Quan Rajoy "pre-sub-posa"

 Ahir els diaris que no tens temps de llegir ens informaven que Rajoy ha decidit ajornar l'aprovació de la Ley de Presupuestos del  Estado de 2017 fins ben bé l'abril o el març.

 A tu el que et passa és que ets de fastfood, formula 1 i moltes gigues de memòria al mòbil per no haver d'esperar ni un segon a descarregar-te els vídeos. Sempre vas amb pressa. Tanmateix, hi ha coses que es cuinen a poc a poc. Un pressupost, per exemple.

 Ja ho diu la paraula. Primer tens el verb "posar" (infinitiu llatí, ponere i  participi, positum).  Quan tu suposes una cosa, el que fas és sub-ponere, o sigui, poses a sota del tema que t'ocupa una valoració predictiva que esperes que sigui certa.  Aquí va un exemple: aquest estiu la nebodeta ja et donava la lata amb aquell robot tan horrorós que vèieu als aparadors i catàlegs. Vas sub-posar que te'l demanaria per Reis i vas sub-posar també que valdria tant. Ho valia? No. De moment, ho havies suposat i prou. Resulta que ha valgut més, és clar...

 El cas és que no solament vas fer l'apreciació sinó que et vas haver de mentalitzar que al teu compte hi havia uns diners que no es tocaven perquè ja tenien un destí. Vas haver de pre-sub-posar. I com que vas pressupostar malament, avui, quan ja tenies el paquet embolicat al taulell de la botiga, la dependenta t'ha tornat la targeta amb aquella cara de repel·lent i dient-te alló tan odiós de "Tartxa rabutxada"...

 Doncs bé: ja hem insistit en alguna altra entrada d'aquest blog de primers auxilis que per a un govern l'aprovació del pressupostos és el tràmit parlamentari més important de l'any. Rajoy, per exemple, no es vol trobar de cap manera amb una dependenta que li rebutgi la targeta. Perquè la noia no és la dependenta sinó la mestressa, és igual de repel·lent que la teva i,  a sobre, es diu Angela Merkel...

 Tot ens porta a suposar, doncs, que Rajoy hauria de voler aprovar els pressupostos com abans millor. Ha de tranquil·litzar la Sra. Merkel i fer-li veure que ho té tot lligat i ben lligat. No obstant això, ara es despenja que hi ha temps fins a l'abril...

 T'han parlat mai d'en Joan Capri, aquell humorista tan intel·ligent que parlava com un despistat i aconseguia un èxit formidable? La gent el veia dels seus, planer i bonhomiós com la gent senzilla de poble. Rajoy és una mica el Capri de les Castelles. Va per la vida caminant com el teu avi quan li diuen que ha de fer exercici, girant síl·labes i frases, dient allò que els castellans coneixen com perogrulladas i posant cara de distret. Però sap llatí, i tant que sap llatí... No tinguis cap dubte que ha pre-sub-posat molt bé el que pot passar...

 Potser te'n recordes. Aquest octubre passat, hi va haver un moment de màxima tensió a la política espanyola. Va ser quan Rajoy no aconseguia sortir investit president del govern després d'unes eleccions repetides. El primer secretari del PSOE, Pedro Sánchez, es va quadrar amb allò del "no és no". En efecte, no hi havia manera d'avançar. Ni l'oposició tenia prou escons per presentar un candidat amb possibilitats, ni el PP hi arribava amb l'únic suport de C's. La cosa estava bloquejada perquè Sánchez defensava una abstenció del PSOE, amb la qual cosa, Rajoy no arribava al mínim necessari de vots per sortir investit.

 I aleshores va començar a córrer la brama que Pedro Sánchez havia parlat (només parlat) amb els partits sobiranistes catalans... Tant per tradició política del seu partit (una tradició jacobina de la qual un dia haurem de parlar) com per convicció personal, Sánchez és un nacionalista espanyol de cap a peus. No hi havia cap possibilitat que arribés a acords amb els partits sobiranistes catalans. Tanmateix, el simple fet de parlar-hi ja es va considerar per part d'alguns com una traïció a la unitat de la pàtria...

 El diari estatal més favorable als socialistes (El País) i la cadena que més en contra està del PP (la Sexta) van iniciar una campanya molt agressiva contra Pedro Sánchez. Ja no diguem els diaris favorables al PP com La Razón, ABC, El Mundo o els digitals de Madrid. I el cas és que la campanya estava organitzada des de dins del seu partit. Una colla de drigents i exdirigents socialistes es van conjurar per apartar Sánchez de la primera línia del partit.

