Pocs -molt pocs- diaris s'han fet ressò de les
importants manifestacions i repressions de ciutadans que s'estan produint aquests dies a la Kabylia. Tampoc aquells diaris catalans que són favorables al procés i que sembla que haurien de tenir una especial
sensibilitat per altres processos d'independència que s'estan coent a la l'àrea
mediterrània.
Que tu no tinguis temps de seguir l'actualitat es pot comprendre. Que no en tinguin els directors de premsa i els dirigents polítics sobiranistes (aquests que tot el dia s'omplen la boca de "suports internacionals") ja és més estrany...
Que tu no tinguis temps de seguir l'actualitat es pot comprendre. Que no en tinguin els directors de premsa i els dirigents polítics sobiranistes (aquests que tot el dia s'omplen la boca de "suports internacionals") ja és més estrany...
Ahir parlàvem dels amazics i ho fèiem en un ambient festiu
perquè era el Yennayer 2967 (el seu cap
d'any). Però ja se sap: post pestum festum, deien els romans. Després
d'una festa, sempre ve la pesta... Avui els comentaris d'aquest blog seran una
mica més tristois.
L'any 2011 es va posar molt de moda parlar de la primavera àrab. Amb aquest terme es coneixen
encara avui les revoltes populars que van acabar expulsant, empresonant, matant
o posant en dificultats els dictadors de Tunísia, Líbia, Egipte, Yemen,
Bahrein, Síria... Va ser com una traca valenciana: l'explosió d'un petard
lligat a la rastellera feia que s'encengués i explotés el petard del costat. La
guerra siriana, encara no apagada, ha estat la traca final d'aquesta trista metàfora que he fet. Poca broma. Aquella primavera de primaveral no en va tenir res.
Pel que fa al nord d'Àfrica només se'n van escaquejar dos
governs. Al Marroc, el rei Mohammed V va ser prou llest per descomprimir el malestar a base de mínimes reformes que van acontentar i desactivar el poble. Per la
seva banda, a Algèria tampoc no va reeixir la revolta. Per què?
Algèria és un país que va estar colonitzat per França
des del 1830 fins al 1962. Administrativament, fins i tot va acabar
sent una província més de l'estat francès. El jacobinisme de la Republique Française, doncs, el
algerians el porten enganxat a la pell. I saben molt bé com tractar els
moviments civils contestataris.
Què és el jacobinisme? Hi dedicarem un comentari més
extens un altre dia. Ara queda't amb aquesta idea. El jacobinisme és una
ideologia política que nega els drets nacionals dels pobles que integren l'estat
on impera i que combat les seves manifestacions lingüístiques, culturals i
identitàries. Pregona una igualtat absoluta (i absurda) entre tots els
ciutadans d'un estat. Un estat, una sola nació, ve a ser el seu lema. I això comporta una sola llengua i una sola identitat.
A Occitània, per exemple, quan les entitats occitanes
reclamen a les autoritats franceses que reconeguin la seva llengua a l'escola,
aquestes autoritats els ho deneguen amb aquest argument: "A l'estat francès, tots els ciutadans han de tenir els mateixos
drets. Si reconeixem el dret a l'ensenyament en occità a uns ciutadans, aquests
ciutadans tindrien més drets que no pas uns altres que no viuen a Occitània".
És absurd, d'acord. Però el jacobinisme és
això. I si al país on opera el jacobinisme no hi està ben arrelada una democràcia formal, fins
i tot pot arribar a mostrar-se molt
violent per defensar els seus postulats i fer passar tothom per l'embut.
Això és el que passa a Algèria amb els kabyls.
El poble kabyl és un poble autòcton d'Àfrica del Nord que
té aproximadament 12 milions d'habitants. La seva pàtria és la Kabylia. El seu
territori abraça gairebé 40.000 km2, a l'est d'Alger. Té una llengua i una
cultura pròpies que l'estat d'Algèria no ha volgut reconèixer mai i que
reprimeix encara ara amb crueltat. És el que et deia del jacobinisme quan no
està temperat per la civilització i la cultura.
La Kabylia no va poder ser colonitzada per França fins al 1857 (o sigui, quan ja feia 27 anys que els francesos havien ocupat el territori algerià). Quan els kabyls evoquen aquells fets, no deixen mai de recordar que la resistència més gran la va oferir una dona capitanejant un exèrcit. Es deia Fatma N'Soumer i un general francès la va arribar a qualificar com la Joana d'Arc de Djurdjura, en referència a la muntanya sagrada dels kabyls (a l'estil de la nostra de Montserrat).
La Kabylia no va poder ser colonitzada per França fins al 1857 (o sigui, quan ja feia 27 anys que els francesos havien ocupat el territori algerià). Quan els kabyls evoquen aquells fets, no deixen mai de recordar que la resistència més gran la va oferir una dona capitanejant un exèrcit. Es deia Fatma N'Soumer i un general francès la va arribar a qualificar com la Joana d'Arc de Djurdjura, en referència a la muntanya sagrada dels kabyls (a l'estil de la nostra de Montserrat).
Ara la resistència li toca fer-la contra els intents d'assimilació d'Algèria, que no solament s'ha oposat a qualsevol estatut
d'autonomia per a la Kabylia; no solament destina un 25% de les tropes de
l'exèrcit a ocupar-la permanentment; no solament té sempre a punt una policia
repressora, sinó que viola contínuament els drets humans i civils de la seva
gent. Una violació que arriba, si cal, fins i tot als infants. Molt heavy, no? Ja ho saben que som al segle
XXI? I tant que ho saben!
Però és que, a sobre,
els kabyls han de suportar també els atacs i assassinats dels islamistes
radicals. L'any 1991 hi va haver un cop d'estat militar per impedir la pujada
al poder del Front Islàmic de Salvació (FIS), els quals van començar una guerra
de guerrilles des de les zones muntanyoses del país.
El poble kabyl és un
poble que defensa la laïcitat, el feminisme, els drets de l'home, la
solidaritat social... Juntament amb un sector de la societat tunisiana, és el
poble més impregnat dels valors d'Occident. A més a més, sense menysprear ni
atacar els palestins, manifesten una simpatia desacomplexada envers Israel. Veuen
en la fermesa i convicció d'aquell poble per sobreposar-se a tots els atacs la
fermesa i convicció que han de tenir ells. No és estrany, doncs, que els
islamistes radicals del FIS (precursors dels gihadistes actuals) els odiïn. Els
kabyls reben a les dues galtes: en una, els pega l'Estat algerià; a l'altre,
els fanàtics religiosos.
Però aquest és un
poble resistent i convençut de la seva raó. En el seu moment va combatre la colonització
turca, la francesa, l'algeriana mateixa... I també ho fa ara contra la àrabo-islàmica.
Està tan convençut de la seva lluita que fins i tot ha deixat enrere els altres
amazics. Ells tenen pressa... (per
cert: et sona, aquesta expressió?)
Per això, sense
renunciar a la bandera que és comuna a tots els amazics, l'ANAVAD ha promogut
una bandera pròpia de la Kabylia per donar-se a conèixer al món. És aquesta.
L'any 2010 els kabyls van
constituir l'ANAVAD, el Govern Provisional de la Kabylia, que té la
seva seu a París. El seu president és Ferhat
Mehenni, un líder molt respectat. I te'n
dic una de grossa? L'home, en realitat, no es diu Mehenni. Aquest és un cognom
imposat per l'administració colonial francesa. Es diu Ferhat Ath Said.
(parèntesi: amb menor
grau, això també passava a Catalunya. Sense anar més lluny, aquest redactor de
primers auxilis va haver de batallar i batallar en el seu moment per esborrar dels
documents oficials el refotut accent de la paraula castellana "Ramón".
Però t'imagines que a sobre ens haguessin imposat un cognom per amagar els
nostres orígens catalans? Doncs això encara passa a la Kabylia).
Per dur a terme el seu
procés d'alliberament nacional (inspirat parcialment en el català) els kabyls han
fet un partit netament independentista que es diu Moviment per l'Autodeterminació
de la Kabylia (MAK).
Fem un stop perquè t'he de parlar d'una altra dona: Soraya Sough. És la representant del MAK a Catalunya i a l'estat espanyol. Viu a Barcelona i parla un català perfecte. Fins i tot milita en un partit independentista català per posar el seu granet de sorra.
Fem un stop perquè t'he de parlar d'una altra dona: Soraya Sough. És la representant del MAK a Catalunya i a l'estat espanyol. Viu a Barcelona i parla un català perfecte. Fins i tot milita en un partit independentista català per posar el seu granet de sorra.
Soraya Sough té una fe
de combat a prova de bombes (maleïdes metàfores! Ho sento...) però últimament
està molt decebuda amb els catalans i els seus dirigents sobiranistes. Ja fa temps,
en una conferència a Terrassa, es lamentava que la Generalitat tingués sempre
com a únics interlocutors d'immigració magribina els membres del Consells
Islàmics —tan poc flexibles en qüestions de religió— quan a Catalunya hi ha un
gran nombre d'associacions amazigues molt més obertes i favorables a la visió occidental de la realitat.
Ara la seva decepció
s'estén a tots els partits independentistes catalans, especialment a aquell en què milita:
—"Com
és possible -s'ha lamentat fa poc- que no vulguin saber res de la Kabylia i s'estimin més fer la
pilota a un estat dictatorial i despòtic com és el d'Algèria? Després es queixen
quan periodistes i ciutadans d'altres països es posen a favor de les tesis de Madrid!".
D'aquest actitud, la
dels nostres dirigents, uns en diuen "realpolitik". Aquest redactor
de guàrdia s'estima més dir-ne "cinisme extrem"...
Però no passa res. Els kabyls tenen confiança en les seves forces i continuaran
manifestant-se massivament (i pacíficament!) com des de fa anys i com van
fer també ahir en ocasió del Yennayer 2967. Va sortir una gentada als carrers de les principals
localitats (Tizi Wezzu, Bajaia, Vgayet...). I va haver-hi centenars de simpatitzants
arrestats. Normal. Com sempre.
Catalunya aguanta un Rajoy
que diu no, i no, i no... Algèria no es limita a dir no, no i no als kabyls. A sobre els reprimeix amb empresonaments, vexacions, tortures
i crims d'estat. Però la Kablia continua dient sí, sí, sí... Saps que és el més sorprenent? Que Catalunya s'ho miri i digui pse,
pse, pse...
En homenatge als
kabyls avui acabarem amb unes paraules del president Mehenni (perdó: Ath Said)
en ocasió del manifest que va llegir ahir durant la gran manifestació del Yennayer
2967:
"Ni
el fred, ni la neu, ni molt menys encara la repressió no doblegaran la
determinació del poble kabyl a arrencar el seu dret de viure dempeus i a tenir un
seient a l'ONU enmig de les altres nacions de la terra"
Imatges:
Mapa: myrightworld.blogspot.com
Soraya Sough: Ramon Sargatal
Altres: SIWEL Agence Kabyle d'Information
Imatges:
Mapa: myrightworld.blogspot.com
Soraya Sough: Ramon Sargatal
Altres: SIWEL Agence Kabyle d'Information
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada