Ahir els
diaris publicaven titulars com aquests:
—"La UE fa pinya per negociar la sortida de
Londres".
— "La Unió Europea es prepara per al Brexit".
"Brexit", ja
ho saps, és la composició formada a partir de les paraules british i exit. Serveix
per definir la sortida de la UE que els britànics van decidir fa poc en
referèndum.
Si ets nascut
als anys 90, el terme Unió europea
(UE) segur que ja t'és plenament familiar. En canvi, potser ni tan sols has
sentit parlar d'un altre terme que era molt corrent per a les generacions
anteriors: Mercat Comú.
Un mercat comú, en general, és una unió
duanera que elimina impostos que gravin la importació de mercaderies entre els països
que el conformen. Aquests impostos o taxes són els famosos aranzels.
Sense un
mercat comú, cada país tendeix a protegir el seu mercat interior a base de
penalitzar la compra de productes no fabricats al mateix país. Quan uns països
es posen d'acord per fer un mercat comú, el primer que fan es permetre la
lliure circulació de productes, de mitjans de producció i de mà d'obra. El
ventilador fabricat al país del costat ha de poder competir en qualitat i preu
sense que se'l gravi amb un cost afegit perquè a la duana li carreguen un
aranzel que pretén fer-lo menys competitiu. I el bon professional d'un lloc ha de poder oferir-se en un altre sense condicionants afegits en el seu estatut.
A més a més, els
països d'un mercat comú eliminen les fronteres entre ells. Més endavant, poden
acabar d'unificar el mercat a base d'eliminar barreres comercials secundàries, permetre
també la lliure circulació de capitals, legislar conjuntament sobre moltes
matèries que seran d'obligat compliment per a tots els països comunitaris,
crear una moneda única, etc.
Doncs aquest
és el procés que varen fer els països pioners de l'actual UE i que ha arribat fins i tot a la creació d'una zona euro, per bé que alguns membres no hi han volgut entrar. Però anem als inicis.
Després de la
Segona Guerra Mundial, uns quants països europeus van adonar-se que no es
podria superar la crisi produïda pel desastre bèl·lic si no hi havia una forta
cooperació econòmica entre ells. I van posar fil a l'agulla amb una sèrie de
tractats que establien acords de col·laboració sobre matèries concretes (carbó
i acer, energia atòmica, agricultura, etc)
L'any 1967 va entrar en vigor un nou tractat
que havien subscrit dos anys abans Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg ,
Alemanya i els Països Baixos. Què disposava aquest tractat? Doncs que aquests
primers mercats circumscrits a matèries concretes i ja creats en anys anteriors,
quedaven definitivament unificats en una mateixa política d'acords i amb una
mateixa denominació: Comunitat Europea (o
Comunitats Europees, ja que eren
diversos els mercats d'on provenien). És el que es coneixia popularment
com Mercat
Comú. Des d'aleshores, i en successives etapes, el Mercat Comú no va parar
de créixer amb la incorporació de nous estats.
El Regne Unit,
d'entrada, se'n va quedar al marge. Els britànics sempre han mirat més cap a
l'altra banda de l'Atlàntic, cap a EE.UU. La seva voluntat aïllacionista i de
mantenir les distàncies amb Europa es resumeix, en clau d'humor, amb el
comentari que una vegada va fer un locutor radiofònic anglès després d'una gran
tempesta que va impossibilitat la comunicació aèria i naval amb Europa: —"El continent europeu ha quedat aïllat per la
tempesta", va anunciar als seus oients...
L'any 1973 el
Regne Unit es va incorporar al Mercat Comú, però no pas sense reticències. I
quan va arribar el Tractat de Maastricht del 1992, s'hi va mantenir, però amb
condicions...
Ep, ep, que
ens hem avançat! Aquí entra en joc la teva generació... A partir d'ara,
deixarem de parlar de la Comunitat Europea i del Mercat Comú. Parlarem només de
la UE.
Doncs l'any
1992 (tractat de Maastricht), aquest mercat
comú de comunitats europees —ja definitivament batejat com Unió Europea (UE)— va quedar governat per
uns mateixos òrgans de direcció, amb competència sobre totes les matèries
contemplades en el text de l'acord.
En aquesta Unió
Europea es van consolidar quatre regles
de joc molt importants.
