Aquells mocs a la portalada de Ripoll...

— "És una portalada romana?"

— "Sí, sí, romana...Vigila, no ensopeguis."

 Com que és cap de setmana i potser tens ganes de fer una mica de turisme, aquí va una I.P.A. lleugera. Potser et servirà per triar ruta. Ep, que sigui lleugera no vol pas dir que no sigui important, eh? Tu llegeix-la i així no et ficaràs de peus a la galleda com la senyora que un dia va contestar a l'amiga el que t'he transcrit fidelment a dalt. Ho va dir tot baixant d'un autocar de l'IMSERSO a la Plaça del Monestir de Ripoll.

 Vinga, anem al gra: dos diaris dels que no tens mai temps de llegir han publicat en portada fotos i grans titulars que tenen una mateix objecte informatiu:

— "El color torna a Ripoll"  (El Periódico de Catalunya)

— "La portalada torna a lluir" (El PuntAvui+)

 Es refereixen, és clar, a la magnifica portalada del Monestir de Santa Maria d'aquella vila. El Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya (CRBMC) ha retirat per fi la gegantina bastida d'obres que tapava la portalada del monestir. Ara ja la podràs veure bé. Durant quatre mesos han estat treballant-hi per retornar a la pedra les millor condicions de visibilitat i preservació. S'hi han gastat 130.000 eurets. Ben gastats, sí senyor!

 Unes olives i una mica d'història per contextualitzar el tema? 

 Ripoll, segons diu el lema, és el Bressol de Catalunya. A aquella comarca es va consolidar el moviment de reconquesta del territori català després de les invasions sarraïnes. Parlem del segle IX. I va ser allà, a Ripoll, on va fundar-hi una abadia el comte Guifré el Pelós. Sí, aquell noble guerrer que amagava pèl fins i tot en parts del cos normalment deslliurades de pelatge i habitualment —no sempre—reservades a les comteses.

 Aquí el tens, en una il·lustració, de fra Jaume Domènech. No li busquis el pelatge, ja t'he dit que el tenia a zones reservades. Oi que no ets pas comtesa, tu?

 Llàstima. De cap manera no podrem cantar exhaustivament les glòries del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll. Ens duria un temps que no tens, enfeinat com estàs a penjar selfies a l'Iinstagram. Però com a mínim, sàpigues això per si vas a visitar-lo:

— A finals del segle X va ser un dels principals centres d'irradiació cultural. A la seva biblioteca s'hi van aplegar ni més ni menys que 65 (seixanta-cinc llibres) de temàtica científica. Ja pots riure, ja, però era una quantitat de volums inimaginable en altres llocs. 

— També va ser un centre artístic de primer ordre. El taller de copistes de l'abadia va produir dues de les més excelses Bíblies il·luminades de la història de l'art cristià. Són del segle XI.

(no em siguis Belén Esteban, tu ara! Amb el terme "il·luminades" vull dir que estaven il·lustrades amb caplletres i figures de colors, no pas que duguessin cap espelma incorporada) 

 Per a cadascun d'aquests volums, els monjos copistes i il·luminadors van necessitar centenars de pells de vedella. Recursos d'aquesta magnitud per fer el pergamí, només estaven a l'abast de les abadies més riques. 

— I també va ser un centre... picantó. Et convé saber que del monestir de  Ripoll va sortir una obra que actualment es considera l'únic exponent de literatura lírica medieval escrita en llatí. Cap al segle XIII, se suposa que d'amagat del seu abat, un monjo anònim va copiar a les pàgines en blanc que quedaven en un llibre científic (un d'aquell de què et parlava aquí dalt) un recull de poemes eròtics que es coneixen amb el títol de Carmina Riuipullensia (poemes ripollesos). Poemes parlant de pits i de cuixes. Coi de monjo! Ora et labora...

   

 Amb tants mèrits, no és estrany, doncs, que els primers contes catalans hi volguessin ser enterrats. N'hi ha uns quants penjant dels seus murs (dins de la corresponent urna, és clar). Segles més tard, el monestir de Poblet va saber jugar bé els seus trumfos i se'n va endur l'honor de les sepultures reials que vindrien.

 Però el monestir de Ripoll encara té un altre atractiu —el més important i visible—que és el que ens porta a parlar-ne avui: una portalada que fa caure de cul a terra! Una portalada, per cert, que és romànica. Repeteix amb mi: ro-mà-ni-ca. Si et trobes amb la senyora de l'autocar, sisplau, deixa-l'hi anar, discretament però prou alt perquè et senti...

 Un segle després de la producció de les bíblies ripolleses, els copistes van cedir el protagonisme als escultors. Aquests van començar l'obra de què parlem, una obra que es troba a un pas de ser declarada Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO. Es tracta d'un conjunt escultòric que té la forma dels antics arcs de triomf romans.

(parèntesi: sí, sí, senyora, ara sí que hem de dir "romans", de l'imperi romà...)

 I per què té forma d'arc de triomf? Bé, era una manera d'exaltar les conquestes dels contes Ramon Berenguer III i IV, que van culminar la reconquesta catalana. Aquesta idea de comparar-la amb un arc de triomf ("l'arc de triomf del Cristianisme") ens ve del poeta Jacint Verdaguer. 

 Mossèn Cinto també va dir que la portalada de Ripoll era "la Bíblia al cor de Catalunya impresa". I en efecte, l'escultura s'inspira en les bíblies il·luminades del segle anterior per representar en cada arcada (en té set) una sèrie de passatges de la història bíblica.

 Quan aquest redactor de primers auxilis era petit, es quedava hipnotitzat contemplant els lleons de la fossa de Daniel. Després el pare l'estirava cap a dins de l'església i, és clar, feia les corresponents rebequeries i plors. Més d'una vegada s'havia netejat els mocs de la mà refregant-la per l'escultura de l'apòstol sant Pau que hi ha al costat d'un lleó. Això el redactor t'ho confessa per ara netejar-se definitivament la consciència: ell també va contribuir a la degradació de la pedra...

 Perquè has de saber que la portalada de Ripoll està afectada d'un mal que es coneix com el càncer de pedra. La naturalesa massa porosa del material, juntament als terratrèmols, incendis i restauracions maldestres  que ha sofert al llarg de la història han fet que la seva salut sigui molt fràgil. Per això fa anys que està protegida per un parament de vidre que la preserva dels canvis climàtics. Amb la restauració actual, s'han eliminat les restes de resines de males restauracions anteriors que li van fer més mal que bé.

 Només un apunt per acabar, abans que te'n vagis a Ripoll a fer selfies dins del recinte protegit.

 Suposo que si vas  a visitar la portalada, tindràs el cuc d'entrar a l'església. I com que estic segur que ho faràs, sisplau, no incomodis ni sant Pau ni sant Pere amb els teus mocs, com feia de petit el redactor de guàrdia. Que estàs constipat o que tens por? La paraula clau és kleenex.

(parèntesi per a l'acudit del dia, relacionat amb els mocadors i la llengua de l'època: un català entra a una farmàcia de Sevilla. --Oiga, tiene pañuelus? --Sí, de cline' --Bueno, si ustet lo disse... Pañuelus, pañuelum, pañueli, pañuelo...) 

 I una altra cosa. Un cop a dins, abandona dues idees. La primera: que et trobes en un edifici romà. La segona: que et trobes en un edifici... romànic.

 Llevat de la portalada i dels claustres, el monestir de Ripoll té un enorme, enorme, enorme (i no em cansaré de repetir la paraula) enorme interès, però no pas perquè sigui romànic, sinó perquè és un model de reconstrucció d'un monument medieval durant el segle XIX.

 En aquella època a Europa imperaven les tesis de dos escriptors i arquitectes.

 D'una banda, John Ruskin, que considerava gairebé una heretgia deduir formes passades i, a partir d'aquesta deducció, restaurar monuments de l'antiguitat. Si hagués estat per ell, el monestir de Ripoll, avui oferiria una visió més autèntica però també més calamitosa: l'estat ruïnós en què va quedar l'edifici després del terratrèmol del 1428, de les guerres carlines del segle XIX i de la desídia posterior. 

 De l'altra, Viollet-le-Duc, que pensava i actuava en sentit contrari: davant d'una ruïna, el que calia era agafar de model un monument coetani i intentar ressuscitar-la a partir de les seves formes. I aquesta escola és la que van seguir els arquitectes encarregats pel Bisbe Morgades de Vic per tornar a Ripoll el passat esplendor del seu monestir.  Els seus promotors van inspirar-se parcialment en el monestir de Sant Miquel de Cuixà, que va servir de model de rehabilitació.

 Per què es va seguir la teoria rehabilitadora i no la de deixar el monument en l'estat en què es trobava? Perquè la reconstrucció del monestir de Ripoll formava part del programa polític de la Renaixença, que volia recuperar l'orgull nacional de Catalunya a base d'enaltir el passat cultural que li havia donat prestigi i glòria. L'Església i el bisbat de Vic van veure en Ripoll un símbol de la recuperació del bressol de Catalunya.

I per això es van salvar totes les dificultats materials, climàtiques i personals hagudes i per haver. Una mostra és la carta que et transcric. L'escriu el mestre d'obres de la restauració, ripollès, al seu arquitecte, que viu a Barcelona i només puja a la vila per a la revisió de la feina feta. Amb aquesta carta acabem per avui. Un cop llegida, si vols i tens el temps, hi rehabilites l'ortografia:     

  

S.D. Martín Sureda

Gerona

Ripoll 9 Dbre. 1882

Muy s. mío; sino ay novedad el martes o el miércoles bajaré en Barna tal vez llegare en Gerona, porque los trabajadores desearían saver que día podían cobrar, todo los días les tengo en casa, y yo les digo que no faltaran tanto si V. escribe como si yo bengo podremos decirles del modo que a V. le parezca, a pesar que para salir se prepara mal tiempo pues ay un palmo de nieve y todavía esta nevando.

Sin otro particular expresiones y V. disponga de este su afmo. y S.S.Q.S.M.B.

Juan Martí y Font

P.D., si vengo será el miércoles o jueves.

Martí [Font]

Imatges.

Comte Guifré: Biblioteca de Catalunya

Bíblia de Ripoll: www.monestirderipoll.cat

Portada Carmina riuipullensia: Impremta Maidéu, Ripoll