 Els sectors més espanyolistes i nacionalistes del PSOE pràcticament es van aliar amb el PP. Antics dirigents com Felipe González, Alfredo Pérez Rubalcaba, Alfonso Guerra, José Bono... i dirigents regionals actuals com la poderosa Susana Díaz (del PSOE d'Andalusia, que és on el partit conserva el govern i una bona bossa de vots socialistes) tots plegats  van organitzar una mena de cop d'estat a dins del partit. Van forçar la dimissió de Pedro Sánchez com a secretari general i van constituir una gestora provisional que es va lliurar als peus del PP i de Rajoy. El grup parlamentari socialista votaria la seva investidura.

 Des d'aleshores, les bases del partit socialista estan revoltades contra els seus dirigents. La crisi és profundíssima. El partit està mig desfet i no hi ha un horitzó clar de què passarà. La gestora, que havia de ser provisional, es resisteix a convocar un congrés extraordinari per elegir nou secretari general. Li fa por que els militants tornin a elegir Sánchez. Què passaria si Sánchez tornés a primera línia i el PP encara no hagués aprovat els pressupostos del govern del PP?

A tu aquestes coses et rellisquen perquè això de la política de partit te la bufa, però pensa que hi ha molts militants del PSOE que se senten absolutament traïts i decebuts. Els seus dirigents estan fent allò que més detesten: seguidisme del PP.

 Per calmar les bases, els dirigents provisionals del PSOE van dir que, bé, que deixarien que Rajoy fos president però que tranquils, que Rajoy  ja s'ho trobaria quan s'haguessin de votar els pressupostos que presentaria el nou govern.

 I el Capri de les Castelles, tan tranquil... En el discurs d'investidura, ja els va deixar anar allò de "Que nadie se llame a engaño!" i va advertir el PSOE que la seva voluntat de diàleg "tendría unos límites" i que un vot favorable a la investidura havia de comportar també un vot favorable als pressupostos, perquè no es pot posar pals a les rodes en un moment tan complicat. O tot o res.

 Els estava advertint que o bé l'ajudaven a tirar endavant la legislatura, amb uns pressupostos aprovats i donant facilitats al seu govern per executar-los o convocaria noves eleccions. I a veure com s'ho faria el PSOE per afrontar-les sense secretari general, ni líder clar ni els militants amb moral de victòria.

 Ara Rajoy anuncia que no té pressa, que les coses es pre-sub-posen lentament... No vol arriscar-se que res se li giri i que per un accident parlamentari qualsevol poguessin rebutjar-se els pressupostos del 2017. Millor una gran majoria favorable. Necessita presentar-se davant la caixera Merkel i que aquesta li digui que tot és correcte.

 De passada, tindrà més temps per estovar el PNB, que segur que se n'endurà una mica més de peix al cove. Allò que es deia de la Copa del Món de Futbol (que és una competició en què juguen unes quantes nacions i al final guanya Alemanya) es pot extrapolar als polítics bascos: el Congreso de los Diputados es un lloc on es barallen tots contra tots i els bascos guanyen...

 Què farà el PSOE el mes de març o abril? Els analistes diuen que votar que sí als pressupostos, sense cap dubte. I que ho farà, abans que res, per sentit d'estat i per patriotisme. Sap que Europa està mirant cap a Espanya i que és vital donar credibilitat a un estat que té el desafiament més gran del darrer segle: el procés independentista català. A Madrid han de tenir un govern fort amb una oposició que no s'arronsi. 

 Així que pot ben passar que fins al març o abril, PP i PSOE vagin fent l'estira i arronsa, fent veure que es barallen per aquesta partida o per aquella altra, simulant disputes i desacords, marcant el terreny de l'esquerra i la dreta... Però el seu sentit de país i de nació els uneix com un sol cos. Sempre ha estat així. Davant del perill, els partits i els ciutadans espanyols fan sempre pinya.

 Per cert: aquí a Catalunya, davant del perill, la CUP fa pinya? O s'estima més que caigui el govern català? Ja van tombar uns pressupostos. En tombaran uns altres d'aquí a poques setmanes?

Rajoy passa per ximple mentre els dirigents catalans passen per ser uns súpers. Ves a saber, potser és que els catalans pre-sub-posem malament les coses...