Israel roba? (1)

 La informació de primers auxilis (I.P.A.) torna al teu ordinador amb una notícia que aquests dies de Nadal ha anat estirant-se pels diaris que no tens temps de llegir: l'atac diplomàtic a gran escala contra Israel.

 L'ONU va aprovar una resolució (la nº 2334) contra els assentaments de l'Estat d'Israel a Cisjordània. Segons qui comenta la notícia, aquests assentaments es qualifiquen d'il·legals o d'actes de neocolonització.  També hi ha qui parla de terra robada, però aquesta ja és una expressió més de militància pura i dura que no pas d'anàlisi periodística.

 En principi va ser Egipte qui va presentar la proposta de resolució. Després la va retirar (segons que sembla a instàncies del futur president Donald Trump) però quatre països li van agafar el relleu:  Veneçuela, Malàisia, Senegal i Nova Zelanda. El Consell de Seguretat de l'ONU, doncs, es tornaria a reunir per aprovar una enèsima mesura contra Israel.

 Un cop presentada la proposta a l'Assemblea, l'encara president nordamericà Barak Obama podia haver exercit el dret de vet (vet, sí, de vetar, espera, coi, ara t'ho explico!). El cas és que no ho va fer. Per tant, EE.UU deixava desemparat l'Estat d'Israel.  

 Aquesta és una notícia amb unes arrels tan despentinades per sota terra que haurem de tractar-la en diverses cures de primers auxilis. Anem a pams, OK? Avui parlarem de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) i de la qualificació d'assentaments il·legals.

 L'ONU és una organització intergovernamental que es va crear durant la Segona Guerra Mundial amb un objectiu molt clar: mantenir la pau al món i promoure entre els països membres totes aquelles cooperacions que servissin per fer créixer el progrés conjunt. Actualment en formen part 193 països.

S'estructura en cinc òrgans principals, dels quals els més importants per al tema que ara ens ocupa són:

1.- L'Assemblea General, amb un representant de cada estat i que es reuneix una  vegada a l'any.

2.- El Consell de Seguretat (15 membres) , que vetlla permanentment per la pau al món.

 En aquest Consell de Seguretat, hi ha cinc països que hi tenen dret de vet. Què vol dir això? Que si un d'aquests cinc països no està d'acord amb la proposta, té el dret de paralitzar-la encara que tots els altres països del Consell hi votin a favor. Automàticament, la proposta queda rebutjada.  Els cinc països són: EE.UU, Xina, Rússia, França i el Regne Unit. És una manera de salvaguardar els interessos d'aquelles potències que per capacitat política, militar i econòmica pesen més al món. La política, ja ho veus, entrebanca el rol d'equanimitat que hauria de tenir l'organització.

 Una altra particularitat és que no hi ha elecció per votació universal, lliure, directa i secreta dels membres de l'Assemblea General i del seu Secretari General. Els dèficits democràtics, doncs, són evidents.

 Precisament un exsecretari general (Ban Ki-Moon), tot referint-se al tema d'Israel que ens ocupa,  ja va anunciar que l'ONU estava perdent tot el seu crèdit d'una manera alarmant. I, en efecte, sembla com si l'ONU es deixés arrossegar per la conjuntura política i la pressió d'una judeòfobia que mai ha desaparegut a molts països importants.

 L'agost de 2013 el mateix Ban Ki-Moon va declarar això: "Desgraciadament, pel que fa al conflicte de Palestina, l'Estat d'Israel està aclaparat de crítiques, ofegat de prejudicis i fins i tot de discriminacions"

 I encara el 18 de desembre passat, davant del Consell de Seguretat que votava la resolució conra els assetjaments il·legals, Ban Ki-Moon va recordar que l'ONU "havia votat un volum desproporcionat de resolucions contra Israel" i que "havia llençat a perdre la seva capacitat de jugar el rol que li pertoca". I encara es lamentava: "Són dècades de maniobres polítiques per tal de crear aquest nombre desproporcionat de resolucions i informes en contra!"

 I és que entre 2006 i 2015 l'ONU ha condemnat Israel —només Israel— 61 vegades, mentre que, per diversos conflictes igual de greus, ha condemnat tots els altres països del món 56 vegades. Es fa també difícil d'entendre que davant d'un conflicte tan sagnant com el de la guerra siriana (amb violacions, esclavatges, tortures i genocidis), l'ONU hagi mantingut un silenci sorprenent mentre que no perd mai l'oportunitat de carregar diplomàticament contra Israel.  

 Passem al segon tema d'avui: la qualificació d'assentaments il·legals. Aquí pots fer dues coses:

A) La que jo et demano de genollons que facis: sortir al carrer i escoltar què diu la majoria de la gent. Ah, que gairebé tothom està a favor dels palestinians? Doncs ja està, no? Posa't tu també a favor del corrent i crida ben alt que els israelians els han robat les terres. Ostres, t'ho agrairé, de debò. Ja no necessitaràs més informació de primers auxilis en aquest tema. Bye, fins demà...

B) O també pots capbussar-te mínimament en la història i mirar si hi ha alguna altra òptica del conflicte que a determinats sectors de la societat catalana potser no els interessa gaire divulgar... Ei, ei, no fotis, tries aquesta? Bé, què hi farem! L'informador de guàrdia haurà de continuar teclejant...

 Som-hi doncs. Vet aquí un punt crucial per entendre-ho tot una mica. Has sentit mai parlar del Mandat Britànic de Palestina? No? Doncs ja et pots esperar assegut perquè fins d'aquí a sis paràgrafs més avall no en parlarem. Abans hem de repassar molt breument un altre aspecte: la duríssima història del poble jueu.

 La història bíblica assigna als jueus un lloc físic, primer a la terra de Canaa i després a Judà i al territori pròpiament dit Israel. Des d'aleshores, aquest poble no ha parat de sofrir repressions, exilis i canvis fronterers dels seus dominis, provocats per les diverses potències del moment: l'exèrcit babilònic; l'expedició d'Antíioc contra Jerusalem; la dominació a sang i foc romana; la limitació dràstica dels seus drets durant el període justinianeu... Tot plegat ens porta, ja en referència a aquells temps, a parlar de diàspora jueva, de la dispersió d'una part d'aquest poble per altres terres del món que no eren la seva originària.

 Uns es van dispersar per la península aràbiga. Però a partir del segle VII ja saps qui hi arriba també: Muhammad i el seu islam sanguinari... Au, més fugides i més persecucions. De vegades, les persecucions es van donar fins i tot a la seva mateixa terra. Durant les Croades cristianes, per exemple, es va inflamar l'antisemitisme contra els mateixos jueus que s'havien quedat a Jerusalem (mai hi ha deixat d'haver-hi jueus en aquelles terres). Tot es va anar revestint més i més de religió per despertar arreu les baixes passions del poble: els jueus, els assassins de Crist, cridaven els qui s'acollien a l'opció A d'aleshores i baixaven a informar-se al carrer...

 Saltem de període. Segles més tard també van ser expulsats de França (1396) i d'Àustria (1421). I també dels regnes cristians de la península ibèrica (1492). Molts van anar a parar a Polònia, a l'Imperi otomà i a Àfrica del Nord.

 A tot arreu, els jueus van procurar mantenir les seves tradicions i la seva fe. Això sí, sense fer mai incompatibles aquests valors amb els de la societat d'acolliment. Ben al contrari, molts governants cristians es van servir d'ells per saltar-se la seva llei religiosa, que prohibia els préstecs dineraris. Ah, caram, de cop sí que eren bons, els jueus... Moltes expedicions militars reials es van finançar gràcies a la seva perícia protobancària.

 Allà on s'instal·lava, el judaisme seguia fidelment els preceptes de la Torá, el seu llibre sagrat, però sense posar en dificultat les societats que els acollien ni intentar cap mena de proselitisme. Ells no volien pas establir cap comunitat jueva universal, com els musulmans. Simplement, volien viure la fe i cultura pròpies en privat. No obstant això, l'integrisme nacionalista d'alguns països (el jacobinisme francès, el nacionalsocialisme alemany...) va fer que sempre fossin malmirats, quan no odiats. "Hem de rebutjar contundentment els jueus com a nació (...) És repugnant tenir dins de l'estat una associació de no ciutadans, una nació dins de la nació", va dir el diputat per la noblesa Stanislas Clermont-Tonerre en un famós discurs davant l'Assemblée Nacionale Française l'any 1789. I això, com la pluja fina, va impregnant l'ambient...

No cal, suposo, que ens entretinguem en l'horror que van sofrir durant el govern de Hitler a Alemanya...  

 Bé, ara sí. Ara parlem del Mandat Britànic de Palestina. Ho veus com tot arriba? Abans dèiem que els jueus mai no se n'havien anat del tot de la primera terra d'assentament del seu poble. Això sí: també cal que diguem que a l'Orient Mitjà mai no van ser majoritaris. La majoria de la població era... àrab! Sí, sí.. Àrab a seques. Ni libanesos, ni jordans ni palestins... Àrabs. Amb una mateixa cultura i costums i una mateixa procedència ètnica.   

 Ep, què et passa? Que t'has adormit? Au va, desperta, que això que direm ara és important retenir-ho! I si no, per què no triaves l'opció A...

 A partir del 1800 els jueus van començar a desplaçar-se cap al territori que avui anomenem (no gaire pròpiament) Palestina. Va ser a resultes de l'assassinat del tsar Alexandre II a Sant Petersburg. A veure, pregunta de premi: qui va ser acusat del magnicidi? Què hi dius, tu? Els jueus? Premi! Has guanyat unes galetes Trias de Santa Coloma de Farners! Doncs sí, es va culpabilitzar els jueus. I sant tornem-hi, a moure el cul tots una altra vegada. Centenars de milers van fugir cap a EE.UU per escapar de la revolta popular que es va aixecar contra ells (els famosos progroms).

 Molts altres van començar a baixar a les pitjors terres del Mitjà Orient, les més desertes i pantanoses, les menys fèrtils i productibles. S'havia començat a consolidar en l'esperit d'aquell poble dispers la necessitat de tenir una pàtria estable. Per dures que fossin les condicions en la nova terra, mai no ho serien tant com als progroms que havien de suportar. 

 La família Rotschild, amb la seva immensa fortuna, va ajudar-los a comprar títols i més títols als propietaris àrabs, els quals es desentenien fàcilment de la terra (per la seva falta de rendibilitat) i dels pastors palestins que les habitaven (que no tenien cap pes social). Els àrabs, ja ho veus, els mateixos que anys més tard alçarien el crit al cel dient que els jueus havien robat les terres als palestins! 

 Gràcies a aquest finançament de qui els ajudava, els jueus van poder assentar-se massivament a Palestina, i ho van fer  com a propietaris, no pas com a usurpadors de res...

 Bé, escolta, segur que no et decantes per l'alternativa A (sortir al carrer a informar-te)? Mira que tota aquesta gent militant que simpatitza i es manifesta per la causa palestina ja té una opinió molt i molt formada sobre el conflicte, eh? Segur que si te l'escoltes, en trauràs l'aigua ben clara... Et quedes amb l'opció B? Ets del morro fort, tu, eh?

 Parlant de simpatitzants. Saps una cosa? Si haguessis nascut pels volts dels anys 60 o 70 i haguessis triat l'opció A, hauries sortit pels carrers de Catalunya per informar-te i t'hi hauries trobat una immensa majoria de gent d'esquerres a favor d'Israel. Només els carques franquistes (que havien col·laborat amb Hitler) es posaven contra els jueus. I saps per què? Doncs perquè el que va fer el poble jueu en aquelles terres de merda, que no produïen ni un nap, va ser admirable. La família Rotschild els havia ajudat a comprar les propietats, però no els va pas ajudar a treballar-les. Van ser ells, els milers i milers de desplaçats allà baix (la majoria laboristes d'esquerra) que van clavar-hi l'aixada com escarrassos, sense defallir, implantant-hi ja incipients models socials comunitaris (les futures granges de treball i convivència anomenades kibutz) per ajudar-se entre ells en un mínim de superfície. Va ser aquest esperit comunitari el que anys més tard tant van elogiar els socialistes i comunistes catalans. Els jueus acabats d'arribar, juntament amb els que no havien marxat mai, van dessecar les terres, les van treballar... I tot ho van fer vivint pitjor que la resta d'àrabs del territori i sense haver robat res a ningú. Esforç, tenacitat i convicció de nació ressuscitada.  

