Què passa a Alep? / Què és l'"Operació Diàleg"?

QUÈ PASSA A ALEP?

   Situem-nos? Alep és la segona ciutat de Síria, un país fronterer amb Turquia, Iraq, Líban, Jordània i també amb Israel a través del les muntanyes del Golan. Com veurem després, la situació d'aquest país és estratègia per raons econòmiques.

   Alep, que és una de les ciutats més antigues de la història, amb un patrimoni arqueològic importantíssim avui destruït, era una urbs pròspera amb més de dos milions d'habitants abans de començar la guerra. Avui és una ciutat desolada i en ruïnes on han quedat atrapats entre dos focs centenars de milers de ciutadans. Per què?

   Caldrà que reculem en els fets.

   El règim del dictador siri Baixar Al-Assad és un gran aliat de Putin. A Síria els russos hi tenen la base militar de Tartus, un dels pocs enclavaments estratègics que els queden a la Mediterrània per assegurar-se els interessos del tràfic comercial i militar. Quan va començar a Tunísia la dita primavera àrab  (que ha resultat ser un hivern, no pas cap primavera)  i es va estendre després a Egipte i Líbia, Al-Assad ja va advertir que una desestabilització del seu país duria el món a una guerra internacional. Fins a aquest punt estava segur del suport polític i militar de Rússia.

   Ara el que ens convé saber és per què Al-Assad tenia tan clar que el seu país també es veuria involucrat en el moviment de revoltes de la primavera àrab. Bé, no li calia ser gaire perspicaç: a Tunis havia caigut el dictador Ben Ali; a Egipte, el dictador Mubarak; a Líbia, el dictador Gadaffi... Allò era una onada d'alliberament ciutadà que semblava empesa pels pobles des de baix... I Al-Assad sabia que tenia una gran part del país en contra de la seva política, per bé que no ho expressés obertament durant anys a causa de la repressió interna.

   Al començament es va tractar simplement de reivindicacions civils, democràtiques. Els ciutadans que sortien en massa als carrers de les ciutats sirianes demanaven llibertat. Tan senzill com això.  Però molt aviat aquestes revoltes pacífiques es van veure contaminades per un caldo de cultiu que havien anat fent bullir a la zona els terroristes d'Al-Qaeda i altres forces gihadistes. De manera que el que havia començat sent un moviment de contestació civil, aviat va derivar en una revolta guerrillera que es va anar fent més i més poderosa gràcies als ajuts en armes que rebien d'altres països. Quins? Aràbia Saudita i Qatar, principalment. També Turquia, que feia la vista grossa en el tràfic d'armes i homes que passava pel seu territori amb destinació a Síria.

   Al règim islamista moderat d'Erdogan (Turquia) ja li estava bé la consolidació dels gihadistes a la zona. Ara ha canviat.

   Aràbia Saudita està interessada a expandir la seva visió de l'islam dit wahabita, la religió oficial del país i que també ens ha arribat a Occident a través de les innombrables mesquites radicals que hi ha finançat. Es tracta d'un islam intolerant, dogmàtic i amb un alt component de fanatisme i misogínia.

  Les raons de Qatar, sense descartar aquestes que hem dit, són més prosaiques. Fa uns anys es va descobrir en aquest petit emirat fronterer amb Aràbia una bossa immensa de gas capaç d'alimentar l'energia de tota Europa durant molt temps. Immediatament es va projectar construir un quilomètric pipeline que ens arribaria aquí després de passar per Iraq i... Síria.

   I com que una canalització de gas com aquesta no interessava de cap manera a Rússia, que té també immenses explotacions de gas per exportar al continent, què creus, que va fer Síria, tan amiga de Rússia? Oposar-s'hi, és clar. Pel seu territori no passaria cap conducte. Vas lligant caps?

 Alguns dirigents saudites i qatarians, confortablement instal·lats en els seus palaus, van començar a armar aquells gihadistes per desestabilitzar la zona i aconseguir fer fora Al-Assad. Objectiu: facilitar el pas de la conducció.  Algú els feia creure, a més, que l'obligació de tot bon musulmà era anar a fer el gihad (la guerra santa) quan l'islam es trobava en perill. I a fe que ho van aconseguir! Amb l'excusa de l'anterior invasió d'EE.UU a Iraq (terra musulmana agredida) els milicians que arribaven des de totes bandes a Síria i Iraq per enrolar-se a l'exèrcit islamista es comptaven per milers, desenes de milers... Fins que al final un antic presoner de la guerra americana a Iraq, Al Bagdadi, va constituir a Mossul un califat i el va dotar d'una mínima estructura administrativa d'estat. Havia nascut el pretès Estat islàmic. Un estat criminal que ha acabat dominant una àrea de territori sirià i iraquià extensíssima i que ha assassinat, esclavitzat i violat centenars de milers d'homes i dones de religions no musulmanes. Molts, cristians.

 Quan el règim d'Al-Assad començava a veure's seriosament en perill, Putin va decidir que ja n'hi havia prou i va anar a ajudar-lo amb la seva potent força aèria aparcada a Tartus. Des d'aleshores, l'exèrcit de gihadistes no ha deixat de perdre més i més territori, fins arribar el drama d'Alep...

  Avui Alep es troba dividida entre les forces lleials a Al-Assad, els rebels sirians que operen al marge de l'Estat Islàmic (l'antic front Al-Nusra i Seish Al-Fatah, principalment), els gihadistes de l'Estat Islàmic i els soldats del Kurdistan (del qual en parlarem un altre dia) Tots lluiten pel control de la ciutat.

  I és que Alep, al nord del país i molt a prop de Turquia, és un enclavament estratègic. Juntament amb Latakia (més al sud-oest) i Damasc (encara més al sud) forma un triangle de territori crucial per al control de l'estat sirià. A més a més té un alt valor simbòlic per als gihadistes ja que, a manca de poder conquerir la capital de Damasc, volien fundar-hi una capital alternativa del seu pretès Estat Islàmic.

   Per això uns defensen Alep amb tanta fúria i els altres intenten recuperar-la amb no pas menys decisió.

  

  I desenes de milers de ciutadans innocents en reben les conseqüències. Es calcula que a les batalles per Alep hi han mort entre un 30 i un 40% de les víctimes d'aquesta guerra.  

QUÈ ÉS L'OPERACIÓ DIÀLEG DEL GOVERN ESPANYOL?

    Des que fa cinc anys va començar la reivindicació catalana pel dret a decidir, el govern del PP ha tingut una sola resposta, concretada en un monosíl·lab: NO.

   No a parlar d'un pacte fiscal a la basca. No a parlar d'un referèndum sobre la independència acordat entre el govern de Madrid i el govern de la Generalitat, a exemple del que van acordar David Cameron (primer ministre anglès) i Alex Salmond (aleshores primer ministre d'escòcia i líder del moviment independentista escocès). No a permetre que les institucions catalanes establissin un full de ruta cap al referèndum...   

   La justificació de tantes negatives, a criteri del govern del PP i també de la principal força opositora, el PSOE, és la Constitució espanyola, que prescriu una sobirania nacional en mans de TOTS els espanyols i que, per tant, no permet iniciatives com aquestes.

   Per la mateixa raó d'atenir-se a la llei i només a la llei, el govern ha anat obstaculitzant parlamentàriament qualsevol mesura presa des del Parlament català o des del Govern català en relació amb aquest tema.

   Fins aquí, la política...

   Ja saps que en un estat de dret, hi ha separació de poders. D'una banda, el legislatiu (que fa les lleis); d'una altra banda, l'executiu (que les executa) i en tercer lloc, el judicial, que vetlla perquè es compleixin i, en el seu cas, penalitza les infraccions.

  Però què passa quan alguns estaments del poder judicial estan controlats en la seva formació per l'executiu o el legislatiu?

   Això és el que passa, per exemple amb el Tribunal Constitucional. És el més alt organisme del poder judicial, però el nomenament dels seus membres depèn del Congrés dels diputats (i per tant, de les majories conjunturals que s'hi formen).  O el que passa amb la Fiscalia General, que no és ben bé poder judicial i que depèn jeràrquicament del govern.

 Doncs bé: els conflictes entre les reivindicacions sobiranistes catalanes i la negativa a parlar-ne dels polítics estatals, ha anat passant del camp polític al camp judicial. A cada iniciativa parlamentària o governamental catalana, ha seguit una denúncia de la fiscalia o una impugnació constitucional del govern espanyol. El resultat ha estat que el TC ha advertit sobre accions futures,  ha anul·lat procediments parlamentaris i ha tallat qualsevol via de diàleg entre les parts. Per un altre cantó, la fiscalia general de l'Estat ha presentat denúncia contra altes autoritats catalanes, que actualment estan a l'espera de processaments penals. És el cas del president Artur Mas, de les antigues conselleres Rigau i Ortega, del diputat Homs, d'alguns alcaldes i, recentment, de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.

   Aquesta manera de fer del govern del PP no ha aconseguit res més que tensar i tensar la corda, fins al punt que dins del mateix partit de Rajoy han començat a sorgir veus discrepants amb l'estratègia duta fins ara.

   Aquí és on treu el cap l'OPERACIÓ DIÀLEG.

  El nou govern de Rajoy intenta desactivar l'independentisme amb un canvi d'estratègia. La seva vicepresidenta, Soraya Saenz de Santamaria, ha obert despatx a la Delegació del Govern a Barcelona i visitarà regularment Catalunya per parlar amb empresaris, partits polítics favorables a la unitat d'Espanya i altres representants de la societat civil. És una manera de dir a la ciutadania: —"El govern de Madrid està a prop vostre, ens preocupem dels vostres problemes"...

   D'altra banda, el president Rajoy està a punt d'anunciar un paquet de mesures favorables als interessos dels catalans: es parla d'uns retocs en el finançament, una millora en la xarxa de Rodalies i inversions en el Corredor Mediterrani...

   El món sobiranista creu que aquestes mesures són una mera pantomima. Per què?

1.- Perquè diu que aquests anuncis d'inversions no són cap obsequi generós sinó una correcció de la profunda injustícia que ha representat durant tants anys haver permès un desequilibri fiscal, haver deixat que Rodalies es degradés fins a extrems inexplicables i no haver invertit en una infrastructura crucial per al progrés de la zona, reclamada no solament per Catalunya sinó també pel País Valencià. Una infrastructura que el govern de Madrid s'ha entestat a fer passar pel mig de la península malgrat que Europa li ha dit que és totalment inviable per l'astronòmic finançament que demanaria.

 2.- La dita Operació diàleg és també una pantomima perquè només busca dissimular la mentalitat estatal respecte a aquest conflicte, que continua sent molt autoritària i intolerant. Ahir mateix, el Ministro Juan Ignacio Zoido feia unes declaracions sorprenents i que delaten la visió que al PP tenen del concepte "diàleg: —"En España somos mayoría i debemos IMPONER el diálogo"

3.- I perquè els processos judicials contra les autoritats catalanes no s'han aturat quan seria molt fàcil fer-ho: només caldria ordenar a la fiscalia general que retirés les denúncies. Amb això s'acabava el curs judicial de les denúncies.