dimarts, 10 de gener del 2017

Si no et surt "hai-xi-mi-raf-sand-ja-ni", digues-li simplement "Jani"...

 Ahir els diaris que no tens temps de llegir ens parlàven de la mort i conseqüent funeral d'un personatge de nom difícil: Ali Akbar Haiximi Rafsandjani, president de la República d'Iran entre el 1989 i el 1997 i més tard president del Consell de discerniment.

 Consell de què dius? Com sempre, haurem de repassar una mica d'història per contextualitzar el tema. Fa?

 Cap a finals dels 70, a Iran governava un senyor amb pinta de jugador de blackjack al Casino de Montecarlo, que duia la clenxa sempre ben feta i unes ulleres modernetes, a l'estil de les que gasta avui el nostre gran Òscar Dalmau. Es deia Mohamed Rezza Pahlevi, ostentava el títol de xa de Pèrsia i era la nineta dels ulls dels països occidentals.



 El terme xa ve de xahanza. A Pèrsia el seu concepte és equivalent al títol de monarca que tenim a altres països. El pinxo de les ulleres medernetes va ser l'últim monarca de la dinastia Pahlevi. Va regnar a Pèrsia (Iran) des del 1941 fins al 1979. Resulta que el seu pare, que era un simpatitzant de l'Alemanya nazi i havia arribat al poder després d'un cop d'estat, havia hagut d'abdicar sobtadament aquell any 1941. L'obligaven la Unió Soviètica i el Regne Unit. Amb 20 anyets, el fill va succeir el pare amb la lliçó ben apresa: poca broma amb aquests que guanyen guerres...

Des d'aleshores Rezza Pahlevi júnior va ser amic incondicional d'EE.UU i del Regne Unit i va encetar el que es va conèixer com una revolució blanca. Era una revolució des de dalt que consistia en el foment d'una certa laïcitat, la modernització de la vida pública i privada, l'alliberament de la dona... La seva mateixa esposa, la bellíssima Farah Diba, era vista a Occident com un model de dona que sabia casar la tradició oriental amb la modernitat occidental.

 Tanmateix, el nou xa va continuar la línia despòtica i antidemocràtica del seu pare. Sí, sí, l'home anava amb corbata en comptes de turbant. I sí, sí,  s'afaitava cada dia fins a quedar-li les galtes com un vidre esmerilat, res de barbota musulmana. Però en el terreny econòmic i social les reformes promeses no van ser tan modernes com les seves ulleres ni van arribar a la població que no era la del seu entorn de palau. Què va passar? Que de mica en mica es va anar fent un caldo de cultiu de malestar. Un malestar que si no va explotar abans va ser per la protecció de les grans potències.

 El gran error de Rezza Pahlevi va ser menystenir segles de tradició i de pensament oriental. Per una banda es gastava enormes fortunes en commemorar fastos que el vinculaven al primer emperador persa (Cirus el Gran) però per l'altra va condemnar a l'ostracisme els clans tribals, els clergues del país, la dinàmica tradicional dels seus agricultors... Es pensava que això d'aconseguir que la seva gent pensés com pensa un ciutadà de classe mitjana de Londres o París seria bufar i fer ampolles.

 Doncs precisament de París va sortir la seva perdició. L'any 1979 un aiatol·là que hi vivia exiliat per haver criticat el règim de Rezza Pahlevi va culminar anys i anys de conspiració i de fer bullir l'olla del malestar des de l'estranger. Era el famós aiatol·là Khomeini. Després que el xa de Pèrsia fugís cames ajudeu-me, Khomeini va entrar triomfant al país i va ser rebut per una multitud impressionant de gent. Iran havia culminat la seva revolució des de baix. I aquesta anava de debò. Perquè no començava tan sols un nou sistema, amb canvis de color dels polítics o d'aquesta institució per aquella altra. Començava una nova realitat... I la veritat és que canviar un monarca after shave per un aiatol·là barbut i enturbanat va ser com sortir del foc per caure a les brases.



 Com és l'actual realitat política dels iranians, la instaurada aquell 1979 pel malcarat Khomeini?

 Tècnicament és una república islàmica. Els iranians que hi estan a favor et posaran l'accent sobre la paraula "república" i et diran que es vota cada quatre anys, que hi ha sufragi universal i que ens els últims 20 anys s'han elegit a les urnes ni més ni menys que quatre presidents. Els que hi estan en contra et posaran l'accent en la paraula "islàmica" i et diran que no hi ha llibertat d'expressió ni de crítica i que el poder dels clergues és asfixiant.




 Clergues? Quins clergues? Em sembla que ha arribat el moment de jugar amb els símils de ficció per poder fer-nos una idea de com està muntada la cosa política en aquell país.

 Imagina una república occidental. Quina? No sé... A veure, quina podríem...  Va, que caram, un dia és un dia! La República Catalana... Ara imagina els ciutadans catalans d'aquesta república anant a votar lliurement per triar el seu president. Surt elegit en Pere Berenguera. Al mateix temps, els ciutadans també elegeixen els diputats del Parlament, i aquests nomenen un president entre ells: en Pau Berenguera (sorry, vaig curt de cognoms). Per la seva banda, el Molt Honorable Pere Berenguera nomena els seus ministres (18).

 Ja tenim el mecanisme en marxa, oi? Del parlament presidit per en Pau sortiran les lleis que executarà en Pere i així, anar fent, no? Doncs no.

 I no és així perquè la República Catalana és molt devota de Crist i els ciutadans encara van a una tercera votació. En aquest tercer sufragi elegeixen els membres d'una Assemblea d'experts a la qual només s'hi poden presentar com a candidats  els bisbes, arquebisbes i monsenyors de l'Església catòlica. En total, 88 i elegits per a vuit anys, no pas per a quatre com els diputats i parlamentaris.

 D'aquests vuitanta-vuit clergues, sortirà el Guia suprem. Posem que es digui Monsenyor Àngel Consagrat. I quin rol tindrà Monsenyor Àngel Consagrat? Dir la Missa principal del diumenges per la televisió pública? Beneir les inauguracions de palaus, seus i transports del govern? Potser presidir les assemblees de coordinadores de pares i mares de les escoles religioses? No, no...

 Monsenyor Àngel Consagrat, guia suprem de la República Catalana, no es moca amb mitja mànega. Tindrà ni més ni menys que l'última paraula en totes les decisions importants d'Estat (policia, exèrcit, mitjans de comunicació...)

 I a més a més, controlarà el que faci el Molt Honorable Pere Berenguera, no fos cas que ens sortís faldiller i de poca missa.

 I a més a més, nomenarà un Consell de Guardians de la Constitució (6 membres, tots també monsenyors, bisbes o arquebisbes) que podran vetar els candidats a president de govern que no els agradin. Com es diu el president que han elegit? Pep Berenguera. L'altre, en Pere no va ser vetat per en Pep i els seus guardians perquè era un bon noi, callat i molt de Missa. Ah, sí, és que no t'ho havia dit: per presentar-se com a candidat al govern o al parlament és requisit indispensable demostrar que ets catòlic practicant, no pas de boqueta. I una altra cosa: els monsenyors, bisbes i arquebisbes del Consell de guardians també podran aprovar o oposar-se a les lleis que decreti el Molt Honorable Pau Berenguera al Parlament, que també és molt de missa però millor que el vigilem de prop.

 I, a més a més, Monsenyor Àngel Consagrat (guia suprem, no ho oblidis) nomenarà un Consell de discerniment. Seran 51 membres, tots monsenyors, bisbes o arquebisbes. D'aquesta manera, si al Molt Honorable Pau Berenguera se li acudís protestar contra alguna decisió del Consell dels guardians de la Constitució, ells faran d'àrbitre. Sense treure's la sotana, és veritat, i això serà un problema perquè potser es confondran amb els del Consell dels guardians, que també van ensotanats... Au, au,  per una sotana de res ara tu et pensaràs que no seran neutrals?  

 La cosa no s'acaba aquí. A més a més, Monsenyor Àngel Consagrat també nomenarà un Cap del poder judicial, que és un organisme que vetllarà perquè els postulats del Nou Testament mai no es vegin afectats per les decisions parlamentàries o governamentals. Què dius, que si aquest Cap del poder judicial, també ha de ser monsenyor, bisbe o arquebisbe? Doncs sí. Hi veus algun problema?

 Una altra cosa: a la República Catalana ni es fa el dropo pel carrer ni se t'acudeixi criticar un monsenyor, un bisbe o un arquebisbe, entesos? Ja no diguem renegar. 

 Què et sembla? T'apuntes a aquesta República Catalana Catòlica? Com que no? Però si el Guia suprem, Monsenyor Àngel Consagrat és una bellíssima persona...!

 Bé, doncs canvia el nom de Monseyor Consagrat pel d'Ali Khamenei (Guia suprem);

 Els d'en Pere i en Pau Berenguera me'ls canvies pels de Hassan Rohani (president de la república iraniana) i Ali Larijani (president del parlament iranià)

 I el d'en Pep Berenguera, pel d'Ali Akbar Haiximi Rafsanjani (president del Consell de guardians de la constitució). Aquest és el nostre finat. Que al Cel dia. 

 Naturalment, també has de canviar el Nou Testament per la xària, les sotanes pels turbants blancs (distintiu dels clergues xiïtes) i l'Església catòlica i els seus bisbes i arquebisbes per l'islam i els seus religiosos. 

 Ale-hop! Ara ja no parlem d'una república fictícia. Ara ja estem parlant... de la República Islàmica d'Iran. 

 Una república, aquesta, molt i molt autoritària de portes endins i d'una judeofòbia inquietant de portes enfora. No dic pas inquietant perquè sí. Iran té declarada la guerra eterna a Israel i des de fa un any, gràcies a uns acords diplomàtics amb el president Obama, té via lliure per reciclar el material que necessita per obtenir la bomba atòmica. 

 En aquest context, un element més de preocupació: aquest difunt de nom impronunciable si no t'ho agafes a poc a poc, Ali Akbar Haiximi Rafsandjani, era  el simpàtic de la colla, el de l'ala moderada del clergat, el suport a l'ombra del també moderat president de govern Rohani. Amb la mort de l'amic Jani, el president del govern queda exposat a tots els vents del fonamentalisme armamentista musulmà. 

Ja en parlarem... 


Imatges:
1.- Rezza Pahlevi: casaimperialdeiran.blogspot.com
2.- Khomeini: redpepper.co.ug
3.- Rafssandjani: geopolis.francetvinfo.fr

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada