradició d'atacs populars a la corona borbònica i de  manipulació o descredit de les seves imatges. Al segle XVIII i XIX era freqüent l'expressió "anar a can Felip" per referir-se a la comuna de defecació. També era habitual a les cases penjar un quadre del monarca de cap per avall.

  Anys més tard, ja en democràcia, molts catalans seguien el costum adoptat durant el franquisme d'enganxar invertit els segell del caudillo Franco quan enviaven una carta per correu postal. Com que, en efecte, va ser Franco qui va restituir la Corona borbònica i va legitimar el rei Juan Carlos, no era gens estrany veure també capgirades les noves imatges que presentaven els segells.

 Fa uns anys, encara, el diputat Joan Tardà (ERC) va esvalotar el galliner amb el seu crit "Mori el borbó!"  en un míting. Els canals de comunicació espanyols en van anar tan plens que Tardà va haver de sortir a matisar que aquest era un crit històric i simbòlic que es referia al rei Felip V.

 Així doncs, podríem dir que l'acció d'aquells ciutadans que van cremar fotos de Felip VI i la de la CUP d'ahir s'inscriu en una tradició de rebuig de la Corona espanyola. La diferència és que en èpoques passades el poble esmolava l'enginy per esquivar la repressió de la ferotge dictadura mentre que avui, quan la reivindicació nacional hauria de tenir mires molt més altes, cridar "mori el borbó" o cremar-ne una foto ja semblen un pur enjogassament polític que no aporta res gaire sòlid a la construcció d'una república catalana independent.

   Un altre vessant de la notícia és la protesta contra les detencions i els seus destinataris.

   

   En ocasió de la detenció de l'alcaldessa de Berga (CUP) per negar-se a anar a declarar sobre la seva decisió de no despenjar una estelada de l'edifici de l'Ajuntament, els seus companys de formació van sortir en tromba a demanar la dimissió del conseller d'Interior de la Generalitat. Li retreien haver propiciat (o, si més no, haver permès) que els Mossos d'Esquadra es presentessin al domicili de l'alcaldessa per detenir-la i conduir-la als jutjats. Queda per saber (se suposa que almenys el seu advocat sí que ho sabia) si els militants i simpatitzants de la CUP tenien clar aquest articulat de la Ley Orgánica del Poder Judicial:

Artículo 283:

Constituirán la Policía Judicial y serán auxiliares de los Jueces y Tribunales competentes en materia penal y del Ministerio Fiscal, quedando obligados a seguir las instrucciones que de aquellas autoridades reciban a efectos de la investigación de los delitos y persecución de los delincuentes: (…)

Artículo 547:

La función de la Policía Judicial comprende el auxilio a los juzgados y tribunales y al Ministerio Fiscal en la averiguación de los delitos y en el descubrimiento y aseguramiento de los delincuentes. Esta función competerá, cuando fueren requeridos para prestarla, a todos los miembros de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad, tanto si dependen del Gobierno central como de las comunidades autónomas o de los entes locales, dentro del ámbito de sus respectivas competencias.

En este sentido todos los miembros de las FF y CC de Seguridad bien sean del Estado de las Comunidades Autónomas o de las Policías Locales pueden desempeñar en algún momento funciones de Policía Judicial.

  

   No es va entendre, doncs, que la CUP es regirés contra una conselleria del seu govern, quan la policia nacional catalana no feia res més que obeir ordres directes del Jutjat, sense ni tan sols passar per la conselleria de la Generalitat.

  Ahir la CUP va tornar a carregar contra els Mossos i va demanar novament la dimissió del conseller d'Interior. L'argument, però, ha "mutat": ara el que al·leguen és que la nostra policia i el nostre govern ha de tenir el coratge de desobeir la llei espanyola i, per tant, fer cas omís dels jutjats quan ordenen detenir un ciutadà per motius com els exposats. Segons que sembla, ara ja no menystenen el fet que en alguns casos els Mossos d'Esquadra queden subordinats directament el Poder judicial i que el conseller d'Interior ni tan sols té coneixement de les instruccions que reben els agents.  

  El que no sabem ara és si la CUP ha oblidat o és plenament conscient d'un altre text legal: La Ley de Enjuiciamiento Criminal

  Aquesta llei disposa als articles 259, 262 y 264 l'obligació de denúncia que tenen aquells ciutadans que presenciïn o tinguin notícia de la comissió d'un delicte públic perseguible d'ofici. Aquesta obligació, és clar, arriba i afecta especialment aquelles persones que l'han de denunciar per raó del seu càrrec, professió o ofici. Incomplir aquesta obligació comporta sancions de diversos ordres, segons el càrrec.

   

   O sigui: la CUP exigeix ara que la policia catalana miri cap a una altra banda quan té coneixement d'una acció tipificada  com a delicte. I que s'exposi a les responsabilitats penals que se'n derivin.

  Arribats a aquest punt quines consideracions pertocarien?

  La primera és preguntar-se com és que als països més democràtics del món, la crema d'una bandera o de la imatge d'un governant, per molt reprovable que li pugui semblar a l'autoritat i a la mateixa ciutadania, queda protegida per la llibertat d'expressió mentre que a l'estat espanyol s'està legislant en sentit contrari, fins al punt que ja és delicte una acció com aquesta. Aquesta és la qualitat democràtica de què gaudim aquí?

 La segona afecta la perspectiva de l'obediència de la llei. Molts ciutadans (també independentistes però de línia moderada) es pregunten si és lògic exigir a un estament policial (que és un dels primers garants del compliment de la llei) que desobeeixi l'ordenament legal vigent.

  I per damunt d'aquestes dues consideracions plana la tercera que abraça tot el fenomen...

  En el procés sobiranista que viu Catalunya, tenim a una banda l'estratègia política que postula el PDECat (l'antiga Convergència, ja independentista, d'ideologia liberal i moderada): no saltar-se la llei en cap moment i legitimar el procés a ulls d'Europa, fonamentar la nova legalitat en la voluntat del poble català expressada a les darreres eleccions i fer una transició que no doni marge a cap buit legal que pugui servir al govern de Madrid i a la Comunitat Europea per desacreditar el procés i presentar-lo com una font de desordres i d'inseguretat jurídica.

  Tenim a aquesta altra banda la CUP, una força d'extrema esquerra i que s'ha declarat obertament contrària a la idea de l'Europa actual. La seva estratègia passa per un marc de revolta no solament nacional sinó també social que trenqui tots els esquemes de present i possibiliti un nou ordre en tots els sentits. Per això promou la desobediència.

    El PDECat (dins de JxSí, 62 diputats i més d'un milió i mig de vots) ha estirat una gran part de la ciutadania moderada cap a posicions obertament independentistes. Però no s'acaba de desempallegar de l'etiqueta autonomista i de la fama de no aspirar a res més que a una nou autogovern subordinat a Espanya. La seva posició desperta inquietud a l'altra banda. 

   La CUP (10 diputats i 337.000 vots) ha estirat gent de l'esquerra cap a posicions obertament independentistes. Però no s'acaba de desempallegar (i segurament no vol) de l'etiqueta antisistema  i de la fama de no aspirar a res més que a una revolta social, sense prioritzar en cap moment l'alliberament nacional. La seva posició desperta inquietud a l'altra banda. 

   Són aigua i oli? Qui suma i qui resta en aquest procés? Aquí queda la cosa. Ara et toca a tu, lector, deixar d'escoltar el ressò de les campanes i fer sentir el teu criteri.