 Aquest era el temps que Raimon va evocar anys més tard en la cèlebre cançó Israel (tot esquivant la censura a base de parlar obertament de l'admirat Israel i solapadament de Catalunya). La gent aplaudia enfervorida quan el cantant tancava els ulls i deixava anar aquell esgarip mig rogallós: —"Cantarem la vida d'un poble que no vol morir!", deia la cançó...    

 Cap al 1920, després de la desfeta de l'imperi otomà, França i el Regne Unit es van repartir l'Orient Mitjà. Els britànics es van quedar amb Iraq i Palestina (que només era un nom històric geogràfic —derivat dels antics filisteus— sense denotar cap ètnia concreta). D'aquesta part assignada a ells, l'any 1922 Anglaterra en van regalar la part oest del Mar Mort al rei  Faisal d'Iraq perquè hi creés un nou estat àrab musulmà: Transjordània (avui Jordània). I ho va fer sense que ho sabés la Societat de Nacions (SN). 

 La SN era un organisme creat després de la Primera Guerra Mundial. Podríem dir que va ser el precedent de l'ONU. Doncs bé, aquesta SN havia  encomanat als britànics unj mandat clar (el mandat britànic de Palestina de què parlàvem): facilitar la immigració jueva a aquelles terres, tot procurant delimitar les àrees d'assentament palestinià i les d'assentament jueu perquè no hi haguessin conflictes. De terra, n'hi havia de sobres.... El que no sabia la SN era que ja només quedava un 25 % de l'àrea. L'altre se l'havia endut l'espavilat Faisal, en premi als ajuts per combatre l'imperi otomà...

 Total, que es va haver de tornar a dividir aquell 25% de territori entre jueus i palestinians. I aleshores allò sí que ja va ser el caos:

1.- Primer, perquè els britànics van traçar unes fronteres discontínues i incomprensibles. Per anar d'un territori jueu a un altre també jueu, s'havia de passar per àrees palestines. I viceversa.

2.- Segon, perquè de cop, els ganduls beduins àrabs, aquells que s'havien venut les terres als jueus passant sobiranament dels pastors palestinians que hi vivien, van començar a mosquejar-se pel canvi demogràfic que l'arribada de jueus podria representar en una àrea tan comprimida. Ah, coi, de cop va resultar que els jueus havien "robat" les terres a aquella colla de pastors... I ells, amb els calerons a la butxaca de la gelaba. 

(Parèntesi: les gelabes tenen butxaques? Bé, potser en tenen però foradades. Què en van fer, de tots els dinerons de la compravenda de terres? Per què des d'aleshores, Israel ha progressat i progressat en tots els camps, científic, tecnològic, i, per contra, els països musulmans que no tenen la moma del petroli, continuen estancats? Tanquem parèntesi)

Després d'un període de revoltes i vagues àrabs (1936-1939), va arribar l'holocaust germànic. Resultat: encara es va intensificar la migració de jueus a Palestina.

L'any 1947 l'ONU va aprovar un nou pla per a la partició de Palestina en un estat jueu i un altre palestí. Segons aquell pla Jerusalem i Betlem quedaven sota control internacional.

La part israeliana va acceptar immediatament el pla. Els líders àrabs i palestins... no. 

Ho deixarem aquí (aquí on comença tot: el naixement de l'Estat d'Israel) i continuarem en una altra sessió de primers auxilis. Si no, a qui hauran d'auxiliar és a aquest redactor de guàrdia.

Juguem a profes? Va? Per acabar, formularem una pregunta, tipus examen d'aquests de tirar pel dret i no fatigar gaire el corrector:

QÜESTIÓ ÚNICA: Canvia o no la cursiva dels mots que segueixen segons que creguis que responen o no a la realitat.

* Assentaments il·legals.

* Robatori de terres.

Si els corregeixes i els edites novament amb tipografia normal, és que tu ets dels qui han triat l'opció A a mitja lectura. Has baixat al carrer a escoltar què diu la gent i aquesta és la brama que hi circula. 

Si deixes els mots en cursiva, potser és que has començat a plantejar-te la complexitat d'algunes coses.