Un musulmà "moderat" (1)

 Desgraciadament, ahir i avui els diaris que no tens temps de llegir han hagut de tornar a obrir portada amb una notícia esgarrifosa: quaranta morts i uns setantena de ferits en un atemptat a una discoteca d'Istambul. Fa unes quantes hores s'ha confirmat que han estat els islamistes.

 Ara aquest redactor de guàrdia pot fer dues coses: continuar amb la cançoneta de sempre (que això no és l'islam, que el terrorisme és terrorisme i prou...) o armar-se de valor i arriscar-se que li baixi alguna bufetada per... islamòfob.

 A veure, lectors, hi ha entre vosaltres algun jove metge que sigui bon coneixedor dels primers auxilis? Esperem que sí, perquè el vostre informador de guàrdia triarà la segona opció... Això sí: per si de cas, que vagin per endavant les paraules de la filòsofa francesa Elisabeth Badinter:

" (...) No s'ha de tenir por de ser titllat d'islamòfob (...) S'ha de combatre el racisme, l'antisemitisme, el racisme antimusulmà... Però no hem de tenir por al terme "islamofòbia". No vull que em tapin la boca amb aquest terme, que ha esdevingut una paraula clau per aturar tota crítica a l'islam (...) Això és manca de coratge! I no els ho perdonaré mai als meus, als de l'esquerra..."

 Aquests dies de Nadal ha corregut profusament per les principals ciutats de Turquia un cartell molt significatiu. Formava part d'una agressiva campanya contra el Nadal que s'havia escampat per plafons, diaris i cadenes favorables a la política del president Recep Erdogan. En el cartell s'hi veu un barbut amb cara de destraler i molt males puces, amb el típic tarbush turc ben cofat al cap i clavant un contundent cop de puny a un pare Noel. El text diu:

"Som musulmans. No a les celebracions de Nadal i Cap d'Any!"

 Es tracta d'una campanya promoguda per gent pròxima a l'islamisme turc, com és ara el predicador Nouredine Yeldez, molt pròxim a la família del president Erdogan i a qui dóna suport una xarxa de 80.000 imams.  Pel que s'ha sabut, el policia fanàtic que l'altre dia va assassinar l'ambaixador rus en una sala d'exposicions no es perdia mai cap de les seves prèdiques...

 L'any passat, entre nosaltres, corria per internet un cartell semblant en què un simpàtic tió de Nadal també s'enfrontava al Pare Noel per reivindicar decididament els nostres costums populars. Formava part, doncs, de la defensa d'una cultura popular determinada. Però t'imagines un cartell enganxat per tot arreu a les nostres ciutats que mostrés un seminarista clavant un cop de puny a un dejunador del Ramadà, o a un xai a punt de ser escorxat per a la festa, amb un text que digués:

"Som cristians. No al Ramadà i a l'Aid al-kbir!" ?  

 Això ja no seria una defensa de cap tradició popular. Això seria un atac intolerable a les creences d'altres sectors de la societat, i segurament el seu autor i difusors serien penats per incitació a l'odi. Aquest informador de guàrdia no hi estaria pas en contra: les religions s'han de poder criticar, però no fins al punt de despertar sentiments de violència i exclusió. Un país lliure, que vulgui formar part de les societats obertes, ha de tenir respecte per a les seves minories religioses i culturals. El mateix respecte que aquestes minories  han de tenir pel cos social on viuen.

 Una altra cosa és el fonamentalisme. Vingui d'on vingui. Un govern o un col·lectiu que fomenta o tolera campanyes d'incitació a l'odi contra religions, llengües o cultures és un govern o un col·lectiu antidemocràtic. Que després no es lamenti si la cosa se li'n va de les mans.

    

 Des de l'arribada a Turquia del president Erdogan, el país ha anat fent un canvi de rumb perillosíssim en aquest sentit.  Fins al 2003 Turquia havia estat governada per diversos governs que participaven encara de la visió kemalista de la societat.

 Mustapha Kemal, dit l'Ataturk —pare dels turcs— va ser un nacionalista que va instaurar un nou règim a Turquia (1924) després de la derrota de imperi otomà pels aliats i la guerra de la independència turca. Aquest règim es caracteritzava per un fort nacionalisme integrista (mai va voler reconèixer la minoria kurda ni el genocidi armeni que ell mateix va ajudar a perpetrar). També es va mostrar marcadament laïcista i favorable a un acostament a la mentalitat europea. Entre altres mesures, va prohibir el vel integral de la dona, les escoles alcoràniques, els tribunals religiosos; va incorporar l'alfabet llatí en detriment de l'àrab; i com a bon estatista, també va donar un protagonisme desmesurat a l'estat. Més suport encara... a l'exèrcit. Un exèrcit que li corresponia amb una fidelitat a prova de bomba i un rebuig total dels islamistes i dels proselititistes religiosos.

 Després d'anys de cabdillisme i de cops d'estat, Turquia va acabar sent una democràcia imperfecta que feia passes decidides cap a la integració a la Unió Europea. Hi havia encara obstacles insalvables, com la manca de respecte a molts drets humans, però el país marxava en la direcció correcta. Si més no, correcta vist des d'una perspectiva occidental.

 Tanmateix, el 2003 va arribar al poder un personatge fosc, sinistre, implacable i rèptil. Es diu Recep Tayyip Erdogan. Va ser primer ministre de la república turca durant onze anys (2003- 2014) i des de l'any 2014 n'és el president. Amb l'aparença de ser un musulmà moderat, s'ha estat presentant com el dirigent capaç d'aturar Al-Qaeda i integrar-se plenament a Europa. La realitat, és clar, era una altra. Les caretes sempre acaben caient. Erdogan és un judeòfob declarat i, amb la judeofòbia per bandera, espera fer-se el líder de tots els musulmans, com en l'antic califat otomà.  

 De mica en mica s'ha anat veient que musulmà, sí (i tant!) però que de moderat, res de res. Durant tots aquests anys s'ha dedicat a desmuntar, maó a maó, l'edifici laic construït per Mustapha Kemal. El primer que va fer va ser provocar purgues a l'exèrcit per anar espolsant-se de sobre els comandaments més kemalistes  i esquerdar el dic de contenció mes important. Després va començar a dinamitar la feble democràcia turca des de dins.  

 Una especialista de l'Institut d'Estocolm, Jenny White, ha arribat a dir que Erdogan, amb el seu Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) "ha creat una autocràcia que neutralitza el sistema legal del país". En molt pocs anys, i valent-se de la democràcia, Erdogan s'ha carregat la premsa lliure, la independència dels tribunals, el sistema educatiu, la llibertat i la igualtat de la dona... I el que és pitjor: ha anat inoculant l'islamisme per tot arreu, sense cap mena d'escrúpol, tot qualificant de traïdors aquells ciutadans que des dels sectors més europeïtzats de la societat turca, gosen fer-li una mínima crítica al seu règim autoritari. 

 La campanya contra el Nadal i el cartell del cop de puny al Pare Noel en són una insignificant mostra. I és que Erdogan, un musulmà "moderat", està empenyent el seu poble cap a la mateixa mena de "moderació". 

 Una altra mostra de la baixesa d'aquest personatge és el xantatge que fa a Europa des de fa un temps: o em feu condicions especials en el comerç i les relacions bilaterals, o obro fronteres i us envio tota la massa de refugiats (entre els quals molts gihadistes camuflats) que estic contenint dins del territori. 

 Doncs ara resulta que un gihadista camuflat entra a una discoteca d'Istambul per fer-hi una matança... Què ha passat? Potser el que diu un proverbi turc: no tiris pedres als voltors...

 Parlant de dites i proverbis, has sentit mai l'expressió ser un cap de turc? Es fa servir per afirmar que una persona és vista com la culpable de totes les coses dolentes que passen. En futbol, per exemple, quan els jugadors es dediquen a fer el ganso, fallar penals, jugar caminant i perdre partits, el cap de turc sol ser l'entrenador. A la Mediterrània dels segles XVI i XVII, els europeus consideraven que els turcs eren els responsables de totes les desgràcies que arribaven. Per això quan se'ls feia presoners, sovint acabaven amb el cap tallat i exposats penjant a la plaça. 

 Ara, a Turquia, els caps de turc són els kurds.

 Quan va començar la guerra de Síria i la pujada de l'Estat Islàmic, Erdogan, tan "moderat" ell en la pràctica de l'islam, va donar un suport descarat als fanàtics gihadistes. No solament va permetre un trànsit incontrolat per les seves fronteres perquè els gihadistes campessin al seu aire (molts ciutadans europeus fanatitzats van enrolar-se a l'Estat islàmic passant per Turquia) sinó que va propiciar l'explotació dels pous de petroli en mans dels gihadistes per tal que es poguessin finançar copiosament. Combois i més combois de camions amb cisternes circulaven per les carreteres turques en direcció a algun port de càrrega (també hauríem de saber qui comprava d'estranquis aquest petroli, és clar...).

 De cop, però, Rússia va entrar en el conflicte i va començar a bombardejar els enclavaments més importants de l'estat Islàmic. Per la banda del nord d'Iraq i Síria (fronterera amb el sud de Turquia) va rebre la inestimable ajuda del les guerrilles kurdes, que tenen una part del seu territori històric a Turquia i que han estat feroçment perseguides, empresonades i assassinades per l'exèrcit i la policia turca. La majoria dels integrants d'aquestes guerrilles són comunistes, laïcistes i feministes. 

 Els kurds lluitaven per no perdre la seva identitat si triomfava l'Estat Islàmic, encara més cruel envers ells que l'estat turc. Rússia lluitava per donar suport al president siri Al-Assad. I Turquia? Per què lluitava, Turquia? Per fer caps de kurd ! 

 Erdogan va ensumar el que vindria. Els kurds acabarien consolidant-se en la part turca perquè cada vegada que els gihadistes fugien dels poblats kurds, aquests recuperaven el seu territori natural i històric. De manera que Erdogan va fer allò tan típic d'on dic dic ara dic Frederic i es va afegir als atacs contra un Estat Islàmic que tan va col·laborar a fer gran. Quines coses! —devia pensar Vladimir Putin— Primer l'exèrcit turc llença un míssil contra un dels meus avions bombarders i me'l fa caure, i ara, de cop, m'ajuda a bombardejar l'Estat Islàmic...

 Erdogan, que quedi clar, s'ajuda ell mateix. Amb l'excusa de bombardejar els gihadistes, ui, ara pla, se m'ha escapat una metrallada contra gent del Kurdistan. Ui, aquesta bomba s'ha desviat de trajectòria. Ui, hem matat uns quants centenars de kurds perquè ens pensàvem que eren gihadistes...

 No obstant això, els gihadistes han pres molt bona nota del canvi d'actitud del seu antic aliat... Mira que és rica la paremiologia catalana! Tanmateix per a casos com aquest, la dita "de desagraïts, el món n'és ple" no acaba de funcionar. Resulta més efectiva la castellana: "cria cuervos y te sacarán los ojos"...

 Erdogan, el musulmà "moderat", es pensava que enganyaria tothom i al final resulta que no ha enganyat ni els voltors que tant ha contribuït a engreixar. Per això ara té dos fronts oberts al seu país: el dels terroristes kurds i el dels terroristes d'un islam que també existeix: l'islam de la mort, de la intolerància i de l'odi contra tots els qui no professen la fe d'Al·là.

Demà, si no passa res més urgent a comentar, parlarem de les amistats perilloses. Erdogan, Putin, Rouhani (Iran)...