dimecres, 25 de gener del 2017

"Escolta, què c... és el populisme?"



Els lectors d'aquest blog han deixat de comptar-se per unitats, desenes o centenes —de milers, naturalment— i és lògic que es vagi obrint el ventall dels primers auxilis informatius que s'han de practicar. Ahir una amable lectora, jove sobradament preparada, expressava a aquest redactor de guàrdia el seu desconcert davant del concepte "populisme". Engeguem, doncs, les sirenes de l'ambulància i anem a rescatar-la.

 Fins fa poc, el terme estava associat a una visió política que podríem identificar amb els moviments i ideologies d'esquerra. En el cas de l'estat espanyol molts lectors d'aquest blog l'han llegit associat al partit Podemos. En l'àmbit internacional, potser han sentit parlar del populisme veneçolà o del partit grec Syriza.

 Ara, pèrò, a U.S.A acaba de guanyar la presidència un magnat a qui també han penjat l'etiqueta de populista i que ha donat un joc nou a les discussions sobre aquest terme.

 Des d'un punt de vista estrictament dialèctic, ens divertirem, no en tingueu cap dubte. D'entrada, anota aquest concepte: fal·làcia tu quoque.... Et servirà per entendre el que passarà aviat. Quan a un simpatitzant de determinades esquerres l'acusin de populista, es regirarà com un senglar ferit, amb una foto de Donald Trump a la mà, la interposarà a dos dits del al nas de l'altre i li dirà: — I tu també!. Quan a un simpatitzant de dretes li passi el mateix, la resposta també serà la mateixa: una foto de Chaves o de Pablo Iglesias i un —I tu també! Això és la fal·làcia tu quoque, que vol dir  (ja t'ho deus imaginar) "tu també". Consisteix a defensar-se com si es tractés d'una partida de ping-pong: fes-t'ho com vulguis, però torna la pilota al camp contrari... Davant d'una actitud o pensament considerat recriminable, l'afectat per l'acusació no posa en evidència els punts febles del discurs de l'atacant, sinó que li torna la pilota i es limita a comunicar-li que ell també té aquesta actitud. Tu quoque...

 Però si volem aprofundir una mica en la raó de l'atac, haurem de fer una altra cosa: aprofundir primer en el terme que el justifica. Què és el populisme?

 No és pas un terme modern, t'ho ben asseguro. Alguns teòrics el fan néixer a la Rússia precomunista del XIX. Servia per identificar un primer socialisme d'arrels camperoles que refusava els intel·lectuals. Abans de pretendre ser guies de res, els futurs líders —deien els defensors d'aquest corrent— havien d'allunyar-se de les elits i aprendre directament del poble. El pensament marxista, molt més connectat amb la problemàtica industrial, ja en va recelar de seguida.

 Més o menys per la mateixa època, a U.S.A. va sorgir un Partit del Poble (People's Party), també d'arrels camperoles i antielitista. El fet, però, que la política americana anés per uns altres camins, va condemnar aquesta formació política a l'ostracisme.

 No va ser fins als anys 50 que un sociòleg, Edward Shils, va començar a parlar de populisme, no pas referit a un partit ni a un ambient concret  (rural, urbà...), sinó a un sentiment difús. Millor dit: a un ressentiment. El populisme galvanitzava la irracionalitat i els baixos instints de la massa per tal de posar-les en conflicte contra les classes dirigents.


 Però quan de debò va consolidar-se aquest concepte va ser als anys 60 i 70. Una sèries de moviments politics reformistes van aparèixer en alguns països per desenvolupar. A Argentina va ser el peronisme; al Brasil, el varguisme; a Mèxic, el cardenisme... Tots van acabar rebent el qualificatiu de populistes. Però què volia dir ser populistes? Bé, en aquell context, significava enfrontar-se a les oligarquies que s'havien enquistat al poder i tenir un lideratge molt marcat (Juan Domingo Perón, Getulio Vargas, Lázaro Cárdenas), un lideratge que fins i tot donava nom als moviments respectius. 

 Aquests moviments seguien aparentment les pautes democràtiques dels països del primer món però apel·laven a sentiments molt més passionals que racionals i posaven més en valor la unanimitat que el pluralisme. La paraula clau començava a ser tots...