1.- Les mercaderies
circularien lliurement pels països membres sense haver de pagar aranzels (els impostos
per deixar-les passar).
2.- També circularien
lliurement els serveis. Això vol dir que un professional francès no havia de
tenir cap problema per anar a prestar els seus serveis a Itàlia, posem per cas.
3.- Els capitals també
podrien moure's sense entrebancs. Un ciutadà podia moure els seus diners pels
bancs dels estats membres sense que això fos considerat tràfic de divises com abans.
4.- I atenció: la
circulació de persones també seria lliure i no supeditada a cap condició. Si
una persona es trobava en un territori pertanyent a la UE, podia moure's pels
altres territoris lliurement, viure-hi i treballar-hi sense que ningú el pogués
expulsar.
I com que algú havia
de supervisar totes aquestes mesures, adaptar-les, crear-ne de noves, etc, van
sorgir uns òrgans de govern i de legislació que tots els estats membres havien
d'obeir, fins al punt que havien d'assegurar-se que en les respectives
constitucions no hi hagués cap element que fos incompatible.
Els principals òrgans de govern de la UE són:
La Comissió Europea
El Parlament Europeu
El Consell de
ministres
El Tribunal de
Justícia
Com dèiem abans, el
Regne Unit s'hi va adherir, però amb condicions. Durant les negociacions, va
aconseguir introduir Les famoses clàusules opt-out,
segons les quals quedava deslliurat d'algunes obligacions comunitàries:
1.- Potser la més
important és que el Regne Unit continuaria amb la seva lliura esterlina (s'havia creat la Zona Euro). Per què? Doncs perquè els
països que s'agafaven a l'euro ja no podrien jugar amb la devaluació de la
moneda en cas d'interès nacional.
Recordes el ventilador
de què parlàvem abans? Si a França val 50 € i a Anglaterra un ventilador de la
mateixa qualitat es fabrica a 54€ de venda al públic, aquest ventilador anglès
no és atractiu per als altres països, oi? La indústria anglesa del ventilador
no podrà exportar. Però imagina't ara que el govern anglès ajuda aquesta
indústria devaluant la lliura esterlina. Llavors amb la mateixa quantitat d'euros
podràs comprar més lliures esterlines. El ventilador anglès, que abans era més
car, ara un francès, amb les lliures que té a la butxaca després del canvi de
moneda, el podrà comprar, posem per cas, pel preu equivalent a 48 €. Ara sí que
li interessa!
La devaluació de la
moneda és una mesura econòmica que tenen els governs per fer més atractiva la
seva economia.
A la zona euro, naturalment, cap estat pot devaluar-la perquè això equivaldria a devaluar la moneda de tots els altres països que funcionen amb l'euro. El regne Unit no va voler renunciar a tenir el control sobre la seva.
2.- Tampoc va voler
renunciar al control de fronteres. El Regne Unit s'oposava a deixar entrar
tothom al seu país pel simple fet de pertànyer a la UE. No s'oposava a la residència i treball d'un estranger al seu país, però no havia pas subscrit el Tractat de Schenguen (pel qual s'ha de permetre circular a tota persona que entra a la zona dels països firmants d'aquest tractat). Alguns països no incorporats a la UE, per contra, sí que van acceptar formar part de la zona Schenguen. Hi poden circular les persones, però no poden establir-hi residència habitual ni el seu treball sense el corresponent permís.
La UE actua com un club voluntari en la seva adhesió però que un cop a dins, obliga a complir tots els tractats subscrits. Els britànics, que eren molt contraris a la immigració massiva i descontrolada, no van voler entrar a la zona Schenguen com tampoc havien volgut entrar a la zona euro. Van aconseguir mantenir les distàncies també en aquest punt.
La UE actua com un club voluntari en la seva adhesió però que un cop a dins, obliga a complir tots els tractats subscrits. Els britànics, que eren molt contraris a la immigració massiva i descontrolada, no van voler entrar a la zona Schenguen com tampoc havien volgut entrar a la zona euro. Van aconseguir mantenir les distàncies també en aquest punt.
3.- I no es va adherir
plenament a la Carta de Drets fonamentals de la UE. Aquests drets operarien
limitadament sobre la llei anglesa.
4.- Ni a les
iniciatives legislatives comunitàries en matèria de seguretat i justícia.
