Europa, a cavall d'un ase?

 Avui els diaris que no tindràs temps de llegir ens porten una notícia del Parlament Europeu. L'italià Antonio Tajani, del Partit Popular Europeu, hi ha estat elegit nou president. Ha obtingut 351 vots. El seu rival també era italià i n'ha obtingut 282. Es diu Gianni Pittella i. I el president rellevat es deia Martin Schultz. Com que el Parlament té 751 diputats, n'hi va haver 118 que van votar altres noms. Quins? Bé, és igual...

 Total, aquests noms no et sonen gaire, oi?

 En el seu primer discurs, Tajani ha apel·lat al consens, al suport a tots els diputats i bla bla bla. També ha dit que el seu programa no estava tancat... Sí, sí, ho has llegit be. Havia presentat la seva candidatura sense tancar el programa amb què la presentava. Com si diguéssim: primer voteu-me, i després ja decidirem entre tots per què sóc tan i tan idoni.

 Ai caram, inconvenients de no ser català. Si ho fos, sabria que per fer una truita, has de trencar els ous, no pas tancar-los…

 L'actual Unió Europea té un origen diferent dels estats que al llarg de la història han decidit federar-se i crear una unió que els englobi (a l'estil dels estats americans). Els estats federats de debò, el que fan és redactar una constitució i aprovar-la. Aquesta constitució esdevé un acte intern, que afecta tots els països que hi participen. Si de cas, la constitució ja preveurà les diferències que hi puguin haver entre uns i altres en determinades matèries.

 En el cas de la Unió Europea, la cosa va anar de manera diferent: cada estat ja tenia la seva constitució i no volien pas substituir-la per una de nova, comuna a tots. El que van fer va ser signar una sèrie de tractats multilaterals sobre matèries concretes. Un representant plenipotenciari de cada estat es trobava en una conferència amb els altres representants plenipotenciaris i acordaven que en matèria energètica, per exemple, actuarien tots a una. O en matèria de lliure comerç. O de circulació de capitals.

Sobre la base d'alguns d'aquests tractats multilaterals, l'any 2004 el Consell Europeu va promoure una proposta de Constitució Europea. Després de mil estires i arronses d'alguns estats, al final vint-i-cinc la van acceptar. Però el text havia de passar per referèndum als països membres. I als referèndums d'Holanda i França va sortir que nanai... Des d'aleshores, la UE funciona per un tractat signat a Lisboa que ja ho diu tot: Tractat de Reforma. Ni cessió de sobirania en temes essencials, ni unitat fiscal, ni res. Substitueix la fallida constitució i anar fent.   

 En un principi van ser els mateixos estats els qui posaven pals a les rodes d'una constitució comuna. No hi havia manera de superar la inèrcia del pensament de l'estat-nació. Cada estat se sentia dipositari d'uns valors d'identitat, culturals, econòmics, socials, tan antics i tan importants que no volien renunciar a res més que al que fos estrictament necessari per poder avançar en un moment de moltes dificultats. Recorda que la primera iniciativa va néixer a la postguerra europea.

 Al final van acabar sent els mateixos ciutadans d'alguns països, impregnats d'aquest nacionalisme a ultrança i per què no dir-ho, amb la mosca al nas: aquella estructura tan complicada, de debò que funcionaria?  

     

 Ja des del començament de l'aventura, els estats membres de la primera Unió Europea (la Comunitat Europea) van haver de fer equilibris i malabarismes en cada nou tractat per salvar les diferències particulars. Per això l'organització de les seves institucions no respon ben bé a l'esquema de Montesquieu de distribució de poders independents. Ja saps, em refereixo a allò de:

1.- Un poder legislatiu (els parlaments) que fan les lleis.

2.- Un poder executiu (els governs) que les posen en marxa.

3.- Un poder judicial  (els tribunals) que vetllen perquè es compleixin i que es compleixin correctament.

 Per les raons que et deia abans de nacionalisme dels estats, la Unió Europea ha consolidat un model diferent. Això sí, havia de guardar les formes... les formes... Com ho diré ara? Les formes montesquieuanes?

 Els òrgans fonamentals de l'estructura política europea, els que podem anomenar pròpiament, institucions, són aquests:

—La Comissió, que representa els interessos comuns dels estats membres.

—El Tribunal de Justícia, que representa els interessos del dret que es generi a la UE..

—El Parlament (també dit Assemblea), que representa els interessos dels pobles dels estats. Perquè bé s'ha de notar que en aquests estats hi viu gent...

— I  ta-ta-txan... Amb tots vosaltres... El Consell!

 Aquest Consell és el que talla el bacallà. És l'òrgan que representa no pas els interessos comuns, no pas els de la gent, no pas els interessos del dret generat... Representa, representa... Els interessos dels estats.

 Vegem algunes particularitats de cadascun dels òrgans. Només algunes. Ja miraré de no fer-me gaire pesat.

 Hem dit que la Comissió vetlla pels interessos generals de la UE. Comprova que les lleis que s'han decretat es compleixin. També gestiona els pressupostos comunitaris i representa la UE en organismes internacionals. Però sobretot, ens interessa saber que proposa lleis al Parlament i al Consell per tal que siguin aprovades. Atenció: he dit proposa...

 Per tant, des de l'òptica (quina parauleta ens hem inventat, abans?) montesquieuana , podríem dir que és un poder moderadament legislatiu (perquè proposa lleis) moderadament judicial (perquè comprova que es compleixin les ja aprovades), moderadament executiu (perquè gestiona assumptes),  i, això sí, com que representa la Unió en l'escena internacional, té un paper molt diplomàtic. En català tenim una dita que hi escau la mar de bé: mitja figa, mig raïm.  

 Ah, una altra cosa: els comissaris d'aquest òrgan no s'elegeixen per sufragi directe del poble. Són designats per comú acord pels governs dels estats membres.

 Per la seva banda, què fa el Parlament? Doncs citarem només les funcions principals. Per una banda, a proposta de la Comissió, aprova lleis. Atenció, però: les aprova juntament amb el Consell. També decideix sobre acords internacionals.

 I com que és un òrgan que representa el poble, només faltaria: examina les peticions que li adrecen els ciutadans. Tu els escrius, sobre qualsevol assumpte que et concerneixi, i els diputats examinaran la teva demanda.

 Aquest és l'únic òrgan que tu pots votar (i sovint decideixes no anar-hi) en sufragi directe cada cinc anys.  Un òrgan, ja veus, que no és sobirà en el rol que li pertocaria: fer lleis.  

 El Tribunal de Justícia ens el saltem perquè ja t'he dit que no em vull fer pesat. Les funcions judicials d'aquest òrgan semblen clares, no? Anem al que ens importa: el Consell.

 He dit "consell"? En singular?

 Sàpigues que n'hi ha dos, de Consells. El Consell Europeu i el Consell de la Unió Europea. O tres, perquè, a fora de l'estructura de la UE, encara hi ha el Consell d'Europa...  Escolta, a mi què m'expliques si et penses que això és un galimaties! Et dic el que hi ha i avall. Has de ser conscient que els primers auxilis no sempre són eficaços...

 El Consell de la Unió Europea és el principal òrgan de decisió. Representa els governs dels estats membres. No, no, res d'eleccions per sufragi universal. Ja trien els governs.  

 Els ministres de cada país de la UE s'hi reuneixen per discutir i adoptar les lleis que els afecten per raó de la seva matèria. Si és el cas, també modifiquen altres lleis que s'han aprovat abans. Poder legislatiu, doncs. És un poder que cada govern traspassa al ministre de torn, el qual pot decidir en nom seu.

 També celebra acords amb altres països i organismes internacionals i coordina les polítiques dels estats membres respecte a afers o situacions concretes. Poder executiu, per tant.

 L'altre consell és l'anomenat Consell Europeu. És tracta del nivell més elevat de cooperació europea perquè reuneix, no ja ministres, sinó els líders de la UE. Els has elegit, tu, aquests líders? No, tu ja vas triar president de govern. Ara calla.

 Els líders es reuneixen cada tres mesos en uns actes que porten aquell nom alpí que sents sovint als telenotícies mentre et fas l'arròs tres delícies. En diuen cimeres. 

 En aquestes cimeres, com que s'hi fan molts passadissos i tertúlies, és important saber parlar algun idioma més del que et va ensenyar la mare, perquè si no, els diaris t'immortalitzen posant cara de  circumstàncies.  

 Ah, les cimeres! És des del cim, que és domina el paisatge! Mira, mira, el poble, des d'aquí dalt: semblen formigues, oi?

 En una cimera s'hi discuteix de debò: deixem-nos estar de legislar. Això ja ens ho duran fet el Parlament i la Comissió, que s'espavilin. Nosaltres ja direm que sí, si ens agrada, i que no, si no ens agrada. I Montesquieu que no burxi. 

 Anem al que és important: quines prioritats polítiques tenim? Com hem d'enfocar aquest tema o aquell conflicte? Quins interessos estratègics hem de salvaguardar? Quines necessitats de defensa? A qui posem per dirigir el Banc Central?

 I sobretot, com ho fem per no trepitjar-nos els ulls de poll? Som líders d'estats-nació, no ho oblidem... Ara no en féssim un gra massa, amb això de la unió europea...

 No sé quin president dels U.S.A. va dir una vegada: "Quan vaig a parlar amb els europeus, no sé mai amb qui he de parlar perquè mai no acabo de saber qui hi mana..."

 Bé, aquesta és una de les raons per les quals a Anglaterra ha guanyat el Brexit. Els britànics, de cultura política diferent, troben que l'organització de la Unió Europea, amb tant consell per aquí i tanta comissió per allà,  tant sufragi indirecte i tanta barreja de poders, és un cafarnaüm d'òrgans, càrrecs i funcions que l'únic que aconsegueix és burocratitzar-ho tot i no enllestir mai res.

 A la mitologia grega, Europa va ser segrestada per Zeus, sota l'aparença d'un toro. Esperem que al segle XXI no acabi sent segrestada per qualsevol politicastre disfressat d'ase... 

Imatges:

Bandera: ue.edu

Parlament: blogeuropeo.eu

Consell de la UE: wikipedia.org

Líders europeus: elconfidencial.com

Rapte d'Europa: youtube.com