El dia de la Constitució / Manuel Valls, candidat a França

EL DIA DE LA CONSTITUCIÓ   

Avui , a tot l'Estat espanyol, és el dia de la Constitució. Per tant, festa "nacional". Es commemora que l'any 1978, sortint de la dictadura de Franco, es va aprovar per referèndum a tot l'Estat, després que el Congrés dels diputats l'aprovés. D'aquesta manera, amb una majoria de vots SÍ per part de la ciutadania, tenia un plus de legitimitat i podia començar a canviar-se tot l'ordenament jurídic del franquisme.

   Un ordenament jurídic és una estructura de lleis que va creixent  "per sota" d'uns principis fonamentals que no poden alterar-se. Aquests principis queden fixats en la constitució de l'estat.

   Una Constitució democràtica, doncs,  és la llei suprema d'un estat de dret i democràtic. Imaginem-nos uns estructura piramidal i jeràrquica en què cada pis de sota ha d'estar en consonància amb el pis immediatament superior, i aquest amb el de damunt seu. Doncs bé, en un ordenament jurídic passa el mateix:  el reglament del codi de circulació, per exemple, que estudiem per treure'ns el carnet de conduir, no pot contradir cap disposició de la llei de tràfic que s'ha aprovat abans i que li ha donat vida. Però aquesta llei de tràfic no pot contradir cap llei superior a ella. El mateix passa amb cadascuna de les innombrable regulacions que ens trobem a la vida quotidiana. Pujant, pujant per la piràmide, sempre acabarem topant amb la constitució, i aleshores, la regulació última haurà d'ajustar-se al que diu aquesta.

   No anem més lluny ni ho compliquem més. Imagina que el reglament de circulació o la llei de tràfic diguessin que les dones no poden treure el carnet de conduir. Simplement, aquest reglament no es podria aplicar per il·legal. Per què? perquè la Constitució espanyola ordena, com a principi general, la no discriminació de sexes (a més de religions i orígens).

  No tots els supòsits són, és clar, tan clars i diàfans com el que hem posat. Hi ha casos en què és molt difícil dilucidar si la llei que ha aprovat el Congreso de los Diputados o un altre Parlament (per exemple el català) s'ajusta o no als principis reguladors de la constitució espanyola. Per a aquests casos hi ha els recursos al Tribunal Constitucional, que és el tribunal encarregat de sentenciar si una llei és constitucional o no.

 Un altre dia parlarem d'aquest controvertit tribunal. Ara per ara quedem-nos amb una idea final. Com que marca els valors i principis fonamentals, la constitució d'un país no pot canviar-se cada dos per tres. Si passés això, el país es veuria desestabilitzat cada dos per tres. Imaginem un altre exemple extrem. A les pròximes eleccions, el partit guanyador i amb majoria simple al Congrés i al Senat suprimeix la referència a la protecció de la propietat privada. S'hauran de canviar totes les lleis que per sota del text constitucional, també s'hi refereixen, no? (comerç, habitatge, entitats bancàries...). Però a les següents eleccions puja al govern un partit que la vol restablir. I té majoria simple per fer-ho. Apa, tornem a canviar tot l'ordenament que té relació amb la propietat privada.... Això duria a una iseguretat jurídica molt gran perquè el citadà no tindria cap garantia a l'hora de comprar i vendre.

   Per això una constitució sol dur incorporada una previsió per a la seva modificació. En el cas de la constitució espanyola és l'obligació d'arribar a 3/5 de majoria a les dues càmeres i un referèndum popular que ho convaludi. Això vol dir que amb un sol partit no n'hi ha prou per canviar-la. Els partits (siguin de dretes, centre o esquerra) necessitaran proposar, discutir i pactar els termes de la seva modificació perquè hi hagi consens en la votació.

  Ara potser entens per què és tan difícil que la Constitució espanyola es canviï en relació a la situació de Catalunya i a les lleis que aprova el nostre Parlament (que sovint són anul·lades pel T.C.). Ni que un dels dos grans partits volgués canviar el nostre paper dins de l'estat espanyol (donant més autogovern, per exemple, o permetent un referèndum com a Escòcia) sempre necessitarà molts més vots que els que tenen els seus diputats.

MANUEL VALLS, CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA DE LA REPÚBLICA FRANCESA  

   L'Estat francés és una república i té una estructura política diferent al Regne d'Espanya. A l'estat espanyol el Rei ostenta el rol de cap d'estat. A la república francesa, aquest rol el té el president de la Republique. A l'estat espanyol, hi ha la figura del president del govern. A l'estat francès tenen la figura del primer ministre. I de la mateixa manera que la constitució de l'estat espanyol delimita les funcions d'un i de l'altre, el mateix passa a la constitució francesa.

  La diferència és que nosaltres (els ciutadans de l'estat espanyol) no podem elegir el nostre cap d'estat. A Juan Carlos l'ha succeït el seu fill Felipe i a Felipe els seguirà una de les seves filles (si abans, és clar, es canvia la constitució, que, ara com ara, no permet que una dona sigui l'hereva de la corona...). El dret de sang, per tant, passa per davant de la voluntat del poble. A França, tant el president de la república com el primer ministre (i el seu govern) han de ser elegits democràticament. Es fa en dues eleccions separades i pot ben ser (de fet ha estat així alguna vegada) que el president sigui d'una tendència i el primer ministre d'una altra. En aquests casos no queda més remei que pactar, pactar i pactar. Cada mesura, cada llei, cada conveni nacional o intervenció internacional. Fer política, vaja.  

 Aviat hi haurà eleccions per a la presidència de la república. Et sonen els noms de François Miterrand, Jaques Chirac, François Sarkozy, François Hollande? Han estat els últims presidents que ha tingut la República francesa. Aquest últim, vistos els índex de popularitat entre la ciutadania (els pitjors de la història), ha decidit anunciar que no es presentarà per a la reelecció. En el seu lloc ho farà el que fins ara era primer ministre, Manuel Valls, que també és, com Hollande, del PS (Partit Socialista). Valls ja ha dimitit del seu càrrec, mesura obligatòria si es vol presentar de candidat.

 Manuel Valls va néixer a Horta (Barcelona), fill de català exiliat (l'artista Xavier Valls) i parla perfectament el català. Ho té molt difícil per arribar a ser president de la Repúblique Française, però no pas pel fet d'haver nascut a un altre país...

 Aquest nom segur que et sona: Marine Le Pen, la candidata del Front Nacional. Es tracta d'una candidata i d'un partit d'extrema dreta, xenòfoba, populista i antieuropea. El pare de marine Le Pen, fundador del Front Nacional, ja retirat, havia arribat a excusar Hitler. Des de fa anys, tant a causa de la crisi econòmica com de la paràlisi de l'esquerra respecte a temes que preocupen molt als francesos (la immigració massiva, la islamització...) Marine Le Pen ha anat pujant i pujant, a les enquestes i en cada elecció presidencial, governamental o municipal.

 Fins ara s'ha pogut impedir que arribés al govern perquè el sistema electoral francès és diferent de l'espanyol. Allà hi ha dues voltes de votació. Després de la primera passen a la segona volta els dos partits més votats. Els altres queden eliminats i els seus votants han de decidir votar un dels dos que queden. Això ha fet que, encara que passés la primera volta, l'extrema dreta sempre s'ha vist aturada per la suma dels votants de l'altre partit i dels votants dels partits eliminats que, davant del perill, preferien votar el "mal menor".

 Ara anota aquest nom, que potser no et sonarà tant: François Fillon.

 Aquest polític és el candidat amb qui, segurament, haurà de veure-se-les Le Pen en segona volta. Fillon va guanyar en primàries Sarkozy, el president del seu partit, i s'ha guanyat el dret de ser candidat del partit Les Republicains.

  Degut a la crisi enorme del Partit Socialista francès (més o menys com passa amb el PSOE aquí), és molt probable que el Front Nacional de Le Pen i Les Republicains de Fillon passin a la segona volta i que el Partit Socialista quedi eliminat per primera vegada.

  Què passarà aleshores? François Fillon, per bé que més europeista, és un altre polític de la dreta dura, molt i molt conservador. Respecte a la immigració també presenta una política radical. I ha presentat un pla de retallades (sobretot de funcionaris) molt acusades. I no té un carisma especial... Ara està per veure com es comportarà l'electorat d'esquerres que perdi a la primera volta. Triarà el "mal menor" o es quedarà a casa perquè no voldrà ser còmplice d'una altra política de dreta dura? I l'electorat de dretes? Què preferirà, l'original o la còpia?

   Europa ha entrat en un període de populismes de dreta (al nord) i d'esquerra (al sud) que no fa preveure res de bo.