Polítics antiprocés: who is who.

 Ahir el diari Vilaweb (un diari que tampoc tens temps de llegir) ens regalava tres notícies que s'acoblaven com els matxambrats dels dobles sostres. 

 1.- Ni el president Puigdemont ni la presidenta Forcadell tenen cap intenció de repetir presidència. Ni tan sols es volen presentar a noves eleccions.

 Els contraris al procés sobiranista que es viu a Catalunya, doncs,  trobaran molts arguments per seguir oposant-s'hi, però no podran pas dir que aquest sigui un afer de paparres agafades a la poltrona. En el cas de Puigdemont aquesta manca d'ambició política fins i tot resulta incòmoda al seu partit, que veu com el líder més sòlid que tenen només pensa en anar-se'n cap a casa un cop culminada la tasca que es va comprometre a fer.

 2.- Fa molt poc l'empresa GESOP (Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública) va publicar una enquesta que li havia encomanat el Periódico de Catalunya —un diari obertament oposat al procés independentista—. Els resultats són contundents: en cas de celebrar-se un referèndum per la independència, hi participaria un 63% de la població catalana.

 O sigui, que malgrat les repetides, repetires, repetides, repe-tides, re-pe-ti-des, re-pe-ti-des (ep, perdó, potser sí que tenen raó a casa quan em diuen que marianejo...) repetides declaracions de Rajoy respecte a la falta de sentido común del referèndum, un 63% de la població hi aniria.  I no solament això. Un 79% d'aquest percentatge votaria que SÍ a la independència. Aquests dos resultats són més amplis que moltes eleccions —plenes de sentido común, només faltaria— que s'han convocat a l'estat espanyol i a la UE. 

 3.- La tercera notícia del matxambrat (un neologisme castellà divertidíssim que  ve de macho i hembra) és una mica l'acoblament de les  dues primeres i la seva conseqüència. Resulta que tres personatges de la política catalana i espanyola s'han unit per constituir un think tank contra el procés. Són Francesc de Carreras, Josep Piqué i José Borrell.

 Un think tank  ("tanc de pensament", si traduïm a l'engròs) és un factoria d'idees, un laboratori per crear opinió a la societat. Mira, no cal anar gaire lluny per trobar-ne un exemple. Aquest mateix blog de primers auxilis és un think tank fet i refet. Al capdavall reuneix tots els requisits: un conspirador que si no arriba a tanc, almenys té vocació de tanqueta; una voluntat ferma d'arribar a algun sector de la societat; un exèrcit mediàtic al servei de l'organització per tal d'escampar els missatges generats, i, el que és més important,  milions de ciutadans que esperen cada matí saber el criteri del thik tank de primers auxilis per fer-se'l seu i anar a discutir a la barra dels pinxos i montaditos. No et sona a I.P.A.?

 Doncs bé, sense arribar a tant, aquests tres personatges tan diversos s'han posat d'acord per constituir un think tank. I per què? Ens ho explica el mateix Josep Piqué a Vilaweb:

 —"Davant del desafiament independentista, no es pot limitar únicament a la via jurídica. És necessària, però no suficient. S’ha de convèncer, però sobretot als qui rebutjant l’independentisme no s’han sentit acompanyats aquests últims anys’.

 O sigui, van a buscar el 47% dels ciutadans que no anirien a votar i el 21% dels que hi anirien i votarien NO. És una mica el que en ciències empresarials es coneix com anar a buscar un "nínxol de mercat". Centra't en els potencials compradors del teu producte. Dels altres, ja se n'ocuparan els teus competidors. En aquest cas, ja se n'ocuparan la justícia, la policia i potser l'exèrcit, que si no té thinks, com a mínim té tanks....

Repassem una mica els tres caps pensants de l'organització?

 Francesc de Carreras és jurista, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona. També va ser membre del Consell Consultiu de la Generalitat.

 Consta que de jove va estar afiliat al PSUC, d'ideologia comunista. Suposem, doncs, que devia donar uns bons disgustos al seu pare, Narcís de Carreras, un prohom català afiliat a la Lliga (partit conservador) i expresident del Barça. Del seu pare són conegudes dues cèlebres anècdotes que no es matxambren gens l'una amb l'altra. La primera és que va ser l'inventor de l'epítet "més que un club" per referir-se al Barça. La segona va passar un dia a la llotja del Bernabeu. El Barça havia acabat de guanyar una final de Copa del Generalísimo Franco (la que avui és diu Copa del Rey, ja veus tu quines coses...). Quan els jugadors estaven a punt de pujar a la llotja a recollir el trofeu, l'esposa d'un ministre va deixar-hi anar un comentari en veu ben alta perquè ho sentís tothom:

—Lo que más més molesta és que haya ganado un equipo que no és español!"

 El president del "més que un club", el nostre Narcís de Carreras, va girar-se cap a la dama, enfurismat, i també en veu molt alta (suposem que perquè ho sentís el generalísimo de todos los ejércitos que tenia al costat) li va contestar ofès, gairebé en peu de guerra:

—"Señora, que en Barcelona también somos españoles!"

 Al cap de molts anys d'aquesta anècdota, el seu fill també va poder demostrar la gran españolidad que atresora inspirant intel·lectualment la fundació del partit Ciudadanos.

Alguns qualifiquen la ideologia de C's com de neofalangista, per raó del seu discurs de regeneració política (tan semblant al de José Antonio Primo de Rivera) i el seu integrisme nacionalista espanyol, que nega qualsevol idea d'autogovern que no passi per les estructures estatals. Diguin el que diguin els analistes, hi ha una dada objectiva: aquest partit va néixer per combatre obertament la política lingüística de la Generalitat, sobretot a les escoles. Potser perquè en Barcelona también somos españoles!"

 El segon cap pensant del tercet és Josep Piqué. Economista que també va treballar per a la Generalitat i que fins i tot en va ser  director general d'Indústria en un dels governs Pujol.

 Com Francesc de Carreras, també Piqué va començar la seva activitat política en un partit comunista. Més comunista encara que el de Carreras. Es deia Bandera Roja, totskisme dur. Pel que fa al seu pare va ser l'últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú. Aquell jovent... Quines ganes de portar mala maror a casa, no? Tu també has practicat aquest esport? És clar que amb el temps tot es va posant al seu lloc. Josep Piqué va acabar sent ministre d'indústria i energia al govern d'Aznar (PP).

 D'aquest polític comunista penedit, es va fer famosa l'anècdota que va publicar El País cap al 1999. Resulta que una empresa seva que es deia Loreto Consulting va ser investigada per la llei: havia comprat pel mètode de leasing un esplèndid xalet a la Cerdanya. Trenta-vuit milions i mig de pessetones a l'operació. Però és clar, el leasing permet deduccions fiscals molt notables i ràpides perquè és un sistema de finançament que només es pot fer servir per comprar actius de negocis productius, no pas segones residències. 

 Un cop en marxa la investigació, es va saber que Loreto Consulting no tenia cap altra activitat econòmica. Ni necessitava ni produïa cap actiu de negoci. Lleig.

 A diferència dels altres dos, el tercer personatge del think tank no ha estat mai afiliat a cap partit comunista. Ell ha militat al PSOE tota la vida. Es diu José Borrell, de la Pobla de Segur i afuincat a Madrid des de l'època dels seus estudis universitaris. Els qui el coneixen el tenen per un tipus intel·ligent de debò, sobrat de neurones. És enginyer aeronàutic i va ser ministre de Foment en un dels governs socialistes de Felipe González. També eurodiputat. 

 El que sobta de José Borrell és que la seva intel·ligència aeronàutica no li servís ni per aguantar-se dret damunt dels troncs quan feia de raier a la Noguera Pallaresa (es veu que els altres raiers miraven al cel quan feia pataxap, de cul a l'aigua) ni per detectar els submarins que navegaven per sota la seva superfície política.

 I és que l'any 1999 Borrell va haver de renunciar a la seva carrera com a candidat a la presidència del govern (representant el PSOE) perquè un amic seu de l'ànima, de nom Josep Huget, li va aixafar la guitarra. Resulta que el compañero Huget era el màxim responsable de la Inspecció d'Hisenda a Catalunya. Els inspectors d'hisenda, ja ho saps, són aquests benemèrits funcionaris que si t'enxampen una trampeta a la declaració de renda et fan la vida impossible...

 Potser és que l'amic Huget (amic de Borrell, és clar) no es dedicava a les trampetes, sinó a les trampes així de grosses. I per això podia anar fent, tenint un amic ministre. El cas és que acceptava suborns a la seva feina per mirar cap a una altra banda (la banda on hi havia els pisos de Núñez y Navarro) i, a sobre es dedicava a la falsedat documental. Total: tretze anys a la garjola i la carrera del seu amic, arruïnada.

 La pregunta és: tan intel·ligent, el Sr. Borrell, i mai no va tenir cap sospita de les martingales del seu amic?

 Baixa el teló. Fins aquí uns apunts dels nous actors de la política antiprocés. Els tres mosqueters del nou think tank (que per cert es diu ThinkCat): un per a tots i tots per a un. La unidad és el que els agrada.

 El ThinkCat és una organització de la qual segur que ben aviat sentiràs parlar un dia sí i l'altre també. Juga-t'hi un peix que tindrà les portes obertes de totes les cadenes i emissores espanyoles per poder difondre l'opinió que elaborin i així arribar a totes les cases. També hi tindran les de les cadenes i emissores catalanes, i és clar que sí.  A la TV3 (que té el pretext que és pública) i al Comte de Godó no els fa res que els mitjans públics i privats de Mdrid les tingui sempre tancades per als independentistes catalans. 

 Políticament, podem dir que el Sr. Francesc de Carreras és un espanyolista tirant a conservador; el Sr. Josep Piqué un espanyolista liberal i que el Sr. Borrell és un espanyolista, centralista i jacobí d'esquerres...

 Per tant, haurem d'actualitzar la dita de Josep Pla, aquella que "no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres". Però ben mirat, ja ho ha fet aquest nou think tank. El primer missatge és clar:

 No hi ha res que s'assembli mes a un català espanyolista de dretes que un català espanyolista d'esquerres.