Amb el govern recent
de David Cameron, el regne Unit va voler aprofundir en aquestes excepcions i va
tensar la corda fins al punt de convocar un referèndum per a sortir-ne si la UE
no les acceptava. L'expectativa de Cameron era que la població votaria
quedar-se, però que l'ajustat resultat el legitimaria per exigir noves
excepcions a la UE. Volia aconseguir:
1.- Que els ciutadans
d'altres països no poguessin sol·licitar prestacions socials si es quedaven a
viure Anglaterra. Era una mesura per combatre la immigració.
2.- El Regne Unit no
s'involucraria en el rescat d'altres països com Grècia o Portugal, cosa que
passava fins ara. Per mantenir l'estabilitat del conjunt, tots els països de la
UE estan obligats a contribuir al finançament de les crisis que passen els seus
països membres.
3.- La UE, a més,
s'havia de comprometre a millorar la seva estructura burocràtica. Els polítics
britànics veuen els seus col·legues europeus com una colla de buròcrates que es
passen dies, setmanes, mesos i anys discutint sense resoldre res. Sense
resoldre ni tan sols els greus problemes de corrupció.
4.- Tampoc no volien
acceptar l'obligació de continuar buscant més àrees comunitàries. Ser membre de
la UE representa acceptar que s'ha de fer via cap a més integració en tots els
camps (econòmic, social, polític...). Per dir-ho d'una altra manera: Anglaterra
no volia veure's involucrada en la creació d'uns Estats Units d'Europa.
I bé, al referèndum
del Brexit del 2016 van guanyar els
partidaris d'anar-se'n... Lucidesa? Populisme? Enyor d'aquell antic imperi que
permetia als britànics valer-se per si mateixos sense haver de col·laborar amb
ningú? Rebuig d'una immigració que no té control i que satura els serveis
públics? Avorriment de rescatar amb els seus diners el problemes endèmics del euro?
Potser una mica de tot.
El cas és que ara el
problema no és entrar sinó anar-se'n...
La UE havia previst molts mecanismes per a l'entrada de nous membres al club (actualment, 28 si encara comptem el Regne Unit) i molt pocs per a la sortida. De fet, al tractat de Maastricht, cap ni un. L'únic article que parla d'una hipotètica sortida (que ningú podia ni imaginar-se aleshores) es troba en un tractat menor, el de Lisboa.
Al llarg de tots aquests anys de relació comunitària, el Regne Unit ha anat teixint una xarxa d'obligacions, tractats, acords i convenis de tota mena que ara no pot ignorar. Els haurà de revisar, modificar, anul·lar i substituir de cara a no fer perillar la seguretat econòmica i jurídica pròpia, ni la dels seus antics socis, ni la d'altres països amb els quals havia negociat en qualitat de sòcia comunitària de la UE. I això demana molt temps. La diplomàcia és lenta.
La UE havia previst molts mecanismes per a l'entrada de nous membres al club (actualment, 28 si encara comptem el Regne Unit) i molt pocs per a la sortida. De fet, al tractat de Maastricht, cap ni un. L'únic article que parla d'una hipotètica sortida (que ningú podia ni imaginar-se aleshores) es troba en un tractat menor, el de Lisboa.
Al llarg de tots aquests anys de relació comunitària, el Regne Unit ha anat teixint una xarxa d'obligacions, tractats, acords i convenis de tota mena que ara no pot ignorar. Els haurà de revisar, modificar, anul·lar i substituir de cara a no fer perillar la seguretat econòmica i jurídica pròpia, ni la dels seus antics socis, ni la d'altres països amb els quals havia negociat en qualitat de sòcia comunitària de la UE. I això demana molt temps. La diplomàcia és lenta.
Hi ha polítics
britànics que voldrien retirar-se de mica en mica, gradualment i ordenadament.
N'hi ha d'altres, també, que volen tirar pel dret i acabar tan aviat com sigui
possible. El mateix passa a Brussel·les, la capital política de la UE.
De manera que ara
ens trobem en un partida d'escacs en què no es negocia quines són les condicions per dignar-se a entrar sinó amb quines condicions es deixa sortir un estat.
I d'aquí els titulars una mica enigmàtics per als joves sobradament preparats, desinformats i sense temps per llegir els diaris d'ahir.
I d'aquí els titulars una mica enigmàtics per als joves sobradament preparats, desinformats i sense temps per llegir els diaris d'ahir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada