Sant Valentí i la mare que el va parir.

 Aquests dies la premsa rosa que tampoc tens temps de llegir i alguns programes de la televisió que no escoltes han omplert pàgines i hores d'audiència amb la llauna de la festa de Sant Valentí. Una llauna que ens vol entabanar i fer-nos oblidar que els catalans, en temes d'amoretes, ja tenim la Diada de Sant Jordi.

 El redactor de guàrdia ha deixat passar vint-i-quatre hores abans de publicar aquesta nota de primers auxilis. Ho ha fet perquè passessin els fogots i els ensucraments dels qui han celebrat una festa tan forana i estranya al costumari català. Una festa que, dret a llei, només haurien de celebrar els enamorats amazics del nord d'Àfrica. Al final de l'article ja veurem per què.

 És clar que aquets redactor també ha esperat un dia per un altre motiu: volia fer coincidir l'I.P.A. amb el 15 de febrer, que era quan els antics romans celebraven les Lupercalia.

 Anem a pams i comencem pel prota de la festa.

 De Valentins en trobaràs fins a dinou a la magna Bibliotheca Sanctorum publicada per la Pontifícia Università Lateranense. I ja és casualitat que ens vulguin fer celebrar el Valentí que els martirilogis daten precisament el 14 de febrer.

— Per què, tanta suspicàcia, redactor de guàrdia?? 

— Vols saber-ho? Doncs perquè segurament no existeix... Entens un mica l'italià, tu? Doncs mira que diu l'especialista de la Bibliotheca Sanctorum al volum XII, pàgina 899:

" (...) Chi fosse Valentino e quando sia vissuto è impossibile precisare. Nella tradizione posteriore, a partire almeno del secolo VI-VII è presentato come vescovo di Terni, ma non consta con certezza di questa sua dignità (...)"

 O sigui, que els més grans especialistes no han pogut precisar ni qui va ser aquell Valentino ni quan va néixer. Va ser bisbe de Terni? No consta. Va morir en martiri un 14 de febrer? No consta....

— Aleshores, què passa aquí?

— Doncs passa el que ja vam comentar en un altra sessió de primers auxilis.

 Des que va convertir-se en religió oficial de l'imperi romà, L'Església cristiana va fer tot el que va poder per anar camuflant les antigues festes paganes. I el dia 15 de febrer se celebraven les Lupercalia. Ens caldrà parlar d'aquests festes perquè entenguis la jugada.

 El poeta Ovidi situa les Lupercalia a mitjans de mes de febrer, el dia 15, just l'endemà que els romans commemoraven el famós rapte de les sabines, tan immortalitzat en l'art pictòric i escultòric.

 Una llegenda mitològica (que avui no passaria el sedàs del políticament correcte) ens ho explica amb tot detall. Ho pots llegir a l'obra de Titus Libi  Ab urbe condita (una expressió que vol dir "des de la fundació de la ciutat"). 

 Es deia que els primers romans arribats al Laci es van trobar amb un problema la mar de pelut: no tenien dones per procrear i expandir la nació romana. Ròmul , germà de Remus i primer governant de la Roma llegendària va organitzar uns jocs en honor del déu Neptú i va convidar-hi el poble dels sabins. Els sabins devien ser uns calçasses perquè s'hi van presentar amb les dones. Quan la cosa començava a estar animada, un romà va donar el senyal i els seus companys van fer fora els mascles de Sabínia. Després se'n van endur segrestades les seves dones. I apa, a parir història i més història de Roma...

 Per això Ovidi va situar les festes de les Lupercalia el dia següent. Perquè aquestes eren unes festes rituals que tenien un objecte molt definit: la fecunditat. Prenen el nom d'una cova (lupercal, de lupus —llop—) i eren dedicades a una probable deessa Luperca, que s'identifica amb la lloba nodridora de Ròmul i Remus quan aquests van ser abandonats en un cistell a les aigües del riu Tíber...

(tampoc saps la història de Ròmul i Remus? Doncs agafa un diccionari de mitologia, coi! Ja hem quedat que això només són primers auxilis, no una teràpia completa...)

 Durant les Lupercalia, el déu Faunus presidia les festes. Es tracta d'un déu dels boscos sovint representat com mig home i mig boc. Per això un dels rituals era matar bocs, cabres i altres animals per oferir-los al déu. Després els sacerdots que feien la cerimònia xopaven unes corretges amb la sang de les bèsties sacrificades i les passaven a dos joves triats entre la multitud congregada. No et creuràs el que havien de fer els joves amb les corretges... T'ho diré en les paraules del poeta Ovidi. Potser en llatí no semblarà tan políticament incorrecte:

"(...) Italidas matres sacer hircus inito (...)"

Va, deixem-nos de llatinades. El vers diu això:

"(...) que el cabrit sagrat penetri les matrones itàliques! (...)"

 Resulta que els joves havien de perseguir les dones pels carrers i clavar-los fuetades amb les corretges xopades de sang. Oh, i què et penses que feien aquelles dones descendents de les sabines segrestades? Protestar? Lamentar-se? I ca! Quedaven la mar de contentes si rebien una xurriacada. Segons que sembla, el fet que un d'aquells ximples que corrien despullats pels carrers els arribés al crostó  era un senyal inequívoc de futura fecunditat. És ben bé que...

 Unes pràctiques com aquestes no podien pas ser del grat de les autoritats cristianes, ja t'ho pots imaginar. I per això va començar l'estratègia de "tapar" les festes lupercals amb una festa, diguem-ne, més tocada i posada.

 I senyores i senyors, amb tots vostès... sant Valentí!   

 La llegenda arrenca del segle III d.C, en temps de Claudi II.  Es diu que aquell emperador va adonar-se que les seves legions perdien més i més coratge al camp de batalla. Tu diràs, si el perdien! Com no l'havien de perdre amb aquells barbuts que baixaven de la Germània i se'ls fotien a sobre com cavalls desembridats? El cas és que Claudi va pensar que la causa era l'enyor de la família que els soldats deixaven a Roma per anar a lluitar lluny de casa. Total, que va prohibir que els soldats legionaris es casessin.

 I diu també la llegenda que el bisbe d'Iteramna (avui la ciutat de Terni, a Itàlia), casava secretament els enamorats per tal de multiplicar el nombre de matrimonis cristians... L'activitat episcopal va ser descoberta i ai, ai, ai, un 14 de febrer de l'any 269, el reverendíssim Valentí va perdre el cap, després del tall precís que li va aplicar el botxí de torn.

 Quina casualitat, oi? Les lupercalia, festes de la fecunditat i de les manifestacions sado-maso —amb fuetades i tot—, se celebraven el 15 de febrer. I un dia abans, ves per on, apareix el martiri d'un bisbe (parit per una descendent d'aquelles mares sabines, com tots els romans) que casava enamorats. Un personatge, però, del qual cap martirilogi ni tractat hagiogràfic pot confirmar l'existència... 

 Doncs això és el que van celebrar ahir alguns despistats. 

— I per què la festa de Sant Valentí només l'haurien de celebrar els amazics del nord d'Àfrica?

 Doncs perquè va ser un Papa amazic nascut segons alguns historiadors a la Kabylia (avui una nació sense estat dins d'Algèria) i segons uns altres a El Kef (dins de l'actual Tunísia) el qui fa instaurar oficialment la festa. Sigui quin sigui el seu lloc de naixença, es tracta del quarantanovè Papa de la història de l'Església i el tercer nascut a Àfrica. Va governar amb el nom de Gelasi I i va instaurar la festa a finals del segle V en un intent d'esborrar per sempre més el record d'una festa tan descordada. 

 Que la celebrin, doncs, els kabils i els tunisians, si els ve de gust. Al capdavall va ser Gelasi qui va santificar aquell Valentí de Terni i qui va escampar la llegenda dels casaments perquè els joves ensucrats, tot petonejant-se els dies catorze de febrer, s'oblidessin l'endemà del costum de córrer despullats tot fuetejant-se per la via pública.