 Va ser en aquell temps que el terme populisme va quedar íntimament vinculat a altres termes pejoratius que alguns tenen per sinònims: demagògia, autoritarisme, messianisme...Sense que ningú s'acabés de posar d'acord en què consistia aquesta manera de fer política populista, el cas és que va arrelar a l'Amèrica llatina. Per citar alguns casos, en són hereves les polítiques de polítics que potser et sonen: Chaves a Veneçuela, Evo Morales a Bolívia, Cristina Fernández de Kirchner a l'Argentina... Polítics, tots, populistes. Però continuem demanant-nos: què és el populisme?

 Doncs precisament d'Argentina ha sorgit el teòric de filosofia política capaç de revestir el concepte amb una teoria elaborada i profunda. El seu nom el saben tots els militants de Podemos perquè s'ha convertit en el seu far i guia: Ernesto Laclau.


 Laclau parteix d'una idea nova que ha d'arribar a tothom (els militants de la causa populista abans que a ningú, és clar): la diferenciació ja no es troba en l'eix dreta- esquerra. Llegeix aquesta entrevista amb una dirigent territorial de Podemos.

 Totes les respostes són significatives, però l'última és especialment interessant perquè marca el terreny de joc: 

—"Som els de baix que anem a pels de dalt [sic]. Hem d'adaptar-nos a la societat", diu l'entrevistada...

 La ideologia del populisme busca establir un pont de comunicació entre capes de la societat que fins ara es podien sentir distanciades unes de les altres. L'eix dreta-esquerra ja no vol dir res. Com tampoc no vol dir res si un ciutadà està afiliat a un sindicat o a aquest o aquell altre partit. Recordes Pablo Iglesias dient que també al PP hi ha gent que es pot sentir ferida per les polítiques de la casta? Aquí ho tens

 El que cal és que aquest ciutadà  s'identifiqui com un "de baix" respecte a uns altres que són "a dalt". Tant li fa si els que són a dalt representen una patronal o una organització empresarial determinada. Tots són casta, elit, democràcia liberal. I el que pertoca és desmuntar el sistema de pervivència del liberalisme: la separació de poders, la llibertat dels mitjans de comunicació...

 Ernesto Laclau no creu que el terme populisme sigui negatiu. Fonamenta el seu criteri en les especials circumstàncies que es van viure a l'Amèrica Llatina. Segons ell, s'hi va donar un liberalisme de caràcter oligàrquic que respectava només superficialment les formes liberals de la democràcia, però que en realitat teixia tota una xarxa clientelar. Què és una xarxa clientelar, potser et demanaràs... Amb aquesta expressió ens referim a aquelles capes de la societat que mitjançant l'assistència, la corrupció i/o l'amiguisme viuen de les classes dirigents, sense formar-ne part però sense oposar-s'hi. 

 Segons Laclau, aquestes xarxes impedien que sortís la veu del poble, del veritable poble. En aquell context, Laclau afirma que el terme populisme es va revestir de legitimitat i de positivitat. Que no era en absolut un terme pejoratiu.

 Des de la perspectiva de Laclau, quin és el veritable poble? Ho definirem en paraules d'un filòsof espanyol,  Santiago Alba:

"És aquesta quantitat difusa anomenada 'gent' que es troba en els cercles, a la xarxa, als barris i als bars. A tot arreu i enlloc. Aquella gent que no és cap altra cosa que un no-jo. La 'gent' és allò altre de mi mateix i en qui ha de recaure el poder. I aquest poder també recaurà en mi, en la mesura que, a més de jo mateix, sigui un altre qualsevol"

 El populisme busca despersonalitzar l'individu. Per ser poble, has de deixar de ser tu i fondre't en la massa. Però Laclau no considera que això sigui negatiu. Ell considera que fins i tot el contingut més racional d'una argumentació està carregat de passió i subjectivitat. És la dialèctica amic/enemic:

 Tu ets hostil a això o a allò? Jo també!  

 Ens identifiquem els uns als altres per la via de la mateixa hostilitat contra algú. Així es com es va construint una identitat política. Quan l'hostilitat es repeteix aquí, i allà, i allà, la gent es va identificant en un tot. Un tot contra un enemic comú. 

 De mica en mica, aquell sector de poble que s'identifica en un objectiu hostil comú es converteix en EL poble, l'únic poble legítim. Potser hi ha entre aquest poble diferents classes socials, però ara això ja no compta. És la dinàmica dels de baix contra els de dalt.

 Tot això ho resumeix Ernesto Laclau en una seqüència lògica i cronològica a la vegada:

1.- Primer apareix una "demanda social" que encara no és reivindicada pel grup. És una demanda aïllada i enquadrada en el joc de la democràcia. Un ciutadà, per exemple, formulant una reclamació en un hospital.

2.- Després aquesta demanda s'acumula a altres demandes en diferents matèries que el sistema ja no podrà tractar diferenciadament. La reclamació de l'usuari de l'hospital té, potser, una mateixa base econòmica que la que fa una mare d'escolar. I la que fa un viatger de trens de rodalies...

3.- De mica en mica, es va configurant un enemic comú. L'espai es va fracturant... La frontera política, però, és indefinida. Qui hi ha a cada banda? Aquell usuari d'hospital segur que està d'acord amb la reclamació escolar de la mare?

4.- I ja hi som: l'enemic a abatre, tan i tan indefinit, és... el sistema. La casta. Una casta generalment identificada amb la democràcia liberal.

A partir d'aquí, les demandes ja són "populars", universals. Només cal que un líder les sàpiga articular en un tot. Introduint-hi emoció, exaltació, passió...


 I amb aquestes estàvem quan a U.S.A. apareix un tipus de dalt, que ve dels ambients liberals i a qui també li atribueixen una política, un discurs i un pensament... populista.

 No és l'únic, eh? Senzillament és el més conegut. A Espanya també n'hi havia, d'aquests personatges. Jesús Gil y Gil, per exemple, que va ser alcalde de Marbella. O José Luis Ruiz Mateos, empresari que va arribar a ser eurodiputat...


 I què fem ara? Doncs mirarem d'establir alguns punts de diferència i de coincidència entre els populistes de dretes i els populistes d'esquerres.

 Una coincidència és que el seus líders són odiats o estimats a mort. No hi ha terme mig.

 També s'assemblen en el fet que tots van contra el sistema. Un sistema que no té mai uns límits definits. És una visió que engloba partits, polítics professionals, premsa, grups empresarials... Sempre sense especificar prou. Es tracta d'anar construint un discurs simple de "nosaltres contra ells", una separació clara de la gent "pura", a una banda, i la gent "deshonesta i corrupta" a l'altra.

 Però a partir d'aquí també hi ha diferències.

 La més important és que el populisme d'esquerres centra l'enemic a abatre en la democràcia liberal, que creu que és la responsable de tots els problemes. Aquest populisme vol passar per sobre de les institucions. Els parlaments ja no representen el poble, diuen. S'han d'obrir processos constituents (com diuen Iglesias o la monja Forcades). I això vol dir aprovar noves constitucions sobre unes bases distintes. Les tradicionals de separació de poders ja no serveixen. 

 El regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarelo, va arribar a declarar que "la democràcia no és un concepte estàtic". Què volia dir? Doncs que el poble —aquest poble que configura el populisme a base d'identificar diversos sectors contra un enemic comú— pot moure'n els límits, a la seva conveniència.

 El populisme de dretes, el que fa més aviat és denunciar una prostitució d'aquesta política liberal, tot denunciant que uns polítics l'han segrestada. Per a ells no hi ha contadicció entre poble i política liberal. Quan Trump defensa que es tanquin fronteres per a la compra de productes de fora i crida a comprar productes americans, està fent proteccionisme precisament en nom d'un política liberal que té, però, els seus límits en les fronteres americanes.

Una altra distinció és troba en la mateix definició de "poble". Per al populisme de dretes, aquesta noció és ètnica, i per això centra els atacs indiscriminats sobre la immigració.  El populisme d'esquerres és inclusiu i veu en la immigració una oportunitat de reforçar el sector de baix.

De tot el que acabem d'exposar en podríem concloure que el populisme:

— Tant es troba a l'esquerra com a la dreta.

— Per a alguns teòrics, no és un concepte pejoratiu ni  negatiu.

— Té un denominador comú:  l'intent de despersonalitzar, de posar una determinada noció de poble per davant de la noció d'individu.

— Tan a dreta com a esquerra, està en contra de les societats obertes. Però aquest últim punt l'ampliarem un altre dia...

Imatges:
Perón: youtube.com
Populisme mexicà: blogspot.com
Chavez: clarin.com

Trump: Facebook.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada