Aquests últims dies, els diaris que no tens temps de llegir no han parat de parlar-nos del Congrés de Vistalegre i de la victòria de Pablo Iglesias sobre Íñigo Errejón, els dos personatges més visibles de la formació PODEMOS. Van votar més de 200.000 inscrits a aquesta formació. Els reunits a Vistalegre elegien secretari general, representants del Consell ciutadà —el màxim òrgan de PODEMOS— i una sèrie de documents d'organització i estratègia política.
Felipe González ha definit alguna vegada aquesta formació com un leninisme 3.0. Però és clar, a tu això
del leninisme potser et sona a liniment, o a Linux...
El terme leninisme
sol anar acompanyat d'un altre —marxisme—
per fer la parella que sempre balla agarrada
quan es parla de política: el marxisme-leninisme. Es tracta del corrent
ideològic més conegut de l'esquerra política.
Però ara que hi penso, PODEMOS no es defineix com una esquerra que va
contra la dreta, sinó com els de baix
que van contra els de dalt...
Això de les esquerres i les dretes ve del segle XVIII.
El 14 de juliol els francesos celebren
la seva festa nacional. Ves per on, un mes abans també podrien celebrar el naixement
de la dicotomia més famosa de la història política.
Va ser el juny de 1789,
durant la celebració d'un dels últims actes en què el rei Lluís XVI hi tindria alguna
cosa a veure: l'Assemblea Nacional Constituent. Hi participaven els tres
estaments: el clero, la noblesa i la burgesia. Com que no podien pas asseure's
uns a la falda dels altres, uns representants es van asseure a la dreta del
president de l'Assemblea, uns altres al mig i uns altres a l'esquerra. Els
primers, que eren monàrquics convençuts, volien votar un article que permetia el
vet reial a les decisions que es votessin a les sessions. Al centre s'hi van
asseure els "monarquistes", com si diguéssim una tercera via. Era gent moderada que
pretenia una entesa entre el rei i les classes populars. A l'esquerra s'hi van
situar els partidaris decidits d'acabar amb els privilegis de la monarquia. Qui
eren? Les classes populars i les classes mitjanes. O sigui: els burgesos.
Ara tu ves a Pablo Iglesias o a Iñigo Errejón (o a l'alcaldessa
Colau, o a la diputada Anna Gabriel) i pronuncia la paraula "burgès"
en veu alta. A veure si en surts viu... El cas és que en aquell temps la burgesia, la que es
va asseure a l'esquerra de la cambra, va acabar identificant-se amb el sector
polític que volia la sobirania nacional per damunt del sobirà i un clar canvi
polític i social.
Bé, ja hem fet una excursió anecdòtica. Tornem al marxisme-leninisme? La realització de les teories marxistes
a través de la pràctica política del rus Vladimir Ilich, alias Lenin, és el que coneixem, a
grans trets, com comunisme i/o socialisme. Abans de Marx va haver-hi un socialisme utòpic que va néixer el segle
XIX a França i Anglaterra. L'encarnaven una sèrie de pensadors que defensaven la
bondat intrínseca de l'home i que proclamaven que el liberalisme no arribaria mai
a aconseguir la justícia social. Un nou ordre s'imposaria com caigut per gravetat.
Tanmateix, aquest socialisme utòpic no cridava a cap lluita de classes entre les
elits i els treballadors. A aquesta concepció Marx va oposar la seva idea de socialisme científic, que estudiava les
contradiccions del capitalisme, les lleis de l'economia productiva i les millors
condicions perquè les classes obreres arribessin a imposar-se.
Va ser, però, Lenin qui va influir directament sobre
els treballadors a base de ficar-los un coet al cul. Ell els va inocular una consciència
de classe i la necessitat de substituir activament l'hegemonia dels capitalistes
per una dictadura del proletariat. Un cop revoltada i triomfadora, aquesta classe
havia d'organitzar-se en soviets, és a
dir, en consells. Els partits comunistes d'arreu del món vénen d'aquesta
dinàmica.
Però això era a començaments del segle XX, amb una
societat fortament estratificada. A les societats on es va implantar altres
sistemes polítics, va resultar que es va imposar una classe mitjana, i tots els treballadors aspiraven a forma-ne part. La classe obrera va perdre l'esperit de
ressentiment revolucionari i va començar a estar per a altres coses: el progrés
individual, el confort familiar, la convivència social... Allò de revoltar-se,
buf, no ho veien gaire clar.
Mentrestant, als països en què governaven els comunistes,
el caos social i econòmic va ser enorme. S'hi van enquistar unes noves elits
dictatorials que en nom del poble, reprimien i empobrien... el poble. I és
clar, la gent no es mama el dit: el comunisme va anar de baixa irremissiblement.
La gent de PODEMOS són fills d'aquesta dinàmica històrica. Malgrat
que no ho diguin obertament, són comunistes de cap a peus. Però, ai las, el
comunisme ja no es menja ni un torrat i no guanya eleccions en cap país lliure...
Què podien fer, els de l'esquerra comunista? Doncs el que han fet arreu d'Europa:
camuflar-se darrere de moviments nous que sí que tenen clientela: l'ecologisme,
el pacifisme, el feminisme... A partir de mobilitzacions que sí que resulten
simpàtiques i que entren bé a la
societat, els comunistes van fent la viu-viu a l'espera de millors temps.
I els temps millors sembla que han arribat. La gran crisi econòmica dels últims anys —fruit d'un
capitalisme salvatge que de liberal en sentit estricte no en té res— els ha
donat l'oportunitat d'escriure un nou relat polític que entri bé. I a fe que han sabut fer-ho...
Els pensadors de PODEMOS —la majoria joves professors
amb moltes pretensions intel·lectuals-- van acollir-se d'entrada a un maître à penser, un ideòleg que donés
consistència als seus propòsits de canvi radical de la societat. El van trobar
en el pensador argentí Ernesto Laclau, que des d'aleshores seria el seu far i
guia.
Laclau defensava que el pensament de l'esquerra
tradicional era una font de frustracions i que no servia per capgirar les
coses. De manera que va deixar de pensar en la classe obrera com a força de xoc social. Es
tractava d'unir en un sol moviment la gent desencantada per molts i diversos
motius, no solament per les condicions productives. I així va ser com gais i
lesbianes es van ajuntar amb els contraris a l'energia nuclear, i amb els que
protestaven contra els transports i amb els que volien una escola només pública.
De la mateixa manera, ja no s'havia de parlar dels
empresaris, així, a seques. Ara s'imposava el terme casta, que servia per identificar els de dalt per contraposició als de
baix. I qui és aquesta casta? Qui
són els de dalt? Bé, tot queda en la
indefinició. Es tracta de tornar a promoure el ressentiment social contra tot i
contra tothom que no sigui de baix.
La segona cosa que va fer PODEMOS va ser aprofitar la
nova tecnologia (aquesta tecnologia que de tant en tant revoluciona les nostres
vides i que sempre sorgeix del pensament liberal, no pas del comunista). PODEMOS
va entendre que les xarxes socials havien de ser el canal comunicatiu per
cohesionar els seus famosos circulos
(assemblees ciutadanes que operen autònomament). S'hi van llençar de ple.
Potser en això estava pensant González quan els definia com leninisme 3.0.
I una altra cosa que van fer va ser posar-s'hi bé als desigs de determinats potentats ultracapitalistes. Paradoxalment, la
cadena televisiva La Sexta, propietat de la poderosa família Lara, els va posar en
safata de plata hores i més hores de publicitat prime time per donar-se a conèixer.
Per què havia de fer una cosa així un potentat com el
Sr. Lara, que es trobava més a dalt,
encara, que els de dalt? Bé, els membres dirigents de PODEMOS es
defineixen com patriotes espanyols, el Sr. Lara era un furibund contrari al
moviment independentista català i a Catalunya, sempre que ha sorgit un moviment
d'aquestes característiques, "casualment" també ha sorgit de seguida un
moviment obrer que distreu els obrers amb altres reivindicacions. L'objectiu és
que no es qüestionin mai si el veritable problema és Espanya...
Amb aquest discurs
populista, abstracte i sense concretar; amb l'ajut providencial d'alguns potentats
de dalt i amb la crisi dels altres
partits d'esquerra, aquests militants de
baix, de PODEMOS, es van presentar a les eleccions europees. Un èxit: va
resultar ser la quarta força política de l'estat espanyol. I després es va
presentar a les eleccions municipals. I Déu n'hi do, també... Però van arribar
les eleccions estatals i es va començar a sentir la necessitat de concretar el
discurs abstracte...I aquí van començar
a evidenciar-se les contradiccions internes. Havien de definir millor les seves
propostes.
Pablo Iglesias vol dur el pensament populista de
Laclau fins a les últimes conseqüències. Pretén superar les institucions
parlamentàries i aprovar una nova constitució sobre fonaments político-legals
diferents. Ell ho sap definir molt bé: "No
debemos parecernos a los otros partidos; debemos parecernos al pueblo".
D'aquesta manera està dient que els partits, tots, s'han allunyat del poble.
Darrere d'Iglesias, ben arraulidet i sense fer soroll, hi ha el secretari
general de Izquierda Unida i les escorrialles que queden de l'antic Partit Comunista...
Als comunistes i a PODEMOS el que li interessa més de tot és superar
definitivament el PSOE i implantar una nova hegemonia d'esquerres.
Per la seva banda, Iñigo Errejon ha seguit un camí de
pensament més pragmàtic i interclassista. Creu que les esquerres, en general, el que han de fer
és vèncer la dreta, no pas les altres esquerres. Això és el que sempre havien tingut clar, des
d'aquell 1789, uns representants del poble —considerats aleshores progressistes— que es van asseure a l'esquerra de
la cambra per plantar cara als absolutistes
monàrquics de la dreta. Per això Errejón no veu bé una aliança incondicional amb els comunistes d'Izquierda unida i no renuncia a una entesa amb el PSOE i
altres forces. Iglesias no en vol sentir ni a parlar, d'això.
Aquesta és potser la diferència essencial.
Però el populisme extrem que Iglesias defensa a capa i
espasa passa també per la necessitat d'un lideratge personalista, indiscutit i
indiscutible. Això és així en tots els països on s'ha consolidat aquesta
ideologia (Argentina, Veneçuela, Bolívia...) Per això vol mantenir per al
secretari general tot el poder de convocar assemblees de militants quan vulgui.
Errejón, en canvi, volia retallar aquest poder absolut. Fins i tot volia
limitar el seu mandat a sis anys.
Errejón també volia descentralitzar més el Consell ciutadà, fent que hi entressin més representants a les federacions territorials.
Ara bé, no cal exagerar les diferències. Tan pablistas com errejonistas participen d'una mateixa ideologia populista que no
augura res bo a l'independentisme català, malgrat que Errejón parli la nostra
llengua, malgrat que Iglesias sempre s'ompli la boca d'Una Espanya plurinacional i malgrat que tots plegats acabin els congressos cantant l'Estaca. A
l'hora de la veritat, si la seva formació és decisiva per impulsar la
independència de Catalunya, la seva concepció de l'estat espanyol serà la de
sempre i la de tots els altres partits de matriu espanyola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada