Israel roba? (2)

 Ahir l'encara secretari d'estat dels EE.UU, John Kerry, va tornar a dir als periodistes que Israel ha de complir les resolucions de l'ONU, les quals —recordem-ho— consideren una ocupació il·legal els territoris que controla a Cisjosrdània. El primer ministre d'Israel, Binyamin Netanyahu, va sortir fet una fera al cap de poques hores per dir que aquestes paraules eren una vergonya... S'empara, com veurem, en el dret.

 El dret no és una matèria per resoldre exclusivament conflictes entre particulars. És un arbre que té moltes branques, ja ho saps. I n'hi ha una que es diu Dret internacional públic. A veure, dit com si llencéssim perdigonades: serveix per resoldre conflictes públics entre països. Quan els conflictes són privats (entre empreses, per exemple), t'has d'agafar a una altra branca: el dret internacional privat.

 Doncs bé, en el dret internacional públic opera un principi granític i inamovible: pacta sunt servanda.

 Queda bé, això d'entrar una llatinada enmig de les explicacions, oi? Tu prova-ho. Quan et faci por que la gent no s'agafi massa seriosament el que li expliques, deixa anar enmig de la conversa uns mots en llatí. Ja veuràs que qui t'escolta aixeca les orelles com un perdiguer.

Dominus vobiscum ...

Coitus interruptus...

Pacta sunt servanda...

 Però no, no és el cas. El dia que aquest redactor de guàrdia vulgui fer-se l'enrotllat, et deixarà anar un altre tipus de llatinada (in vino veritas, per exemple), no pas un principi de dret.

 Pacta sunt servanda és una  expressió jurídica que ha quedat fixada a tots els tractats de dret internacional i que sempre es formula en llatí. El seu significat extens és aquest:

Els pactes i tractats internacionals vinculen els Estats que els han subscrit d'una manera absoluta i irrevocable.

 Doncs pacta sunt servanda és el principi que s'ha d'aplicar en el conflicte entre palestins i israelians. Ei, que no ho diu el redactor de guàrdia, eh? Ho diuen dos dels més destacats especialistes mundials en Dret internacional públic: Eugene Rostow i Julius Stone. Ara tu, si vols, te'n vas al Google i amplies detalls biogràfics. Necessites un primer auxili, no pas una mainadera...

 En un primer auxili del 27-12 ja vam parlar del Mandat Britànic de Palestina de 1923 i vam deixar l'exposició penjada en el moment de constituir-se l'Estat d'Israel. Avui reprenem el fil, però ja saps que per agafar empenta sovint s'ha de fer una passa enrere. Concretarem una mica més el que hi dèiem seguint les tesis jurídiques dels dos professors esmentats.

 A la Conferència de Sant Remo de 25 d'abril de 1920 i al mandat de la Societat de Nacions adoptat el 24 de juliol de 1922 (aplicat el 1923), va quedar explícitament fixat i documentat que:

— La Cisjordània i  Jerusalem-est pertanyien a la Palestina

—  Que aquesta "Palestina" era la "llar nacional del poble jueu" ("foyer national du peuple juif", seguint una expressió anterior formulada a la Declaració de Balfour de 1917). Era una primera expressió per arribar al terme "Estat d'Israel".  No es referia pas a la terra dels palestins.

 No sabem exactament per què el Regne Unit i els altres països concernits a la Societat de Nacions van arribar  a un tal acord. Recorda que hi havia ja fets consumats, com l'assentament progressiu de jueus en aquelles terres comprades per la família Rotschild. El cas és que, fossin les raons que fossin, aquestes no desfan la veritat essencial: la creació d'una "llar nacional del poble jueu" tenia absoluta validesa des d'un punt de vista de dret internacional públic.

 I tenia absoluta validesa perquè Turquia havia renunciat a aquell territori no una, sinó dues vegades (armistici de 1918 i Tractat de Sevres de 1920) i encara ho faria una tercera vegada al tractat de Lausane de 1923. La Gran Bretanya i les altres potències europees, doncs, passaven a exercir sobre Palestina una autoritat del tot legítima segons el dret internacional, ètiques polítiques i altres consideracions a banda.

 Aquestes potències, doncs, podien controlar el territori al seu criteri i conveniència, sense cap altra restricció que la recomanació formulada en un altre tractat (Versalles, 1919). Què recomanava, aquell tractat? Que s'havia d'afavorir l'autodeterminació dels pobles. Si bé no era de compliment obligatori, aquest punt sí que era desitjable.

 En desentendre's Turquia d'aquells territoris, les potències i la Societat de Nacions podien organitzar-los tal com ho creguessin oportú. Ho van fer establint-hi diversos estats àrabs: Síria, Líban, Iraq, Transjordània... i un estat jueu: Palestina.

Repetim-ho? Un estat jueu anomenat Palestina.

 Aquest últim era un estat tutelat. Per dir-ho tècnicament: era un territori mandatari, sotmès al mandat exprés que la Societat de Nacions havia fet al Regne Unit. A més a més, era un territori mandatari del tipus A, segons la classificació de la Carta de la Societat de Nacions. Es classificaven en el tipus A aquells territoris que era bo que accedissin ràpidament a la independència.

 Quina població resultava protegida per aquesta tutela (que havia de ser acompanyada cap a un procés ràpid d'autogovern i independència) queda ben clar en el text del mandat britànic:  els articles II, IV, VI , VII, XI, XXII i XXIII es refereixen al poble jueu, sense ambigüitats.   

Pacta sut servanda...

Pacta sunt servanda...

Pacta sunt servanda...

 Demana a algú que et vagi recitant aquesta salmòdia mentre llegeixes els paràgrafs que arriben. Què, ben bé que quedarà.... Semblarà que estigueu passant el rosari.

 Des de llavors, la Palestina, llar nacional del poble jueu, estava dotada i ben dotada de personalitat jurídica d'acord al dret internacional. Ningú no la podia ja despullar d'aquesta característica. Ho diu fins i tot l'art.80 de la Carta de les Nacions Unides, quan adverteix que les disposicions que afecten els països sota tutela internacional no poden ser modificades. Només el beneficiari del mandat (en el cas que ens ocupa el poble jueu) ho pot fer.

 En dret civil, un mandat no deixa de ser una fórmula per la qual una persona encarrega a una altra que executi una tasca determinada o que tuteli una altra persona que és incapaç de regir-se per ella mateixa. En dret internacional se segueix el mateix concepte, aplicat a territoris que han quedat desprotegits per causa d'una guerra. I la Primera Guerra Mundial, amb l'esfondrament de l'imperi otomà, havia dut a aquella situació. Però ni en dret civil ni en dret internacional un mandat no encadena el mandatari per sempre. Afeixugat per la pressió i la conjuntura política (els àrabs no paraven de protestar), l'any 1947 el Regne Unit va renunciar al mandat sobre Palestina. Va ser quan els representants jueus van acceptar el pla de repartir el territori en tres entitats: un estat jueu, un estat palestí i una zona sota control internacional.

 Si els representants palestins i àrabs haguessin acceptat el tracte, adéu pacta sunt servanda. Els antics tractats de San Remo (1920) i de la Societat de Nacions (1922) haurien quedat sense efecte perquè un altre tractat els hauria substituït. Però palestins i àrabs van dir que no. I el dret internacional públic, en aquests casos, és com una molla: tu l'estires, però si la deixes anar, l'espiral torna a l'origen. Les disposicions d'aquell mandat van recuperar tota la vigència. Pacta sunt servanda. Els pactes entre internacionals són inamovibles i s'han de respectar, hagi passat el temps que hagi passat.

 El 1948, després del genocidi perpetrat pels nazis, es va proclamar l'Estat d'Israel. Aquest estat no va sorgir del no-res i menys del caprici d'alguns o del robatori de cap terra. Era l'aplicació lògica del mandat britànic anterior.

 I aquell mateix any els àrabs van fer esclatar la primera guerra que els enfrontaria als israelians. Durant aquesta guerra, els israelians encara van guanyar territori. Ja veus, els àrabs: fent el negoci de Robert i les cabres...

 El 1949 es va signar un armistici, al qual havien de seguir uns tractats de pau que posessin punt final al conflicte i dibuixessin una "línia verda" com a frontera internacional. El rei Abdallah de Jordània estava disposat a arribar a un acord. Vaja, home, me'l van assassinar dos anys després!

 Immediatament després d'aquest assassinat, Egipte va refusar tota mena d'enteses. Les negociacions van quedar interrompudes i els acords de pau sense signar. 

 Si aquests acords s'haguessin signat, ara tu ja podries dir-li al teu acompanyant que deixés de salmodiar pacta sunt servanda, pacta sunt servanda... Com les espelmes que bufes al pastís d'aniversari, les disposicions de l'antic mandat britànic haurien quedat apagades definitivament. Però com que no es va arribar a cap acord perquè tampoc aquesta vegada ho van voler els àrabs, les prerrogatives legals dels jueus quedaven intactes amb el dret internacional a la mà.

 Els israelians van continuar defensant el seu dret absolut sobre tot el territori que el mandat britànic anomenava "Palestina". Defensaven, per tant, el seu dret d'implantar assentaments civils a Cisjordània. No al·legaven pas cap dret militar ni bèl·lic. Al·legaven simplement les disposicions del Dret internacional, un dret que protegeix la convivència pacífica entre tots els països.

 Va arribar la Guerra dels Sis dies (1967). A resultes de l'atac dels veïns àrabs, Israel va guanyar encara més territori: Gaza a Egipte, les muntanyes del Golan a Síria. també es fa fer fort a Cisjordània. I atès que les agressions no semblava pas que volguessin parar, Israel va decidir establir en aquells territoris guanyats uns coixins de seguretat de cara al que pogués venir en el futur. L'any 1973 va venir la guerra coneguda com del Yom Kipur, quan els veïns àrabs van atacar per sorpresa els israelians en el seu dia religiós més assenyalat...  

 Mort el president egipci Nasser (que s'oposava als acords) l'any 1979 es va signar un primer acord entre Israel i Egipte. Des d'aleshores s'han succeït moltes conferències internacionals, acords, reunions bilaterals i multilaterals... Potser has sentit parlar de la Conferència de Madrid, dels Acords d'Oslo, dels Acords de Camp David, de la Iniciativa de Ginebra... Cap no ha tingut un èxit definitiu perquè sempre sobrevola el pecat original de la incorrecta interpretació del Mandat Britànic de 1923. I és que els jueus no havien robat res. Els jueus estaven legitimats per un mandat que s'ajustava plenament al dret internacional públic. I encara s'hi ajusta.

 I doncs, per què els israelians sovint dubten si al·legar o no diplomàticament  aquest mandat? Doncs perquè Israel, com qualsevol estat democràtic del món no és compacte ni impermeable en la seva política. Els partits i polítics més conservadors (com ara Netanyahu) estan plenament decidits a enarborar els drets que el mandat britànic de 1923 els atorga, mentre que l'esquerra, més progressista i laica, està més disposada a renunciar-hi en favor d'una pau definitiva. Israel en va donar proves eliminant els assentaments de Gaza.

 Però des de Gaza continuen caient periòdicament sobre Israel centenars de míssils llençats pel govern de Hammas, de tendència islamista radical, un govern ajudat entre altres per Iran i les guerrilles libaneses de Hizbolah. Mentrestant, a Cisjordània, un altre govern (ei, que aquí tenim un altre tema: els palestins no es posen d'acord a tenir un govern únic) un altre govern, deia, es dedica a premiar els atemptats contra israelians amb homenatges i un salari fix a les famílies dels palestins que els perpetren. Com  més israelians maten, més puja la cotització de les pensions vitalícies... 

 Hem començat dient que Netanyahu treu foc pels queixals quan sent parlar els diplomàtics americans. Ens queda apuntar les causes que haurien dut els americans i els israelians a distanciar-se com ho estan fent. 

 Però serà un altre dia, entesos? Això són primers auxilis, no pas una unitat de vigilància intensiva...