Una conferència "palestina" amb molt de swing...

Ja feia dies que els diaris que no tens temps de llegir en parlaven profusament  i ahir, al final, es va concretar la notícia: una setantena de representants de països es van reunir a París per parlar del conflicte entre Palestina i Israel i trobar una solució de pau durable. 

 La Conferencia per la Pau al Pròxim Orient (aquest és el títol de la trobada) és la continuació de la que ja es va celebrar el juny passat, amb una assistència menor de representants estatals. Un èxit de participació. És clar que... la quantitat és qualitat? 

 Abans de continuar permet-me que et doni una altra notícia que potser tampoc no t'ha arribat. La setmana passada, el teu nebodet (que no es deixa pujar a cavall per ningú, ja ho saps) se les va tenir de valent al pati amb una arracada que en fa dos com ell i que no para de burxar-lo. És ben bé que són el gat i el gos. No és la primera vegada que passa. Si veiessis les galetes que es claven... Per això aquest cap de setmana, els altres nens de la classe s'han reunit a casa del delegat per parlar de com s'ha de solucionar el tema. No, tu no te n'has assabentat perquè no hi han convidat ni el teu nebodet ni el gamarús que el burxa. La reunió no ha servit per res, és clar. Fes-te'n a la idea: avui hi tornarà a haver sidral a l'hora del pati...

 A la Conferència de Pau de París no hi havia ni Israel ni Palestina, els dos subjectes del conflicte que s'arrossega des de 1948. Per a què ha servit la conferència? Per a la part palestina, tal com va declarar el líder Abu Mazen:

"(...) és una esperança per arribar a la creació d'un estat palestí al costat d'Israel, amb Jerusalem com a capital".

 Per la part israeliana, ja ho havia deixat clar Benhamin Netanyahu (primer ministre d'Israel) abans de començar la cimera:

"(...) és una conferència pactada entre palestins i francesos per intentar imposar a Israel unes condiciones que no concorden amb les nostres necessitats nacionals".

 I per la part dels conferenciants, doncs el que passa sempre quan algú vol arreglar les coses sense que hi siguin els interessats: parlar, parlar, parlar, per no dir res. Té, una mostra del comunicat conjunt que van emetre acabada la conferència:

"Els participants han discutit sobre els mitjans possibles a través dels quals la comunitat internacional podria ajudar a fer progressar les perspectives de pau, incloent [entre aquests mitjans] l'aportament d'incitacions significatives a les parts perquè facin la pau"

 Et deixo la versió francesa perquè comprovis que no m'he inventat res.

 « Les participants ont discuté des moyens possibles à travers lesquels la communauté internationale pourrait aider à faire progresser les perspectives de paix, y compris en fournissant des incitations significatives pour les parties à faire la paix.

 No és estrany que amb tants mitjans possibles, al final Anglaterra no hagi volgut firmar el document...

 Dels conflictes entre Palestina i Israel, aquesta I.P.A. ja te n'ha parlat una i dues vegades (clica els enllaços sobre les paraules, que no surten gaire ressaltades). No repetirem, doncs, el que ja està dit, però sí que recordarem alguns detalls essencials que ens ajudarà a no perdre'ns.

— Tot aquest sidral va començar l'any 1948, quan després de constituir-se legalment l'Estat d'Israel (mitjançant el Mandat Britànic de les Nacions Unides) els països àrabs no van voler asseure's a negociar res de res. Ni dos estats, ni una Jerusalem sota control internacional, ni com gestionar altres àrees conflictives. Res. Es van estimar més anar a la guerra... i perdre-la.

— L'any 1967, després d'una altra guerra promoguda pels àrabs, Israel va arrabassar a Síria els alts del Golan (Síria) i a Egipte la zona de Gaza. També va passar a tenir el control civil i militar de la zona de Cisjordània. Des del primer lloc (Golan), podia preveure i aturar els atacs que vinguessin de Síria. Des de  Gaza, podia fer el mateix amb els eventuals atacs d'Egipte, i des de Cisjordània, als que poguessin venir del país jordà.

 Dels dos primers emplaçaments, Israel n'ha anat retirant les colònies com a mostra de voluntat de pacte. Amb quin resultat? Ara a Gaza hi governa Hamas, una organització considerada terrorista per la comunitat internacional i que llença periòdicament milers de míssils sobre territori israelià. El seu objectiu, fins fa poc, era estendre-hi el Califat Islàmic, ajudat pels gihadistes de Síria. Per la banda de la frontera siriana, la població israeliana no deixa de ser fustigada per les milícies libaneses de Hizbul·là, aliades de Síria i Iran en la guerra eterna que aquests dos països tenen declarada als israelians. I a Cisjordània? Bé, a Cisjordània hi governa l'ANP (Autoritat Nacional Palestina), aquella que cada vegada que un terrorista mata ciutadans israelians, atorga a la família una pensió vitalícia... 

 Ah, sí, me n'oblidava. Perdona que torni al conflicte de l'escola però és que no t'he dit una cosa, del teu nebot. Es veu que el xaval li ha tornat al gamarús (aquell que en fa dos com ell) el regle amb què el picava. Ara, després de la reunió a casa del delegat de classe, uns quants amics li han dit que la solució és que ell deixi el seu regle al calaix i que baixi al pati amb les mans a la butxaca, que no es preocupi: el peça que en fa dos com ell sí que el durà, el regle, però no el farà pas servir... Buf, què vols que et digui, jo no voldria pas excitar el conflicte, eh? Però, ser de tu, li diria al teu nebot que no deixi el regle al calaix... Això sí, que miri de convèncer l'altre, i que parlin tots dos sense tants amics pel mig...

 Tornem als amics de la Conferència de París? L'amiga França (el govern de la qual ha organitzar la trobada parisenca) va votar fa poc la resolució 2344 del Consell de Seguretat de l'ONU. Si la recordes, és una resolució que equipara l'ocupació israeliana de Cisjordània amb el terrorisme islamista contra Israel. També considera il·legals els assentaments israelians en aquella zona. 

 Ai, caram! Un país, França, en què el racisme contra els jueus no deixa de créixer i que, paradoxalment, no reacciona contra l'islamisme radical que se li està ficant per totes bandes. Hi tenen alguna cosa a veure les compres immobiliàries i industrials, multimilionàries, que hi fan Aràbia Saudita i Qatar per ajudar la seva economia en crisi?

 La famosa resolució 2344 també la van votar altres països amics. Entre aquests països hi havia els EE.UU, el gran aliat d'Israel al món. Aquesta és una aliança que Obama ha anat afeblint a base de declaracions contra el govern de Netanyahu (un polític certament difícil i a voltes intransigent) i, sobretot, amb l'acord nuclear que ha fet amb Iran. 

 L'acord entre EE.UU i Iran aixeca les sancions econòmiques contra el govern iranià per haver estat tractant material radioactiu amb la finalitat de produir la bomba atòmica. No obstant això, es calcula que d'aquí a deu anys, els iranians (que ho són tot menys curtets) ja l'hauran produïda. I per primera vegada, a l'Orient Mitjà hi haurà una potència nuclear que mai no s'ha de desdit de la seva promesa: destruir l'estat d'Israel. Bravo per Obama. La veritat és que és un gran polític: parla bé, canta i té molt de swing...

 Tot plegat fa pensar que una part influent de l'opinió mundial s'ha girat a favor dels palestins i en contra d'Israel. La comunitat internacional (amb els països productors de petroli i gas a l'ombra) pressiona i pressiona Israel perquè s'avingui a la solució dels dos estats sense cap garantia de pau.

 Sense que els seus enemics declarats es desdiguin de voler destruir-la.

 Sense que Hamas abandoni el terrorisme i els arsenals de míssils que amaga a Gaza.

 Sense que les milícies de Hizbul·là deixin d'atacar. 

 Sense que el govern de l'ANP deixi de subvencionar amb un salari vitalici les famílies dels terroristes que maten ciutadans israelians.

 Sense que hi hagi ni un sol indici que per l'altra part es negociarà amb voluntat de respectar els acords.

 Sense que els palestins s'avinguin a una Jerusalem compartida.

 Sense que els mateixos palestins es posin d'acord a tenir un únic govern i que aquest sigui democràtic, no pas despòtic i amic dels gihadistes com és ara...

 Sense... Perdona: ja li has dit, al nebodet, que baixi al pati amb el regle per si de cas? Ben fet.

 John Kerry, el secretari d'estat dels EE.UU que ara deixarà el càrrec, es va acomiadar del seu mandat amb una conferència on va dir:

"Si l'elecció és un sol estat [el d'Israel], Israel pot ser o bé jueu o bé democràtic, però no podrà ser les dues coses alhora".  

 John Kerry (el braç dret d'Obama, el dandy que balla amb tant de swing) no ha fet cap recomanació a l'altra part, en el sentit que o bé els palestins de Hammas es governen democràticament i deixen de prometre la destrucció d'Israel o bé l'Estat d'Israel (l'única democràcia de la zona) haurà de continuar sospitant que alguna cosa es cou...

Imatges:

Conferència de París: efe.com
Soladats israelians. efe.com
Ministre francès amb xeic àrab: efe.com
Israel, mapa: franjadegaza.wordpress.com